Bellamy serà recordada com la darrera pel·lícula de Claude Chabrol, mort el 12 de setembre. Nascut a París al 1930, camarada de Jean-Luc Godard, François Truffaut, Alain Resnais, Jacques Rivette i Éric Rohmer, mort també aquest any, Chabrol va esdevenir, juntament amb els noms citats un dels autors que van aportar sàvia nova al setè art. En els anys on Roger Vadim i Louis Malle ja començaven a despuntar, i Jean-Pierre Melville consolidava un estil, Claude Chabrol i els seus camarades, d’altra banda, crítics del Cahiers du Cinema, varen decidir fer pel·lícules, formant un moviment que reivindicava el caràcter autorial i la mirada reflexiva del cinema: la Nouvelle Vague.
Chabrol va debutar en la direcció cinematogràfica amb El bello Sergio (1958), una història sobre l’amistat que posava de manifest un punt de vista, un trencament amb el cine d’aquells anys. Va confirmar les bones maneres de l’òpera prima amb Una doble vida (1959), amb un jove Jean-Paul Belmondo com a protagonista d’un thriller amb aromes Hitchcock, d’altra banda, molt presents en la seva filmografia. Després de Los primos (1959), Chabrol inicia l’etapa més vinculada als postulats de la Nouvelle Vague amb Les Bones Femmes (1960), on quatre dones busquen escapar de la rutina amb un cap de setmana mogudet a París. Les Godelureaux (1960) i L’oleil du malin (1961) consoliden el gust de Chabrol per reflexionar sobre els valors de la burgesia, amb trames que despullen de forma suggerent les mancances morals dels que ho basen gairebé tot en l’aparença i el materialisme. La divertida Los siete pecados capitales (1962), formada per set curts rodats per Claude Chabrol, Philippe de Broca, Jacques Demy, Sylvain Dhomme, Max Douy, Jean-Luc Godard, Eugène Ionesco, Edouard Molinaro i Roger Vadim pot considerar-se com un punt i a part en la trajectòria de Chabrol, perquè trenca amb la Nouvelle Vague i es converteix en un cineasta més clàssic. De fet, el següent film és Ofelia (963), adaptació de l’obra de Shakespeare, i posteriorment va realitzar Landru (1963), una mena de Monsieur Verdoux. El thriller policíac El Tigre (1964), la intrigant Marie-Chantal contra el dr. Kha (1965), amb Francisco Rabal, el retorn de l’agent Louis Rápiere amb la fallida El tigre se perfuma con dinamita dóna pas a París visto por… (1965), pel·lícula produïda per Barbet Schroeder i formada per sis curtmetratges dirigits per Claude Chabrol, Jean Douchet, Jean-Luc Godard, Jean-Daniel Pollet, Éric Rohmer, Jean Rouch, on les diferències formals i temàtiques són evidents. Per exemple, Godard crea una comèdia romàntica a Montparnasse, mentre que Chabrol indaga un altre cop en la falsa felicitat de la burgesia.
La ligne de démarcation (1966) presenta el primer Chabrol centrat en la 2a GM, en una trama que gira al voltant de la Resistència. La route de Corinthe (1967) i Champaña para un asesino (1967), aquesta amb Anthony Perkins, recuperen els aires Hitchcock, sobretot aquesta segona, que resulta un homenatge al director de La soga. Las ciervas (1968) i La mujer infiel (1969) són dues històries on indaga en la mentida i en les pulsions sexuals. Abans de La mujer infiel, realitza Accidente sin huella (1969), potser el millor film de Chabrol fins llavors: és una trama complexa, on un pare busca al conductor que ha atropellat al seu fill, amb un enamorament entre mig d’allò més tèrbol. El carnicero (1970), del nivell de l’antecesora, La ruptura (1970) i Al anochecer (1971), tanca una de les etapes més inspirades de Chabrol. La década prodigiosa (1971), amb Orson Welles, Anthony Perkins i Michel Piccoli, mostra una ambició fins ara poc freqüent en Chabrol, però el resultat no és òptim; és una història sobre un magnat i els secrets de família que no acaba de funcionar. El següent film, Dr. Casanova (1972), tot i Belmondo i Mia Farrow, millor l’obviem. Les misèries humanes de Relaciones peligrosas (1973), l’entretingut thriller polític Nada (1974), el curiós matrimoni de Una fiesta de placer (1975), l’enèsim homenatge a Hitchcock amb Inocentes manos sucias (1975), amb uns excel·lents Romy Schneider i Rod Steiger, la feroç i veraç Locuras de un matrimonio burgués (1976) i la fluixa Alice (1977) mantenen unes constants d’un Chabrol que sembla revifar amb Prostituta de día, señorita de noche (1978). Amb guió de Odile Barski, Hervé Bromberger, Frédéric Grendel, el film resulta notable, i el personatge d’Isabelle Huppert, qui en aquells moments interpretava el seu segon paper com a protagonista, després de La encajera (1977), resulta inoblidable, posant de manifest llavors el que avui podem dir sense embuts, que és una de les actrius més importants dels darrers trenta anys.
La policíaca Laberinto mortal (1978), el drama El caballo del orgullo (1980), on adapta a Pierre-Jakez Hélias. Aquest film va tancar la Semana Internacional de Cine de Valladolid de l’any 1980, i precisament, des d’aquest certamen, que es celebra a finals d’octubre, es volia premiar aquest any a Chabrol amb l’Espiga d’Or per la seva trajectòria. Un altre thriller, Los fantasmas del sombrerero (1981), un drama situat de nou a la 2a GM, La sangre de otros (1984), amb Jodie Foster i Sam Neill, donen pas a dues històries de l’inspector Lavardin, Pollo al vinagre (1985) i Inspector Lavardin (1986). La máscara (1987), amb un grandiós Phillipe Noiret, i El grito de la lechuza (1987), on adapta la novel·la de Patricia Highsmith, precedeixen a un altre dels films imprescindibles de Chabrol, Un asunto de mujeres (1988), un altre cop amb una meravellosa Isabelle Huppert, qui interpreta a una dona que ajuda a provocar abortaments a la França ocupada pels nazis. Els noranta els inicia amb la incursió al París dels anys 30 que suposa Días tranquilos en Clichy (1990). Doctor M (1990), amb clara referència al film de Fritz Lang, en una trama que gira entorn a uns suicidis que commocionen la societat, Madame Bovary (1991), salvada per Huppert, la baixada als inferns de l’alcoholisme a través de la burgesia que és Betty (1992), el documental L’oeil de Vichy (1993), sobre el col·laboracionisme de Vichy amb els nazis, la cruel i tendre El infierno (1994), que narra el malson en el que es converteix un matrimoni, ens porten fins l’excel·lent i maquiavèlica La ceremonia (1995), amb un duel interpretatiu explosiu entre Isabelle Huppert i Jacqueline Bisset, convertint un film angoixant i hipnòtic. La perversa No va a más (1997), un Bonny & Clyde de guant blanc, on una parella roba a rics a la cara, gràcies als encants del personatge de la omnipresente Isabelle Huppert.
Després d’ En el corazón de la mentira (1999), arriba la ‘henekiana’ Gracias por el chocolate, on Huppert interpreta a una perillosa dona que viu per controlar els altres. Els dramas La flor del mal (2003) i Dama de honor (2004), la primera un film d’intriga i la segona, una història d’amor pèrfid, la súbtil i punyent Borrachera de poder (2006), film infravalorat sobre la condició humana i la debilitat d’aquesta, són potser els seus tres grans films. Per acabar, els thrillers Una chica cortada en dos (2007) i la ja citada Bellamy (2009), tanquen la filmografia d’un director que no surt a la llista dels més grans de la història, però que sense cap mena de dubte és un dels imprescindibles si volem fer un repàs del que ha sigut el cinema els darrers cinquanta anys.
El punt de vista, reflexió, cinisme, tendresa i interés de les més de cinquanta pel·lícules que va realitzar el situen com un autor a reivindicar. Com vàrem dir quan va morir Rohmer, l’ obra de Claude Chabrol perdurarà, i el seu nom també. A Chabrol, en una entrevista realitzada aquest any, li preguntaven perquè serveix el cinema. La resposta que va donar diu molt de qui era i com pensava el director francès: Jo sóc algú molt feliç en la meva vida. Tinc una vida molt agradable i visc gairebé en beatitud. La beatitud completa la impedeix saber que hi ha molta gent que no és feliç. Jo tendeixo a fer pel·lícules per aquella gent que no és feliç, i perquè si volen posar-se a pensar, tinguin un element que afavoreixi a una reflexió per tractar de ser feliç. Però no puc fer-ho tot perquè hi ha molta gent que viu com un imbècil, una vida idiota, i encara que el cinema, a vegades pot servir perquè la gent sigui més imbècil. No sóc paranoic, però a la societat hi ha una conspiració perquè la gent visqui una vida idiota.
One Comment
Comments are closed.