Acabat el rodatge de Vivir Su Vida (1962), el seu millor film fins aquell moment, Jean-Luc Godard es volcava en el projecte més ambiciós fins aquells dies: El Desprecio (Le Mépris) (1963), particular adaptació de l’obra, Il Desprezzo d’ Alberto Moravia. El director deixava de banda algunes de les seves grans constants cinematogràfiques per realitzar el que acabaria sent un film més clàssic. Per primer cop Godard treballaria amb un guió tancat abans d’acabar el rodatge (exigències del productor nord-americà Joseph L. Levine) i substituiria la presència de la seva actriu habitual, Anna Karina, per la d’una explosiva Brigitte Bardot, l’estrella europea més important d’aquells anys. La presència d’aquesta en el film va fer encarir la producció (convertint-se en el film més car rodat mai per el director), però per Godard la presència de l’actriu era imprescindible per poder tirar el projecte endavant tal i com el tenia planificat. De fet, el director feia temps que volia tenir a B.B. en un dels seus films, de la mateixa manera que l’actriu sentia una profunda admiració pel cinema i la figura de Godard. Amb Bardot davant les càmeres, i la del director d’ Al Final de la Escapada, darrera, el film adquiria un potencial comercial mai imaginat en un film d’un autor com ell; un autèntic tour de force entre les dos celebritats més importants del cinema europeu, dos forces antagòniques que juntes multiplicaven les seves possibilitats.
El Despreció, narra l’història d’un dramaturg (excel·lent Michel Piccoli), que és contractat per un poderós productor de Hollywood (Jack Palance) per reescriure una adaptació de L’Odissea d’ Homer, que està dirigint el llegendari realitzador nascut a Viena Fritz Lang. A canvi l’escriptor li haurà de cedir la seva dona (sensacional Brigitte Bardot) al productor. Aquest dilema moral en el que es veu immers el protagonista acabarà per desembocar en el menyspreu d’ella en vers el seu marit, en un context on el món del cinema està començant a canviar per culpa del concepte que en tenen d’ell els nous productors de Hollywood.
Godard aconsegueix el un film cerpuscular, on ens mostra de forma contundent la fi de l’amor en una parella i de pas la del cinema clàssic. El director posa els ulls en el passat per reinventar el llenguatge del cine, apostant per ruptures de so, de color, d’idioma o de concepte. Tot i això, el film té un esperit clàssic com mai s’havia vist en cap altre film del director. El Desprecio és un film carregat de passió, convertint-se en tot un homenatge al món del cinema, al cinema que havia fet de Godard el director que era. Per aquest motiu el film està ple de referencies cinèfiles; des de la presència de Fritz Lang, que representa a tots els grans directors de la vella escola, passant per l’escena en els estudis Cinecittà, fins als pósters de films com Viaje a Italia (Roberto Rossellini), Psicosis (Alfred Hitchcok), Hatari (Howard Hawks) o Vivir Su Vida, del propi Godard, però en clar homenatge a la seva musa i dona, Anna Karina. De fet, Brigitte Bardot es passa la meitat del film lluint la mateixa perruca morena que lluïa Karina en el film. El director no va tenir cap problema en eliminar l’espectacular cabellera rosa de B.B. (tot un símbol de l’actriu), per rendir homenatge a la dona que tant havia aportat al seu cinema i a la seva vida.
Amor o diners, crear o produir, claudicació o lluita. Aquestes són les grans disjuntives que mostra Godard en el film. Dilemes que acabarien per aparèixer en pràcticament totes les obres posteriors del director. Però mai més amb la passió que demostra aquí, ja que probablement Godard era molt conscient que aquesta era la seva gran obra mestra. L’últim que podia fer abans que el cine es convertís en el que s’ha convertit actualment, ple d’executius que diuen a la perfecció una de les grans frases de Jack Palance en el film: “A la que oigo la palabra arte, ya preparo un cheque.”
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=do7ULPlH0jM]