El Primavera Club 2010 esperava a Teenage Fanclub. Abans, Smoke Fairies, el grup abanderat per Jack White, presentaven el seu àlbum Thought low lights and trees, un exercici de dark folk que farà els delícies dels seguidors del gènere: textures denses i reposades, alguna arrencada elèctrica, veus agudes i amb un punt d’ epicitat, amb aires a Karen Elson i Warpaint. Mitja hora més tard, Raymond McGinley, Gerard Love i Norman Blake, acompanyats de Francis MacDonald i un cinquè membre, Finlay MacDonald, qui recolza la banda amb teclats i com a tercer guitarra, apareixien a l’ escenari de l’ Apolo amb un aplom i lluminositat pròpies d’una gran banda. I així va ser, tot es va confirmar immediatament, quan Blake i McGinley varen arrancar amb Start Again. Amb el públic a la butxaca, evidentment per uns mèrits més que coneguts pels seus seguidors, i pels que varen ser a l’ Apolo, els escocesos, amb un somrient Blake al mig de l’escenari, i uns sobris i elegants Love i McGinley flanquejant a Blake, abordaven un setlist reconeixible i destinat a emocionar a tot el que s’ hagués apropat al vella sala. Era evident que no estàvem presenciant un revival. La sensació de veure a una banda de present i futur va ressorgir amb els següents temes, Sometimes I don’ t need believe in anything i The past, de l’ excel·lent disc d’ aquest any, Shadows. It’ s all in my mind, de l’ injustament menyspreat Man-Made, i Don’t Look Back, de l’ únic Grand Prix que val la pena, que és el treball que varen publicar al 1995, posaven en dubte si estàvem davant d’ un concert o d’ una lliçó de com ha de sonar una banda d’ indie pop. L’ entusiasme de la banda aviat es va apoderar del públic, gràcies, sí, al bon ambient que es respira a través d’ una banda amb l’ actitud, tarannà i positivisme de Teenage Fanclub (com per exemple, The New Pornographers o Drive-by Trukers), però sobretot, a un repertori d’ aquells que no admeten discussió: Baby Lee, Verisimilitude, Star sign, I don’t want control of you, donaven fe de del que estàvem veient, en un concert on s’ anaven intercalant els temes composats pels tres líders de la banda. Amb el baix Fender de Gerard Love sent amo i senyor d’ una base rítmica completada amb el bateria Francis MacDonald, una guitarres pletòriques, juntament, amb unes melodies que evoquen directament als Byrds i als Beatles, el món semblava haver-se aturat, i amb un gran somriure a la boca. No era per menys, davant estaven una dels millors grups de pop-rock dels darrers vint anys. About You, un dels moments de la nit (i del Primavera Club), unes emotives i càlides I need direction, Mellow doubt i Your love is the place where I come from i Sweet days waiting posaven una mica de fre al concert, però encara més emotivitat al moment que estàvem gaudint. El final, de nou amb el punt adrenalític i vitalista de la primera meitat de concert, va ser un esclat de música: When i still have thee, Sparky’s dream i una descomunal Everything flows, primer single del grup, va posar fi a un concert, senzillament, memorable. Com varen afirmar pel festival el grup que venia després, Male Bonding: com és possible que Teenage Fanclub siguin tan bons?
Jim Jones ja té la seva revàlida. Després de recórrer mig món amb Thee Hypnotics i posteriorment, amb Black Moses, sembla ser que The Jim Jones Revue serà el projecte que finalment el situarà on es mereix. Ara que molts s’ apunten a la moda anomenada ‘rockera’, una ciutat com Barcelona, amant de paraules com ‘tendència’, doncs per una vegada, les maneres d’ un dels fills aventatjats de Little Richard i Jerry Lee Lewis es varen apoderar de la Sala Bikini, tot i les rancances d’ inici del fred públic. “Barcelona, you’re really quiet”, soltava un desafiant Jim Jones després de la inicial Hey hey hey hey. Com a músic de la vella escola, d’ aquells que surten a l’ escenari amb ganes d’ endur-s’ho tot per endavant, Jim Jones i la seva banda revisaven els temes dels seus dos magnífics LP’s, l’ homònim i Burning your house down, posant sobre l’ escenari tot el que cal per ser una gran banda de rock ‘n’ roll, Dishonest John i Rock ‘n’ Roll Psychosis no donaven treva ni marge per dubtar del que estàvem presenciant. Després d’ aconseguir que el públic s’ apropés a l’ escenari i de calentar els ànims (no entrar en calor amb una banda com The Jim Jones Revue és estar poc menys que mort), High horse, Shoot first, Burning down your house i una irresistible Cement mixer donaven un altre aire definitivament a l’ ambient, i perquè no dir-ho, al panorama musical: com és possible que bandes com Kings of Leon, per citar una banda de rock ‘n’ roll respectada pels grans mitjans, tinguin més rellevància que The Jim Jones Revue? D’ acord, és una pregunta inútil. Who’s got mine, Killing spree, 512, un rere l’ altre, sense descans, per rematar amb un brutal final, gràcies a Foghorn i Princess and the Fog. Seria molt divertit que hi hagués un programa musical de televisió, a l’ estil del Later with Josh Holland de la BBC, on hi ha tres escenaris, on toca una banda rere l’ altre. Quantes bandes quedarien en evidència tocant al costat d’ ells. M’ imagino a Jim Jones dient “vagin passant”, i d’ una en una, unes quantes bandes ‘intocables’ deixarien de ser-ho. El seu directe és l’ apoteosi rock, i a més, no enganyen: Certament, amb la seva música, t’ incendien la casa i el que faci falta.
Del Privamera Club 2010, també destaquem: la confirmació de Triángulo de Amor Bizarro com una banda imprescindible de l’ escena nacional, gràcies a dos àlbums plagat de temes que directe creixen com poques bandes del país aconsegueixen; el retorn d’ Edwyn Collins, amb una banda que presentava Paul Cook a la bateria, qui va oferir un concert a Bikini on ens va recordar el seu passat gloriós, incloent temes d’ Orange Juice, es va reivindicar amb els temes del recent Losing sleep, i va confirmar que té molt a dir en el panorama musical.
I precisament, aquest Primavera Club, una marató de concerts, a l’ espera de la Gran Marató que serà el Primavera Sound 2011, forma part dels festivals que repassen, a través de molts escenaris i dedicant moltes hores, el passat, present i futur de la música pop-rock.