Estem a l’ any 1989. Per la música rock, eren els temps de Guns ‘n’ Roses, de les ‘hair bands’, com Skid Row, que publiquen el seu primer àlbum, així com Nirvana amb Bleach i Pavement, que publicaven el seu primer EP. Kurt Cobain es convertia, per mala fortuna d’ ell, en la ‘imprescindible’ imatge de l’anomenat grunge i de l’actitud rebel. A la segona meitat i finals dels vuitanta apareixien també Screaming Trees, Mudhoney, Mother Love Bone, Soundgarden i Pearl Jam. No oblidem tampoc àlbums com el Doolittle dels imprescindibles Pixies i el Sonic Temple de The Cult, per recordar una època amb bandes en evident creixement com Sonic Youth i Nick Cave and The Bad Seeds, que semblaven trascendir a qualsevol gènere, com el temps s’ ha encarregat de demostrar. Destacar l’ èxit del gènere Thrash metal, amb bandes com Metallica, Megadeth, Slayer i Anthrax, les quals recollien el llegat que fins aleshores havien deixat les bandes dominants de l’escena heavy, com Motörhead, Iron Maiden i Judaspriest, i la velocitat del hardcore de principis dels vuitanta.
Nine Inch Nails és la banda amb la que el seu líder, Trent Reznor, va irrompre al panorama musical aquell llunyà 1989 reivindicant noves textures, que tot s’ ha de dir, ja va presentar un any abans Al Jougersen amb els seus Ministry un any abans amb Land of Rope and Honey, en un treball que inaugura el metal industrial. No obstant, Reznor dotava al ‘nou’ gènere d’ una sèrie d’ influències que varen fer irresistible la seva proposta. El rock industrial és conegut com una forma de música plenament experimental, infectat de sonoritats seques i mecàniques, on el que predominen són les bases electròniques i repetitives. Neix de la mà dels britànics Throbbing Gristle, qui compartien segell amb altres dels precurssors, com Einstürzende Neubauten. Dins del gènere industrial, l’estil es va diversificant, segons siguin les influències del grup. Les de Reznor van des de la Velvet Underground, David Bowie i Joy Division a Kiss i Johnny Cash. NIN donen molt èmfasi a guitarres, samplers, teclats, drum machine i a instruments pròpiament electrònics, sense menysprear la notable influència del rock dur. La combinació de sonoritats, amb una base rítmica i unes estructures musicals repetitives doten a aquest estil d’ una densitat i intensitat similar a la del rock més pesat, i a la vegada, de visceralitat i foscor. Si en Ministry el que predomina és la influència més heavy metal i fins i tot punk (obviem With Sympathy i Witch, els dos primer treballs), Nine Inch Nails té un component més artie i inclús pop, i inclús, més eclèctic.
El 2o d’ octubre de 1989 apareixia el primer treball de NIN, Pretty Hate Machine. Amb Adrian Sherwood, Mark Flood Ellis, Keith LeBlanc i John Fryer com a col·laboradors d’ estudi de Trent Reznor, el debut d’ aquest com a creador va suposar un punt i a part en el panorama musical. L’ èxit de les cançons Head Like a hole, Down in it i Sin, va empènyer a Reznor a formar una banda per sortir a la carretera, amb Chris Vrenna, Richard Patrick i Lee Mars, en una formació que només ha tingut a Reznor com a membre fixe. I els motius de l’ èxit d’ un disc que ja compta amb vint-i-un anys no són pocs. Des de les citades, passant per la força bruta de Terrible lie, la juganera i tràgica Sanctified, el tema purament pop electrònic que es That’s what I get, o The only time, un tema que sembla extret de la trilogia berlinesa del binomi Bowie-Eno, són una petita mostra de l’eclecticisme de Trent Reznor. El disc mostra a un músic que beu de diferents influències; tot i la contundència del so, és evident el gust té per les melodies i sons merament pop, com així ho demostra, per citar una, la minimalista Something I can never have. El camí de NIN oferia una nova via creativa, així es va confirmar amb els posteriors Broken i The Downward Spiral, sempre donant un salt endavant, mostrant al seu creador com una mena de Philip K. Dick de la música rock.
No és casualitat que sigui un dels autors més respectats per noms de tot l’ espectre musical, com algun ja citat com a referent, David Bowie, Saul Williams i Peter Gabriel, entre d’ altres. Sense anar més lluny, sense ell, molt possiblement, no haguessin existit Marilyn Manson ni, potser, Tool. Aquest primer LP de NIN anava en contra dels paràmetres de l’ escena musical, però d’ alguna manera recuperava la música, a la que hi sumava, per una banda, la foscor, i per l’ altra, la ràbia, totes dues, significatives durant els darrers anys en els que la música formava part d’ un punt de vista tan artístic com social. Nick Cave and The Bad Seeds, Sonic Youth, Nirvana i Nine Inch Nails sintetitzen unes actituds que van donar peu als inoblidables anys noranta.
Després de resoldre algun que altre problema amb multinacional, Reznor va recuperar els màsters originals del disc, i amb l’ ajuda de Tom Baker, i a través de Bicycle Music Group, ha fet possible la reedició remasteritzada de Pretty Hate Machine, 21 anys després. Amb Rob Sheridan retocant i respectant la portada original de Gary Talpas, i la inclusió de Get down, make love, versió del tema de Queen que varen publicar l’ anys 1990 com a cara b del single Sin, la reedició es pot trobar en CD, vinil i format digital. Recordar que Trent Reznor va dissoldre NIN l’ any passat, abans de posar-se a treballar en la B.S.O de La red social i en el seu nou projecte, How to Destroy Angels. No obstant, ell sempre serà el líder dels enyorats Nine Inch Nails, una banda que sempre sonarà a avantguarda musical; el temps ho posa tot al seu lloc, i només cal repassar la discografia de NIN, des del primer àlbum fins a The Slip (darrer treball, del 2008), passant per The Downward Spiral, per confirmar la grandesa i atreviment de la seva proposta. Una obra com Pretty Hate Machine, un cop més, confirma que per valorar una creació, no hi ha res com esperar-se uns anys.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=DEXKOR5Oepo]
One Comment
Comments are closed.