Mirant les pel·lícules de Herzog, un té la sensació, a més d’estar davant d’un autor que té les coses clares, de veure l’obra d’un individu amb molts kilòmetres. Repassant la biografia de l’alemany, un comprova que ha anat d’aquí cap allà des de la infància. Les reflexions que fa a través dels personatges, de les imatges, dels diàlegs i dels silencis, col·loquen al director alemany en l’òrbita d’aquells que veuen la vida com un trajecte on si no aprèns ni evoluciones, seràs una caricatura del que podries ser. Herzog, gràcies al seu esperit nòmada, que s’ajusta perfectament al seu ofici i al seu enfoc, es reinventa amb cada pel·lícula. Un director que ha vist com un assistent es tallava al peu amb una serra elèctrica per un picadura mortal d’una serp, que va fer assistir a una sessió d’hipnosi als seus actors (a Corazón de Vidrio) perquè entressin en un estat d’histèria propici pel tema de la pel·li, el col·lapse de la societat contemponària, a més de les divertidíssimes anècdotes amb Klaus Kinski, totes elles històries de les que no viu ni fa menció a l’estil ‘Superstar Sóc la Bomba’, i sobretot, mirant la seva filmografia, queda clar que Werner Herzog és un autor amb un punt de vista desagradable per uns, incomprès per d’altres, però que no deixa indiferent a ningú, pequè parla de la lluita per sobreviure, i d’una forma molt real.
La seva darrera pel·lícula, Bad Lieutenant: Port of Call New Orleans és una revisió de la magnífica Teniente Corrupto d’Abel Ferrara. “Ferrari, Ferrero…”, Herzog va dir no sap ni com es diu el director del títol original, i que ni ha vist la pel·li del de Nova York. Després de veure la pel·li, t’ho creus. Les dues són grandioses, però diferents. El protagonista segueix sent un tinent de policia drogadicte i en línees generals un pobre desgraciat. Amb Ferrara, el personatge dóna llàstima, i es centra totalment en les seves misèries. Herzog va més enllà; no es conforma en l’impeclable exercici d’explicar una història individual; també reflexiona sobre la condició humana. Des de Aguirre fins a la Grizzly Man, passant per Cobra Verde i pels imprescindibles documentals, des de Futuro Minusválido, God’s Angry Man o The Transformation of the World into Music fins a Encuentros en el Fin del Mundo (no oblidem el magnífic Mi Enemigo Íntimo), demostra que l’ésser humà és el que més li interessa.
Herzog s’endinsa en la corrupció, en la brutícia, en una societat tancada i agobiant, a través d’un policia ionqui que s’ha adaptat perfectament al que la societat li ofereix. Terence McDonagh, interpretat per un anat, accelerat i excel·lent Nicolas Cage (amb aire Keitel i Kinski), amb uns tocs d’humor hilarant divertidíssims. McDonagh es retroalimenta de la societat; cara a la galeria, les formes, el protocol pot maquillar el moment, però la realitat és ben diferent. Terence s’adapta a les exigències de la societat; ell ha de ser un bon policia, i així és com el veuen per com actua. La honestedat, potser implícita en el personatge de Val Kilmer, brilla per la seva absència; al candidat senador de Nou Mèxic a la vida real, Kilmer, tampoc se’l veu gaire.
La música, la fotografia, les localitzacions, tot plegat creen una atomosfera densa i agobiant. No hi ha cap concessió, ni per les corves de la Mendes. La pèrdua del nord o, senzillament, sobreviure crea una claustrofòbia i una angoixa vital que la fotografia de Peter Zeitlinger així ho plasma. Els diàlegs, amb algun moment que altre delirant, provocat per les visions de McDonagh, la desesperació del que està acabat, la redempció que no arriba mai, ni formant una família, els hàbits que condemen a un tota la vida, en definititiva, la peixera/gàbia en la que un es fica, per diferents motius, i de la que un no surt o no sap sortir, són elements que queden del tot suggerits, de forma desagradable, com no podia ser d’una altra manera, i utilitzant un espai on la desesperació i l’oblit no tenen límits: el New Orleans post-Katrina.
Bad Lieutenant, o l’ Individu atrapat a la seva pròpia presó, és una de les millors pel·lícules del 2009 que entra directament a les favorites per ser una de les millors de les que s’estrenaran en aquest 2010, entre les que esperem una altra obra de l’alemany: My Son, My Son, What Have Ye Done.