Mitjançant el segell Music On Vinyl, el proper dia 24 d’agost és posarà a la venda una re-edició en vinil de luxe, del disc 1965 de The Afghan Whigs. Edició doble vinil, on s’inclouen les cares b dels singles Somethin’ Hot i 66. Entre ells cal destacar la versió de Miss World de Hole, amb Greg Dulli acompanyat només del seu piano, i del Papa Was a Rascal de James Booker.
Editat a l’any 1998, 1965, va acabar sent el testament sonor de The Afghan Whigs. Greg Dulli (The Twilight Singers, The Gutter Twins), deixava enrere la profunditat i la cruesa de la seva anterior obra, Black Love (1996), i entregava aquesta obra més directa, que representava la culminació de la búsqueda d’un so propi, que bebia tant del passat com del present, i que acabaria per convertir-se en un disc intemporal amb condició de clàssic. Les ferides obertes a Black Love havien cicatritzat, encara que seguien allà, i Greg Dulli és mostrava com un supervivent, més segur i vital, i la nostàlgia deixava pas a la realitat del present. Amb 1965, batejat amb el mateix any en el que va néixer Greg Dulli i amb la fotografia de l’austronauta, Ed White en el seu primer viatge a la lluna, il·lustrant la portada, el grup confirmava el que ja havien mostrat treball rere treball: personalitat, actitud i classe, apartant-se de la simple i bàsica etiqueta de grup alternatiu, per reafirmar la seva condició de grup de rock en majúscules; una versió actualitzada, i més corrosiva, dels The Rolling Stones del Some Girls.
Funky i soul, executat amb passiò rock, impregnen els 12 temes que formen el disc, des de l’obertura amb la sexual Somethin’ Hot fins al intens tancament amb l’instrumental The Vampire Lanois. Amb producció del propi Greg Dulli, 1965 resulta un treball directe i altament precís, d’esperit clàssic; sexual i nostàlgic a parts iguals, que sense arribar a les cotes màximes de les seves dues grans obres Black Love i Gentelmen, mostrava uns The Afghan Whigs com una banda que menjava apart en el panorama del rock d’aquells dies, que trencava les regles de la modernitat, amb classe, per endinsar-se en les de l’autenticitat.
L’inici amb la corrosiva Somethin’ Hot deixava enrere els dies d’amor negre.Un riff de guitarra tallat, un baix descaradament funky, cors femenins, un piano incisiu, i Greg Dulli cantant amb falset, mostrant maneres del Mick Jagger més negre. Crazy, el següent tema, transpira soul per tot arreu. Un mig temps, descaradament rítmic i amb arranjaments de corda al més pur estil Motown. Un dels millors temes firmats mai per el grup, amb una part final memorable, obra i gràcia d’un inspiradísim Rick McCollum que aconsegueix uns nivells d’emotivitat màxims amb el seu slide. Uns violins marquen l’inici d’Uptown Again, que explota amb un riff cru. Un tema enèrgic i directe amb el segell més autèntic de la banda, el passat del grup vist des del prisma del present. Precedit per un tall de vint segons titulat, Sweet Son of a Bitch, arriba un dels altres moments àlgids del disc, i perquè no, de la carrera del grup: 66.Un cançó pop, immediata i carregada d’intensitat i llum, com mai habien fet abans el grup. Amb Citi Solei tornen cap a terrenys més soul i posen punt i final a la primera cara del disc.
John The Baptist, s’encarrega d’obrir la segona cara. Tot el que representa el grup resumit en cinc minuts i trenta quatre segons. Greg Dulli mostrant-se igual de seductor que Marvin Gaye en la seva introducció fins que el tema explota amb una secció de vents i un ritme vertiginós descaradament funky. Amb The Slide Song, firma un mig temps marca de la casa, i que com indica en el títol, els puntejats amb slide de McCollum és converteixen en els protagonistes. Neglekted, és una altre bomba soul. Marcada per un teclat reposat però ple de sensualitat. Dulli estableix un diàleg amb el grup de coristes femenines, que comença com un joc sexual que poc a poc cau en el perill de l’amor, demostrant un cop més que Greg Dulli és probablement un dels millors compositors que fusionen l’essència del soul amb el rock ‘n’ roll. Amb Omerta posen punt i final al disc, un tema que comença en suspensió, amb Dulli citant a Nas i narrant com és van curar realment les ferides obertes a Black Love. Percussions, vents i poc a poc la cançó va pujant d’intensitat fins arribar a un crepuscular final, carregat de força, que desemboca amb l’instrumental The Vampire Lanois, que posa punt i final al disc, convertint-se en l’últim de la seva carrera.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_Zq32OmDO3Y]