La dècada dels 70 va començar amb la ‘ressaca’ del pacifisme hippie per acabar amb la irreverència i desafiament del punk. Aquest canvi en les formes, ja que el fons seguia sent el mateix (el canvi), va ser conseqüència, segurament, de la nova mentalitat de la indústria, que va veure una bona forma d’ingressar diners i un panorama social més cru, cosa que va radicalitzar el discurs de molts músics al veure el que els envoltava. Les drogues van passar de ser un element cool a un signe de marginalitat i decadència però carregat de glamour, així neixia l’estrella de rock mediàtica, el gran heroi que feia el que volia quan li donava la gana; en aquells anys, remarcar que tots ells anaven pel món amb unes quantes obres mestres sota el braç, cosa que els engrandia encara més, convertint-se en els autèntics educadors generacionals. Les extenses gires de les bandes estaven a l’ordre del dia i el rock ja no era un fenomen minoritari, sinó tot el contrari: era el major aconteixement del món. Eren els dies de les llegendàries gires de The Rolling Stones amb Exile On Main Street o de Led Zeppelin presentant IV. La música negra vivia el seu moment referencial amb Marvin Gaye, Stevie Wonder o James Brown, per citar alguns noms, alhora que el panorama undeground començava a fer soroll i a abonar el camí del punk dels Sex Pistols, amb The Stooges o MC5.
És probablement aquesta dècada, juntament amb la dels 60, els temps on es van marcar les constants de la música contemporània, ja que en aquells dies la llibertat creativa encara estava permesa i les bandes es prenien cada disc com un nou repte. Només cal donar una ulla als 100 discs que us presentem a continuació per adonar-nos de la importància d’aquells anys. Tots ells igual d’efectius i vigents a dia d’avui, convertint-se en autèntiques obres referencials màximes en els seus respectius gèneres.
