Des de Nova York, Jeremy Earl i Christian DeRoeck, components de Meneguar, formen un projecte paral·lel amb el que s’estrenen al 2005 amb un primer treball, How to Survive In / In the Woods, publicat en doble cassette per Fuckittapes label. Al 2007 publiquen el que es considera el primer LP, At Rear House a través de Woodsist/Shrimper (els quals reediten el citat primer treball de la banda), sense oblidar l’anterior aparició d’ un single d’edició limitada a través de Gilgongo Records . És At Rear House el que dóna una empenta a la banda, i passa a ser un disc molt comentat a internet. Amb Jarvis Taveniere (també de Meneguar) i G. Lucas Crane a la banda, publiquen Woods Family Creeps al 2008, però és a l’any següent, amb Song of Shame quan Woods s’instal·la definitivament en el panorama musical per mèrits propis. De fet, va ser molt important que el influent web de música Pitchfork els premiés amb el Best New Music de l’any. El disc consolidava un so, un pop amb reminiscències tant folk, com indie, amb un punt de l’anomenat lo-fi al més pur estil Pavement.
Aquest any han publicat At Echo Lake, un disc que continua la línea de Song of Shame, però amb una tendència descaradament més nítida dels seu exercici de nostàlgia pop. Si en Song of Shame trobàvem un tema com September with Pete, on durant nou minuts deixen anar tota la psicodèlia possible, i, curiosament, la cançó Echo Lake, tema instrumental que evoca a la psicodèlia pop, el darrer disc dels de Nova York només té un tema que superi els quatre minuts, el formidable Blood Dries Darker amb el que obren l’àlbum, ni tampoc trobem cap passatge sideral. Segurament les influències, l’estat d’ànim, i d’altres condicionants, donen com a resultat uns Woods més directes, tot i conservar l’atmosfera melancòlica i flotant d’anteriors treballs. Des de l’eufòria de poder parlar d’una banda amb aquestes característiques al 2010, totes les vessants de Woods són interessants. A At Echo Lake trobem tres temes com la lliçó pop que és Suffering Season, on se situen a l’òrbita dels The Zombies i els The Seeds, la citada Blood Dries Darker, que ens porta directament de nou a la banda de Marty Balin i Grace Slick, i Mornin’ Time, amb aires Port O’Brien, i perquè no dir-ho, amb un final que mira un altre cop enrere, aquest cop a John Cale, de la mateixa manera que succeix amb I Was Gone. I no ens oblidem de la fantàstica Get Back, de la que estarien orgullosos els The Byrds de Notorius Byrd Brothers, un àlbum que podria ser un altre bon punt de referència per fer-se una idea d’aquest At Echo Lake.
Woods és un combo on la base del so està en el pop més clàssic i immediat, en una discografia que mira directament al passat. Tenen la capacitat d’afegir matisos al seu so de forma que trobem cançons amb veus més arrossegades i unes textures que evidencien la positiva fixació que tenen amb el pop de The Kinks, amb el punt psicodèlic de The Seeds, i amb el folk a l’estil dels Buffalo Springfield, per citar tres bandes imprescindibles d’uns anys que sembla ser que és on s’han quedat definitivament els lluminosos i artesanals Woods.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=y9PoMZbQLXM]
