La humiltat i l’autenticitat en el panorama musical contemporani comença a ser una rara avis. És cert que encara ho podem trobar en molts artistes i grups, però la majoria d’ aquests ja porten un grapat d’ anys a la carretera, forjats en uns temps on la immediatesa de les noves tecnologies encara no estaven a l’ ordre del dia o a l’ abast de tothom. Aquestes noves tecnologies, segurament, faciliten les coses, però per bé o per malament, han fet que molts dels grups que ara són seguits per un gran nombre de fans hagin fet un salt gegantí cap endavant , sense obtenir formació que dóna haver de patejar-se els clubs més foscos i petits del planeta, i defensar el teu discurs en algun que altre ambient hostil o davant d’un públic pràcticament escàs. Drive-By Truckers són probablament uns dels millors grups sorgits en els últims deu anys, i la seva educació com a grup queda molt lluny dels deixebles de myspace, desprenent amb la seva música i actitud aquests dos valors, que per alguns no tindran molta importància, però que marca de forma definitiva l’obra d’un artista i el fan etern més enllà del seu temps. Els d’Athens les han vist de tots colors peró lluny d’ apostar per el hit que els posi en boca del gran públic, disc a disc, concert a concert, s’han convertit en una banda referencial i imprescindible.
Amb un Razz 2 que no presentava una entrada a l’alçada dels protagonistes de la nit, Patterson Hood, Mike Cooley, Shonna Tucker, John Neff i Brad Morgan pujaven al petit escenari de la sala de la mateixa manera que ho fan en els recintes que omplen més enllà d’aquest país. Amb els primers acords de la inicial The Fourth Night of My Drinking, ja vàrem poder notar que estàvem davant d’ una gran nit de rock. La seva aposta per la tradició i la força té un impacte demolidor en les distàncies curtes que ofereixen les petites sales. Gràcies a un so de guitarres poderós, liderat per la Gibson SG de Patterson Hood, el grup va fer un endimoniat repàs a tota la seva carrera. Al tema inicial van seguir-la Where The Devil Don’t Stay, This Fucking Job, Get Downtown, (It’s Gonna Be) I told You So, Tornadoes, A Ghost To The Most, una corejada i emotiva My Sweet Annette, amb els puntejats de la pedal steel de John Neff flotant per sobre de les textures de guitarra dibuixades per Hood i Cooley. Amb aquest tema de l’ àlbum Decoration Day, quedava clar que la intensitat del concert anava en in crescendo. La seguirien, Love like This, unes enèrgiques Feb 14 i Merry Me, una demolidora lectura de Lookout Mountain, Birthday Boy, Drag The Lake Charlie, 3 Times Down, Hell No, I Ain’t No Happy, Gravity’s Gone, fins arribar a la declaració de principis que és Let There Be Rock. Pels bisos, Uncle Frank, The Thanksgiving, Zap City i una versió del People Who Died del catholic boy Jim Carroll, cantada a pit descobert per un Patterson Hood entregat i que posava punt i final a dues hores de rock amb majúscules, d’aquell que emociona, amb gust a bourbon (el mateix que corria per l’ escenari) i que només està a l’ abast de aquells grups que s’han forjat a base de força i passió, sense pretensions d’estil, amb humilitat i respecte cap el gènere. Drive-By Truckers creuen en el rock, i vista la seva actuació de dimarts, nosaltres en ells. Llarga vida als Truckers.