Mark Oliver Everett escriu les seves memòries, si es poden dir així, en una mena de diari sincer que es mou entre el to de Aquellos Maravillosos Años (no tant), l’agonia existencial de Memorias del Subsuelo (d’acord, m’he passat) i la confessió artística de les Cròniques de Bob Dylan (símil fàcil). Cadascú hi trobarà unes virtuts i farà una lectura personal, com per exemple la que fa Rodrigo Fresán, qui escriu el pròleg del llibre, qui es desfà en elogis cap a Everett, tant per la música que fa com les reflexions que n’ha extret de la primera obra literària del músic, a qui fins i tot li demana una segona part. Cosas que los nietos deberían saber (Blackie Books, 2009) explica la història d’un noi que va viure les mil i una, és a dir, va viure la vida, i finalment, aconsegueix esdevenir el que sempre havia somiat, ser músic.
La història que ens narra l’alma màter d’Eels segueix un ordre cronològic. Primer ens resumeix ràpidament la seva vida, i posteriorment, la desglossa capítol a capítol. De pare i mare corrents, és a dir, pares que tenen fills i que es preocupen del que es preocupen la majoria dels pares: menjar, escola, roba i oci. Pares que no escolten i que no valoren les inquietuds dels fills; pares passius, prou cansats de la vida i de la feina, que no s’interessen per com són realment els fills. Pares que donarien la vida pels seus fills però que no arriben on arriben els fills, ni s’aturen a pensar com pensen, què opinen i quin punt de vista tenen sobre la vida. És a dir, pares que s’han d’estimar com són, com finalment accepta Everett, però amb els que un no té res a veure, cosa que s’ha de reconèixer. Com diu B. Traven a La nave de los muertos, el món potser seria millor si trenquéssim totalment amb el que ens ensenyen els pares; això seria un altre tema. A Everett se li mor primer el pare, i passa a ser l’home de la casa. La mare no deixava de ser una nena petita, i la seva estimada Liz, sa germana, una jove que suplia la falta d’amor paternal amb tot tipus de drogues, estava en una altre món. Posteriorment, Everett marxa de casa. Se’n va a Califòrnia amb vint anys per fer realitat el somni de ser músic. Incís: abans, queda clar sempre ha sigut aficionat a la música, gràcies a Liz, qui ja de ben petit li havia fet apreciar a Bob Dylan, Neil Young, Grateful Dead i els Beatles. Everett va començar a tocar la bateria a l’escola; posteriorment, a l’adolescència, passa a tocar la guitarra, començant a composar temes sol, apanyant-se, com a fet sempre, d’altra manera. Reprenem el fil, i com deia, marxa de casa, deixa a sa mare (sa germana va de casa en casa, de paio a paio) concretament a Los Àngeles, i es guanya la vida fregant plats, servint cafès, és a dir, ‘currant’. Les hores lliures les dedica a tocar i composar cançons. Al cap de quatre anys, sona la flauta, marcant l’inici de la seva carrera com a músic, primer com a E i posteriorment amb Eels. El suicidi de sa germana, Liz, després de molts intents, és un shock que ha d’assimilar juntament amb l’èxit desproporcionat de Beautiful Freak. La mort de sa mare, de càncer, la mort d’una amiga, de càncer, i alguna que altra desgràcia pròpia de la vida, completen la llista negra del músic. Ell ho enfoca com que la vida és la que et toca viure, i que ell és el resultat de tot el que ha viscut. Evident.
És digne d’admirar que ell no es lamenta de res, ni es queixa de res del que li ha tocat viure. Amb la música, Everett dóna la sensació que desconnecta de tot, o més ben dit, és el mitjà a través del qual exterioritza les penes. Es desprèn que sent la vida com realment és, un patiment, però que té moments pels quals val la pena. No cau en el victimisme ni fa una muntanya de res; tot el contrari. És directe, sí, i explica les coses com són, sense donar més importància a res. Perquè la vida és la que és, tant agradi com no, i finalment, la lliçó podria ser que un ha de tenir una vàlvula de fugida que ajudi oblidar-se de tot. Si no, la vida es pot convertit en un infern per la persona, i aquesta persona, un malson pels qui l’han d’aguantar. I Mark Oliver Everett, serà un solitari, això diu, una persona que evita les aglomeracions i el soroll (lògic i normal), però a través de la música es relaxa i viu. A criticar: que vagi d’estrany, que s’auto-anomeni boig, de la mateixa manera que anomena a les seves ex-nòvies boges, en un capítol, el 9, prescindible perquè no aporta gaire; i el capítol final, el 16, on recorda que és músic i que ho ha aconseguit després de tants anys; potser no calia. Després de 14 capítols (he exclòs el de les nòvies), queda clar que ha estat a prop de la mort, que ha vist el costat menys agradable de la vida, que la música ho és tot per ell, i que finalment, ha superat tot per ser qui és. Aquest capítol 16 és un auto-homenatge, i Everett es posa la medalla, i redunda en tot el que havia dit abans, i rememorant un concert, explica el que sent quan està a l’escenari, i com li agrada ser el líder d’una banda i que li paguin. Certament, potser és enveja, però considero que és impertinent; no cal que ens digui que ell és molt afortunat per ser músic i guanyar-se la vida fent el que li dóna la gana. Ja havia quedat més que clar abans, ara i sempre. Fins aquí el meu disgust.
En definitiva, no ens quedem amb el meu regust amarg del final de llibre, no s’ho mereix ni molt menys. Honestedat i autenticitat, prosa fàcil, història pròxima i quotidiana, situacions divertides, crítiques merescudes a pares i a indústria discogràfica (sí, la única cosa que els interessa són els diners), i un llibre, en definitiva, entretingut, divertit i suggerent. I em quedo amb una reflexió que fa quan mor sa mare: Ahora era consciente del poco tiempo de que dispone una persona sobre la faz de la tierra. Irrebatible. A Everett li va quedar clar que cal aprofitar el temps amb estímuls enriquidors, alliberadors i constructius; perquè com també suggereix, demà no sabem què passarà. Cosas que los nietos deberían saber, i coses que hauríem de saber tots.