Del 9 de desembre i fins el 9 de gener al Teatre del Raval podeu veure Malfario. L’obra es va estrenar a Caracas (Venezuela) l’Octubre de 2009, dins el festival Internacional organitzat per Teatrex i enguany ha estat seleccionada per la 15ª mostra de Teatre de Barcelona i galardonada amb el premi del públic.
Malfario és una obra d’Antonio Onetti que comença amb la persecució de Pipo, representat per Daniel Pedrero Bernal, member de la companyia Papalani Teatro. Aquest és un exconvicte que simulant una baralla aconsegueix escapar de la poli. L’obra comença en aquest moment: veiem a Pipo fent una cursa pels carrers de Barcelona. Una pantalla al fons de l’ escenari s’encarrega de projectar els carrers del casc antic de Barcelona.
Pipo entra a una casa desconeguda per amagar-se de la policia. És casa de Miranda, representada per Diana Bello, una prostituta que de seguida el posa a ratlla. Entre els dos, tot i un inici mogudet, apareix una química. Amb una austeritat i sobrietat notables, el director Antonio Onetti, recrea la barcelona del barri xinès, en una història d’ amor entre un kinki i una prostituta que busquen començar de zero en les seves vides. Els actors Daniel Pedrero i Diana Bello s’ entreguen a uns personatges tan transparents com arquetípics, però que aconsegueixen transmetre la sensació de desencís en què viuen. Sense entrar en el context social i polític, la cultura general d’aquests defineix un espai compartit pels oblidats d’aquells anys.
L’obra és un melodrama, on hi ha moments pel caràcter sarcàstic i macarra de Pipo, pel caràcter dur i aspre de Miranda, i per la tensió que viuen per diferents motius: el xulo que no deixa en pau a Miranda, a Pipo el persegueixen perquè ha fugit de la presó, no tenen un duro… Són molts fantasmes els que persegueixen a la parella, els que persegueixen als individus que semblen no formar part d’una societat que cada cop tendeix més a respectar, de forma severa i intransigent, una manera de ser, i a menysprear absolutament als més dèbils de l’escala social.
Amb aromes a la literatura de Francisco Casavella (El triunfo, El dia del watusi), al cine quinqui de José Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia, per citar dos referents immediats, Malfario respon a les expectatives: teatre fet amb honestedat, respecte, sinceritat i passió, on una trama senzilla i humana desperta el record de les mil i una històries de la Barcelona que no s’ ha volgut veure mai.