Un any més, una altra primavera més i amb aquest ja són 10 festivals Primavera Sound. Aquesta edició ens ha portat grans directes com el de Pavement, memorables, The New Pornographers, Dr. Dog o Pixies, però també decepcions com The XX, Broken Social Scene, Built to Spill o uns Wilco senzillament professionals on la perfecció i el virtuosisme passen per sobre de tot. Descobriments com els joves Cold Cave i els veterans Polvo; sorpresa, breu, però sorpresa, com la intensa actuació de Sunny Day Real Estate; confirmacions com Beach House i The Antlers; grups de festival com Les Savy Fav, The Bundles i Thee Oh Sees. Un Primavera Sound on hi havia per tots els paladars i expectatives: de tot, i per tothom. L’excés d’artistes, no obstant, crea sèries dificultats, perquè no es pot veure tot, i quan es paguen tants diners, perdre’s a artistes, o no poder gaudir d’un concert perquè un està rodejat de gent que va a un festival només per passar el temps, posa a un de mal humor. Tot i així, vàrem assistir a quatre concerts que estaran entre els millors de l’any. Aquí teniu el festival en imatges.
Dijous 27
The Fall. Mark E. Smith i la seva banda mantenen l’esperit i el to.
The XX. Els londinencs interpreten el directe com un exercici de somnolència. Són una banda d’estudi, com així ho demostra el gran àlbum de debut.
Superchunk. Els de Chapel Hill han tornat. Complex musical multivitamínic que va aixecar els ànims del festival.
Broken Social Scene. De la mateixa lliga que Phoenix. Multitud, parafernàlia, però poca intensitat i gràcia.
The Big Pink. En la línea de The Horrors, però tirant més cap a New Order, es presenten com una banda a seguir, per temes i actitud.
Pavement. Tema rere tema demostraven que són un clàssic intemporal, i en el seu cas, amb corda per estona. Malkmus crescut i carismàtic; la resta, pletòrics. Emocionant. Vitalisme en estat pur.
Fuck Bottoms. La 3a Guerra Mundial a base d’electrònica extrema.
Divendres 28
The New Pornographers. Tal i com s’esperava gràcies a 5 discs excel·lents, A.C Guilty, Kathryn Calder i els pornògrafs van donar una classe de pop de la més alta escola.
Thee Oh Sees. Rock primitiu i divertit, que sempre van bé per tornar als origens més rudes i simples.
Spoon. Equilibri entre rock i pop sofisticat més que saludable, on Britt Daniel va confirmar les seves bones maneres en directe.
Beach House. En directe els seus temes adquireixen una intensitat sorprenent. Van rebentar l’escenari ATP.
Wilco. Guitarristes perfectes, músics de cambra, líder venerat per un públic entregat… la banda perfecte. Hi ha qui no en té prou, i no ens estranya.
Cold Cave. De primeres semblen els enèsims hereus renegats de Joy Division. Després d’un parell de temes, són molt més que això. Tan crus com elegants.
Pixies. Amb el repertori que tenen, uns abrumadors primers 40 minuts ens van fer tornar al passat. No se’ls pot demanar més. Pixies són història del rock, com Pavement, Sonic Youth, Beatles i Stones.
Dissabte 29
Dr. Dog. Una de les millors bandes de rock n’ roll del moment, en directe sonen crus, intensos, contundents i formidables. Vitalistes com només ho poden ser Arcade Fire i The New Pornographers.
Atlas Sound. Bradfort Cox, solo ante el peligro, però va sortir victoriós en la seva defensa de l’eclecticisme minimalista musical.
The Bundles. Procuren passar-s’ho bé i fer-ho passar bé. Ho aconsegueixen.
Florence + The Machine. La túnica blanca, el més destacable.
The Antlers. Radiohead que vagi prenent nota, perquè hi ha una banda de pop angoixant i existencial que dota al seu directe una energia i intensitat encomiables. Els temes d’Hospice van omplir el recinte d’afectació i caràcter a parts iguals.
Built to Spill. Pintava de nassos, però els problemes amb les guitarres van acabar per desquiciar a un Doug Marsch que no va tirar endavant ni Goin’ Against Your Mind.
Sunny Day Real Estate. Jeremy Enigk i els seus, back from the dead, tal i com va suggerir aquest quan van sortir a l’escenari; i així va ser durant els 50 minuts de concert. Curt, però els hits van sonar de primera.
Pet Shop Boys. Sofisticats i pèssims.
Orbital. Van fer el que saben fer. Els audiovisuals antibel·licistes i crítics amb el sistema i els medleys de Madonna, Belinda Carlisle i Bon Jovi, van formar un pupurri que va contribuir a que milers de persones moguessin l’esquelet durant l’ actuació.
One Comment
Comments are closed.