Considerat com un dels cent millors còmics de la història, Reyes Disfrazados és una novel·la gràfica que ens transporta al món dels vagabunds, a través d’un jove que marxa de casa per fer-se gran. El còmic narra l’història d’uns personatges aliens a la societat, en un ambient degradat i aspre, en el racó més oblidat d’un sistema que ha fet fallida per tot arreu. Estem als EUA de la primera meitat del segle XX, la de la Gran Depressió, seguint a Freddie Bloch, un pre-adolescent que abandona la seva desestructurada llar per conèixer món i convertir-se en un indigent més del país dels extrems. Per tant, una història verídica: la del pobre que sempre és pobre. Res de focs artificials ni girs amb final feliç. No. Aquí la vida és Dura, i els reyes disfrazados que desfilen pel còmic ens ho fan veure, sense sermons ni moralines. El guionista de l’obra és James Vance, i el dibuixant, Dan Burr. Una història on no passa res, però on hi passa la vida; un dibuix poc pretenciós, i tan sòlid com es mereix la narració, densa, reflexiva i emotiva que recorda als mateixos oblidats. “El mundo va a cambiar de base. Los nadie de hoy todo hemos de ser”.
Com tots sabem la primera gran crisi del capitalisme, sorpresa, amb origen als EUA, és l’anomenada gran depressió o també crack del 29. Freddie Bloch no sap quins són els motius. Senzillament els viu i els pateix, i aquest és l’interès de l’obra: submergir-nos en la particular odissea de Bloch, en un sector de la societat aparcat, maltractat i sense normes, en una realitat paral·lela que recorda la mítica frase de John Lennon “la vida es todo aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes”. Freddie Bloch viu tot allò que li va succeïnt sense fer plans. Es dedica a sobreviure, a absorbir l’impacte del món a pèl, en una vida nòmada i bàsica que dóna lloc a identitats on la cara és més que mai l’expressió de l’ànima. Un deambular sense rumb per un bosc de personatges totalment al marge de la rutina social marcada per la inevitable economia. Els reis disfressats són tots aquells que intenten buscar un destí, un significat, que cadascú li digui com vulgui, a la vida. No hi ha uns pares que t’ho paguin tot ni que t’ho donin tot mastegat. No trobarem amics que mai s’equivoquen i que sempre tenen un somriure. Reyes Disfrazados conté el dia a dia autèntic, amb senzillesa, amb honestedat. Bloch assimila que la vida és patiment, que el fet de caure només serveix per demostrar la fortalesa de cadascú per incorporar-se i tirar endavant. Les excuses, les queixes i el lamentar-se és pels dèbils i pels autèntics perdedors, que no són altres que els que estan acostumats a que els hi solucionin la papereta sempre. I el nostre protagonista aprèn ràpidament a viure amb la seva condició, amb el seu status. Accepta que serà pobre, perquè és com ha nascut. I què més dóna? Si aconsegueix ser lliure, si aconsegueix seguir el seu camí sense que el manipulin, sense fer soroll, sense perjudicar els altres i sense perdre la personalitat que l’ha fet seguir endavant, serà lliure. “Así que volví al camino…yo solo, pero acompañado por multitudes. Había otro sueño ahí fuera, y yo sabia que en algún lugar de ese camino, lo encontraríamos”
A la introducció, Alan Moore ens recorda que la música, l’art, la literatura, la medicina, l’erudició i la tecnologia útil són els elements que fan l’existència més dolça, i que aquests són camps que van créixer gràcies a gent modesta, fins i tot pobre que van fer de la seva vida una lluita anònima, discreta. Afirma que els homes que han protagonitzat aquestes històries són realment els noms que ens fan sentir orgullosos de la humanitat i del nostre llegat. És evident que no es neix per convertir-se en un home ric; perquè si hi ha un ric, diu Moore, hi haurà un pobre; si hi ha molts rics, hi haurà molts pobres. Es tracta de viure la vida, de poder explicar una història als teus néts o a qui et vulgui escoltar i aprendre i sentir-se orgullós del que expliques: si vas aconseguir ser una persona altruïsta i honest te’n podràs anar a l’altre barri tranquil.
Els herois no són els que van amb collar de perles, o qui necessita d’un collar de perles per viure: els herois segurament són com Freddie Bloch i els altres Reyes Disfrazados de Vance i Burr, éssers invisibles que busquen un camí, intenten trobar una identitat, un espai, però sense treure res a ningú, i que senzillament viuen, deixen viure, i si poden, construeixen sense destruir.