Pocs minuts abans que Cracker sortissin a l’escenari de la [2], aquest passat divendres, el seu líder David Lowery corria despistat i desorientat per l’Avinguda Paral·lel buscant la Sala Apolo. Un cop localitzada, el cantant va fer un ràpid sprint per creuar un semàfor i 15 minuts més tard endollava la seva guitarra i començava el concert de Cracker. Dalt de l’escenari, Lowery sap molt bé el que fa i sap perfectament cap a on va ell i la seva banda; són uns supervivents i saben perfectament com articular un gran concert de rock, i això es el que vàrem viure tots estàvem allà.
Van obrir el concert amb els temes que inicien seu últim treball, el notable Sunrise in the land of milk and honey, Yalla Yalla (Let’s Go), Show Me this Things Works i amb una enorme interpretació de Turn On, Turn In, Droup Out, i poc a poc, van anar deixant caure els seus grans hits, amb menció especial per Euro Trash Girl, Low, Get Off This, Happy Birthday to Me i per la versió de The Man On Me de Bob Dylan. Cracker van demostrar durant l’hora i mitja llarga que van estar damunt l’escenari el motiu del perquè van ser una de les bandes més respectades de la dècada dels 90 i que encara els hi queda corda per anys per mantenir un status dintre del panorama del rock de moment intocable. Cracker són una autèntica maquinària de rock amb esperit indie, que també s’alimenta del punk, el country i el pop, aconseguint un so poderós i directe, i David Lowery és un líder que desprèn carisma i el seu directe viu de tot això, i d’un bon grapat de cançons que ja voldrien haver firmat la majoria de les bandes que omplen els grans estadis. Gran concert.
