Elia Kazan, director nascut al 1909 a Kayseri, en el que encara era l’Imperi Otomà i que actualment és Turquia, va presentar Baby Doll al 1956. Amb tres Oscars a casa, per Gentleman’s Agreement, A Streetcar named Desire i On The Warterfront, i títols com Panic in the Streets, Viva Zapata! i East of Eden, un dels personatges que més van parlar en l’anomenada Caça de bruixes de McCarthy, adaptava d’aquesta manera un relat de Tenessee Williams. Tot i obrir la boca i testificar en contra dels antics companys del Partit Comunista, Elia Kazan va rebre un Oscar honorífic al 1999 a la seva carrera, en un acte que no tothom va aplaudir. Només podem jutjar la seva obra. El que va dir, ja és un altre tema.
La pel·lícula, situada a principis del segle XX en el sud més perdut dels EUA, narra les vivències d’un pobre desgraciat, Archie Lee Meighan, interpretat per Karl Malden (How the West was won) i la seva dona, Baby Doll Meighan, una autèntica lolita insuportable i irresistible, com ho era Carroll Baker (The Greatest Story Ever Told). Aquesta somia amb una vida plena de goig i esplendor, però ha de suportar una realitat totalment contrària. Archie havia promès a ella i al difunt pare d’aquesta tot el que no li ha ofert, i Baby Doll no perdona que la faci viure com una pobre campesina. Archie perd els papers, perquè la frustració i ira el desborden. El fet que desencadena tota la trama ens porta a un tercer personatge clau, Silva (Elie Wallach), un sicilià que se la sap ben llarga i aprofitarà la vinentesa per treure profit del patètic Archie i de la inocent Baby Doll.
Dirigida amb una mirada autènticament indie, quan aquest terme encara no existia, gràcies a una fotografia directa, pròxima, a càrrec de Boris Kaufman (The Pawnbreaker), qui sembla tenir la intenció de crear un documental de ficció sobre la vida d’un campesí alcohòlic i infeliç a punt d’esclatar. Tot i mantenir l’esperit teatral de l’obra original, el film esdevé una fulla de ruta del cinema més modern i novedós.
Escenes com la del sopar on Archie està totalment descontrolat amb Silva esperant el moment per deixar el matrimoni Meighan en evidència, o la mala baba que té Kazan deixant en evidència a un home que s’anul·la completament per una dona, fan de Baby Doll un exemple de paradigma cinematogràfic intemporal. Destacar la brutícia de la fotografia, així com la gran interpretació del trio protagonista. Kazan va ser un bocamoll, potser, però va ser un dels més grans.
Baby Doll es troba fàcilment en dvd.