El DocsBarcelona ens ha apropat un altre cop a la que és potser l’evidència més sagnant i vergonyosa de les injustícies i carències del nostre món. Alberto Arce, periodista i cooperant de Free Gaza, i Mohammad Rujailah, van presentar el dissabte a la Filmoteca, en la penúltima jornada de la mostra, el seu documental To Shoot an Elephant, un exercici de periodisme gairebé gonzo, o millor dir, periodisme empotrat, com diu el propi Arce, perquè s’empotraven a tot arreu per seguir filmant, en el que tots dos es varen jugar la vida al quedar-se a la franja de Gaza durant l’operació Plom Fos iniciada per l’exèrcit jueu els darrers dies del 2008, on van utilitzar la càmera per no només informar, sinó també per oferir un punt de vista totalment crític sobre l’ocupació dels israelites en territori palestí. Varen gravar 65 hores a peu de carrer i finalment van editar 112 minuts de la lamentable situació que viu el poble palestí. Dijous, parlaré de To Shoot an Elephant (qui no l’hagi vist, la trobarà a internet, tal i com ens va dir Alberto Arce, i a BCNCulturaTV, espai que trobarás a la dreta de la pàgina d’inici).
Com mai ens hem de cansar de denunciar què passa a Palestina, avui recuperaré Occupation 101. Escrivint aquestes línees, escolto que han detingut a la cooperant Ariadna Jové. Els sionistes ja no es conformen amb cremar naus amb ajut humanitari; no es conformen amb disparar a tot allò que es mogui i no porti l’estrella de David tatuada; ara també detenen cooperants i a gent que intenta donar un cop de mà i denunciar aquesta barbàrie iniciada l’any 1948.
Occupation 101 és un documental del 2007 dirigit per Sufyan i Abdallah Omeish. Documental periodístic pur i dur, amb imatges brutals, però el que és veritablement destacable són els testimonis i les dades que ofereixen en 90 minuts de pel·lícula. “El gran enemic del coneixement no és la ignorància, és la il·lusió de coneixement“; el text d’Stephen Hawking que introdueix el documental diu de manera directa que si no tens informació sobre un tema, millor callar. I és el que ve a dir Occupation 101, bé, és el que realment vol, que tinguem informació verídica i real sobre el conflicte judeopalestí. Amira Hass, jueva, periodista de l’únic diari que s’atreveix a dir la veritat i a posar al seu lloc al govern sionista, el diari Haaretz, denuncia d’entrada que quan hi ha tanta violència, és perquè hi ha una emergència, i que el fet que des d’Occident es reaccioni com es reacciona, provoca una falsa percepció dels fets. Jeff Halper, de l’Israeli Committee Against Home Demolition (ICAHD, institució jueva que està en contra de la demolició de llars palestines), Allegra Pacheco, advocada jueva que defensa famílies palestines, i Yael Stien, de B’tselem (Israeli Human Rights Group), denuncien l’ocupació miliar i colonial, és a dir, l’acció d’ un exèrcit estranger ocupant una terra estrangera per controlar la vida dels habitants. Afegeixen que els atacs, la crema de conreus, el bloqueig de carreteres, els checkpoints, el mur (el doble d’alt i 4 vegades més llarg que el mur de Berlin) i en general la política del govern jueu cap al poble palestí s’expliquen perquè el que volen és que els palestins marxin; Halper afirma que del que es tracta, en essència, és d’ una neteja ètnica.
Quan comença tot? James Askins, Ambaixador dels EUA a Aràbia Saudi desde 1973 fins 1975, i Rashid Khalidi, Historiador de la Universitat de Columbia, ens ho expliquen. D’entrada, proclamen que és totalment fals que hi hagi un conflicte històric congènit entre àrabs i jueus. Askins diu que només falta llegir una mica d’història per no dir aquesta tonteria. La història realment diu que els jueus van anar a parar al món àrab quan eren perseguits per tota Europa, a finals del segle XIX. Una minoria sionista considerava que només els podria salvar crear un estat jueu amb les terres que ells creuen seves perquè diuen que Déu així ho vol. Els sionistes van dissenyar a Palestina la seva pròpia terra, i aquest és l’origen del conflicte, perquè a Palestina vivien i treballaven els palestins. La idea és clara: els sionistes consideraven i consideren que Palestina ha de ser pels jueus, perquè Déu ho vol. I què passa amb els palestins? Ilan Pappé, historiador d’Israel de la Universitat de Haifa, comenta que als jueus se’ls ha educat amb l’engany per davant: a classe se’ls hi diu que a terres palestines no hi havia ningú quan els jueus van decidir crear el seu estat. Phyllis Bennis, de l’Institute for Policy Studies, de la mateixa manera que Pappé, afirma rotundament que és totalment fals dir que Palestina estigués desocupada. És més, abans de l’arribada dels jueus, Palestina era una terra fèrtil, una terra amb una educació i una cultura importants, on els palestins treballaven i comerciaven amb la resta del món com un estat amb plena autonomia social i de recursos. A finals del segle XIX, dels 500.000 habitants, només un 3,2% eren jueus.
Després de la 1a Guerra Mundial, al 1917, els britànics es van treure de la xistera la Declaració de Balfour al 1917, sent el principi de la catàstrofe: la declaració diu que es crearia sí o sí un estat pels jueus a Palestina, contradient d’aquesta manera l’Acord McMahon-Hussien de 1915, que acordava l’autogovern per part dels palestins de la seva terra. Els britànics van recolzar per motius que no cal ni dir i que tots sabem la idea de crear un estat pels jueus, i al 1922, un 11% dels habitants de Palestina eren jueus. Les revoltes no es van fer esperar, i els ocupats van atacar poblats que havien sigut casa seva fins feia ben poc. A la Massacre d’Hebrón, varen morir més de 130 jueus i més de 110 àrabs. I poc a poc, les terres més fèrtils varen passar a les seves mans, terres prèviament expropiades a les famílies palestines que les treballaven. L’arribada massiva de jueus a Palestina es va consolidar després del genocidi nazi. Desde principis dels anys 30 i durant la 2a Guerra Mundial, més de 300.000 jueus van accedir a territori palestí. Per compensar la desgràcia del genocidi nazi, els palestins van haver de patir les conseqüències, com encara paguen. La idea de l’estat jueu es va consolidar finalment quan el 29 de novembre de 1947 es va aprovar la resolució 181 que dictaminava la partició de Palestina, de forma que el 47% del territori quedava en mans dels àrabs i el 53% en mans dels israelites. Considerant que 2/3 parts de la població total encara eren palestins, i que aquests eren posseïdors del 92% de les terres, és evident que la partició, ja d per sí inexplicable, era del tot injusta. La major part de la terra fèrtil va anar a parar a mans dels jueus, però per si no fos prou, un cop aprovada la resolució, l’exèrcit israelita es va armar fins les dents per ocupar i arrassar els pobles i ciutats més importants que havien estat concedits als palestins. La Massacre de Deir Yassin al 1948 és l’exemple més bèstia d’aquesta neteja ètnica iniciada de forma descarada a partir de que la ONU digués sí a l’estat jueu. La por va entrar al cos als nadius i 300.000 palestins van emigrar. El 15 de maig de 1948, alguns exèrcits àrabs varen decidir intervenir, just el dia en el que Israel proclamava oficialment el seu estat. 90.000 soldats jueus no només defensaren l’ocupació; varen ocupar el 78% del total de Palestina. El nombre de palestins vivint a camps de refugiants creixia: ja eren 700.000. Les cases i pobles dels refugiats havien sigut literalment borrats del mapa, i aviat es convertirien en assentaments pels colons jueus o en terrenys agrícoles per jueus. De les 500 villes que tenien els palestins al 1948, 400 van ser robades o arrassades.
Al 1967, Israel ocupà la resta de Palestina. 400.000 palestins van ser expulsats de les seves terres, i la meitat dels refugiats varen ser expulsats per 2a vegada de casa seva en menys de dues dècades. Com comenta Noam Chomsky al documental, l’expropiació de terres no s’ha aturat mai. La situació d’inestabilitat provocada per l’ocupació, que és l’origen de la violència, va acabar provocant que el poble palestí s’organitizés i esclatés la 1a Intifada o Aixecament al 1987, allargant-se fins el 1993. Aquesta primera Intifada va ser utilitzada per la gran part dels mitjans de comunicació per deformar i manipular la imatge dels palestins, els quals varen trigar gairebé 40 anys en rebel·lar-se i oferir resistència contra els ocupants: els mitjans de comunicació varen mostrar la violència dels palestins, manipulant la realitat i dscontextualitzant els fets. Isaac Rabin va dir allò de “feu valer la força mitjançant pallisses”, amb l’estratègia de trencar els ossos a tots els miliciants que atrapaven. Aquestes són segurament les imatges més impactant d’Occupation 101, on es veuen a soldats israelites trencant ossos a cop de martell a palestins opositors a l’ocupació jueva. El nombre de morts després de la Intifada, com sempre, desproporcionat: 1100 palestins morts (250 menors) per 114 jueus (5 menors), segons dades de B’tselem.
A finals de 1993, la Intifada es va esgotar, i va donar lloc al Procés d’Oslo. Amira Hass comenta que va ser una època d’enganys. El govern de Yasir Arafat, diu la periodista de l’Haaretz, proclamava que Ramallah i Gaza eren lliures, però no era veritat. L’exèrcit jueu seguia rodejant els territoris i els assentaments per colons incrementaven. La situació empitjorava, però Arafat ocultava la realitat. Al 1994, Rabin, Simon Peres i ell van rebre el Premi Nobel de la Pau. A l’any 2000 va haver-hi la Cumbre de Camp David, que de poc va servir. Al 2000 precisament va començar la 2a Intifada, amb xifres de nou lamentables. Al 2004 va morir Arafat, encara no se sap ben bé de què. Al 2005 s’esgota la 2a Intifada. I al 2006, un nou cop de timó al destí dels palestins: Hamás guanyà les eleccions. Israel obtenia l’exusa perfecte: la victòria de Hamás donà motius a Israel per esclafar més a la població palestina, i continuà amb la demolició de vivendes, un total de 12.000 des de 1967.
Edward Walker, ambaixador d’EUA a Israel durant 1997-1999 considera que l’expansió no és altra cosa que robar territoris. Que li preguntin sinó a Abdul Jalhad, pagès palestí a qui li han anat expropiant terres, destrossant oliveres (font d’ingressos dels agricultors palestins, motiu pel qual l’exèrcit jueu el·limina les oliveres del mapa), que havien treballat la seva família des de feia centenars d’anys. Roben territoris per construir assentaments pels colons jueus, qui gaudeixen de tot allò que és privat als palestins: aigua, llum, electricitat i recollida d’escombraries, a part de piscines, zones verdes, i altres luxes. D’altra banda, els colons obtenen una casa a l’assentament a través d’un préstec econòmic; després de viure 10 anys a l’assentament, ja no han de pagar més el prèstec. Tampoc hem d’oblidar els atacs a palestins i cremes d’horts d’aquests per part dels colons, qui sempre han tingut suport del seu govern i exèrcit per amenaçar i maltractar als palestins.
Paul Findley, 22 anys com a congressista dels EUA, aforma que hi ha factors que provoquen aquesta situació, i són factors amb seu als EUA. Cita a: l’ AIPAC, que és l’American Israel Public Affairs Commitee, formada pels empresaris més poderosos dels EUA, molts d’ells jueus; l’America’s Pro-Israel Lobby, grup que treballa al Congrès i actua a favor dels interessos de l’estat jueu; i la tercera força és la Comunitat Fonamentalista Cristiana, que no necessita presentació, i que considera que Déu vol que Israel tingui el seu estat, i que per tenir-lo, Déu dóna el vistí blau a qualsevol mesura executada per aconseguir-ho. El bándol neo-con, per tant, el mateix que va dir allò de les armes de destrucció massiva i el mateix que està bloquejant l’opció a tenir Sanitat Pública als EUA. Els govern dels EUA dóna tot allò que necessita a Israel, perquè Israel és sinònim d’empreses importants, negocis extraordinaris i de capitals estratosfèrics. Israel, a més, està situat estratègicament idòneament per controlar els pous de petroli de la zona.
Deixant de banda intangibles imprescindibles com el sentit comú i la història, i recurrint a les lleis, Israel està violant el 4a Convenció de Ginebra: és il·legal i està totalment prohibit construir assentaments, camins, expropiar terres, deportar persones, restringir la llibertat de moviment, arrassar l’economia d’un poble, i conduir-lo a la pobresa. Aquesta ocupació, diu Noam Chomsky, l’està pagant la població nordamericana amb els seus impostos. Richard Falk, també professor de Llei Internacional a Princeton, afirma que Israel rep més ajuda que qualsevol altre país, i amb molta diferència. El documental dóna una dada: Si sumem l’ajuda dels EUA al Carib, Àfrica Subsahariana (tota Àfrica excepte els que limiten amb la Mediterrània) i Amèrica Llatina, des del 1949 fins 1996, el total suma 62,5 bilions de dòlars, per tant, uns 60 dòlars per cap. L’ajuda a Israel és la mateixa, però a Israel toca a gairebé 11.000 per persona. Al març del 2003, per si les mosques, els EUA van aprovar un ajut de 10 bilions de dòlars extres per Israel. Fins el 2006, es calcula que els EUA han donat 108 bilions de dòlars a Israel, que segurament han col·laborat per formar un exèrcit temible: 3930 tancs i 316 F16, que suposa la major flota de caçes, per darrera dels EUA, de tot el món. Els palestins, per cert, no tenen cap tanc ni cap F16. Israel, lluny de la percepció que volen crear, lluny de la cita que diu que són un país petit constantment amenaçat, és la 5a potència nuclear del món. El moviment sionista, per tant, ha creat una potència armamentística temible i amenaçant.
Al 2006 eren gairebé 5 milions de palestins vivint a camp de refugiats. El 53% dels palestins no tenen feina. Molts treballaven a Israel, però ja no poden entrar. El 73% viu en l’absoltua pobresa, què vol dir viure amb menys de 2$ al dia. L’educació també se’n resenteix, evidentment: l’exèrcit jueu tanca les universitats quan volen, i els palestins han creat les anomenades Cèl·lules d’Ensenyament Il·legal, perquè volen continuar, molts d’ells, la seva vida com estudiants. El Dr. Albert Aghazarian, Director de Relacions Públiques de la Universitat de Bir-Zeit, comenta que la immensa majoria vol estudiar, però que les notícies només fan cas dels que cometen la gran estupidesa d’autoimmolar-se i atemptar contra civils jueus. Thomas Getman, director de World Vision Jerusalem, recolza a Aghazarian, explicant que atacar a civils israelites és estúpid. Peretz Kidron, de la Yesh G’vul, qui defensa als soldats que rebutgen participar de l’ocupació, representa una de les veus més potents dintre de la societat jueva: no tots els jueus s’han cregut el que li deien a l’escola, per tant, no tots els jueus obeeixen les ordres sionistes. Tornant a Thomas Getman, ell diu que la violència comença amb l’ocupació, i que l’oposició és la resistència a aquesta ocupació; “la resistència a la violència és legal a qualsevol país del món”, tot i que remarca que no està d’acord amb alguns actes de la resistència, com dèiem abans. Iyad Sarraj, psicòleg palestí que va estudiar el cas de 87 persones que van cometre l’error i la bestiesa d’atemptar contra civils jueus i que va arribar a la conclusió que gairebé tots ho havien fet perquè tenien familiars i gent propera morts o ferits per atacs de l’exèrcit israelita, considera que l’status d’alta moral dels palestins no es pot tocar, que no s’ha de caure en la desesperació i cometre atemptats, perquè els palestins són les úniques víctimes, per tant, atacar civils jueus, sempre és un error estúpid.
“Hem de dir la veritat, la gent ha de saber la veritat”, diu Getman. “Criticar la política israelita, criticar tot això, és ser humà”, diu Pacheco. Neta Golan, activista jueva contrària a l’ocupació, cooperant d’ISM, el grup al que pertanyia la cooperant Rachel Corrie, qui va morir aplastada intentant detenir un bulldoozer que es disposava a enderrocar una casa, demana que “m’agradaria que tots els israelites i tot el món veiés als palestins amb els meus ulls”, i no amb els ulls dels que participen, col·laboren, entenen i justifiquen aquest genocidi, afegeix un servidor.
Occupation 101 és un documental imprescindible per tot aquell que vulgui saber què passa a Palestina. A la xarxa el trobareu sense cap problema, sense haver de descarregar l’arxiu.