La novena edició de l’Azkena Rock Festival estarà per sempre lligada al nom de Bob Dylan. La seva memorable actuació el diumenge 27 és d’aquelles que marquen i deixen empremta en la memòria de l’espectador. Amb un so impecable obria el concert amb quatre dels seus grans clàssics: Rainy Day Women No. 12 & 35, Don’t think Twice (It’s Alrigth), Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again i Just Like A Women. Totes elles en noves lectures. Van ser 13 cançons en total, destacant una imparable Highway 61 Rivisited i el moment final del concert on una fosca Ballad Of a Thin Man, amb el grup tant sols il.luminat per uns petits focus en la part inferior de l’escenari, es va convertir en el gran moment del festival. Pels bisos, una lluminosa versió de Like a Rolling Stone. La llegenda és certa.
Peró Dylan no va ser l’únic que va brillar en aquesta nova edició del ARF; el dijous 24, Jim Jones Revue, demostraven perquè són una de les millors bandes de rock del moment. Viscerals i amb instint homicida, van tocar pràcticament tot el seu disc de debut, amb brutals lectures de Cement Mixer o Rock N’ Roll Psychosis. Els britànics Kitty, Daisy & Lewis certificaven amb el seu gran concert que son un grup a tenir en compte en el futur. La seva essència rock 50 no es va perdre en l’escenari principal, i es va mostrar infalible quan van atacar amb Mean Son Of a Gun o Going Up The Country, amb una desbocada Dissy marcant el ritme. A continuació The Hold Steady es presentaven en l’escenari amb un so impecable, però la seva proposta a mig camí entre Bruce Springsteen i The Replacements, acaba fent-se repetitiva i monòtona. Però per repetitius, monòtons, i pesats, els Gov’t Mule, de Warren Haynes. Tot en ells és pesat des del so a les composicions, i si no entres en la seva proposta en directe, ets home mort.
El dissabte 27, es va inaugurar amb un sorprenent concert d’Imelda May a la Plaza de La Virgen Blanca, en plena ciutat de Vitoria a les 13:30 hores. La cantant irlandesa va oferir una actuació irresistible i plena d’energia. Va repassar els seus dos treballs, va presenta el seu nou single (Psycho) i va tancar el concert amb una versió a ritme de rockabilly del Tainted Love de Soft Sell. Peró els grans protagonistes de la segona jornada del festival eren Kiss. Pel recinte del festival desfilaven cares i més cares amb el maquillatge dels quatre homes del espai. El primer gran nom de la jornada va ser Dan Bird & Homemade Sin, que va sorprendre a més d’un amb el seu rock americà de guitarres d’alt voltatge. El Vez, apareixia en l’altre escenari amb un look a mig camí entre Little Richard i Elvis, acompanyat per dues incansables coristes, el californià es va dedicar a divertir el personal a base de combinacions musicals, a priori impossibles, però per El Vez no hi han barreres: es va atrevir amb la Velvet Underground, Mocedades o Kiss. La seva proposta funciona i és realment divertida, i a sobre sonen molt bé. Al dia següent repetiria actuació al centre de Vitoria i allà s’atreviria amb Oasis. Després del show de El Vez, Imelda May oferia un concert pràcticament calcat al vist hores abans, però igual d’irresistible. Enorme Johnny Got A Boom Boom. Després The Saints decepcionarien amb un concert fred i amb poca potència. Després, The Damned varen arrasar el segon escenari amb una contundent actuació, on no van faltar Samsh It Up, New Rose i una sorprenet versió del Alone Again Or de Love. Slash apareixia posteriorment a Vitòria per repassar temes de Guns N’ Roses, amb l’ajuda de Milles Kennedy, un imitador d’Axl Rose i Eddie Vedder, en una actuació avorrida, previsible i molt poc inspirada. L’actual Slash està més aprop de la seva imatge del joc Guitar hero que de l’ Appetite For Destruction.
Kiss s’encarregaven de tancar la segona nit de l’AZR amb un show realment espectacular, que any rere any segueix sorprenent i que només està a l’ abast d’ells. El quatre homes de l’espai van baixar des de la part superior de l’escenari envoltats de fum alhora que interpretaven uns dels temes del seu últim disc, Sonic Boom, i a l’arribar a l’escenari van aatacar amb un dels seus grans clàssisc, Cold Gin. Tot i que el so era apagat, el concert no va decaure en cap moment gràcies a un gran repertori, on van destacar Lick It Up, una corejada Love Gun, I Was Made For Loving You, Deuce, una incisiva Detroit Rock City o la final Rock n’ Roll All Nite. Focs d’artifici, Paul Stanley volant per sobre el públic, Gene Simmons sortint disparat cap als focus de la part superior, tot i més te cabuda en un show de Kiss. Probablement, el millor espectacle de rock que es pot veure avui en dia.
El Vez repetia actuació al mig de la ciutat, obrint així l’ última jornada, la del diumenge 27, on esperaven les actuacions dels britànics The Cubical, amb una proposta propera a grups com 13th Floor Elevators o Captain Beefheart, que va entretenir sense anar més enllà. Al igual que la de Robert Gordon a l’escenari principal, on el veterà cantant va repassar clàssics del rock acompanyat per una banda formada per autèntics supervivents del rock com, Slim Jim Phantom, Chris Spedding i Greasy Carlisy. Després era el torn de Bob Dylan, i un cop acabada la seva actuació, els Toilet Boys ho tenien realment difícil en l’altre escenari vist a Dylan. Però els de Miss Guy, un híbrid entre Deborah Harry i Michael Monroe, van sortir a matar amb un so poderós i potent oferint un concert carregat de tensió, on els seus temes de glam rock de clavaguera van sonar potents un rere l’altre sense pausa, reivindicant l’ésperit Ramones. Chris Issak apareixia instants després a l’escenari principal en el mateix moment que la pluja feia acte de presència. Elegant i professional, va repassar els seus grans èxits, i no van faltar Somebody’s Crying, Speak oF the Devil o Wicked Game. Els suecs The Hives i els californians Bad Religion s’encarregaven de tancar aquesta nova edició del ARF: el millor festival de rock que podem trobar a l’estat espanyol.
