Sunset Park, al cor de Brooklyn, és un dels escenaris de la darrera novel·la de Paul Auster, publicada en català per Edicions 62 i traduïda amb excel·lència per Albert Nolla Cabellos. És en aquell barri on el jove Miles Heller decideix viure en tornar a Nova York després de set anys d’haver marxat de la ciutat. Arran d’un episodi traumàtic, Miles fuig de la seva vila natal per establir-se, després de recórrer part del territori nord-americà fent feines no qualificades, concretament a Florida. És allà on s’enamora d’una jove d’origen hispà per la qual, per raons que esbrinarà el lector, es veu obligat a abandonar Florida. Aquest és el motiu pel qual realitza un viatge de tornada que l’obligarà a retrobar-se amb fantasmes del passat, amb experiències no encarades en el seu moment, amb relacions familiars dificultoses, amb un pare que ja no el coneix i una madrastra que el detesta… És un retorn equiparable als soldats supervivents que, a la clàssica pel·lícula Els millors anys de les nostres vides (William Wyler, 1946), retornen a les seves llars; el retorn d’uns herois que han patit situacions extremadament violentes però que veuen com, paulatinament, la societat els va marginant degut a la petja física i psicològica que en ells ha deixat la Segona Guerra Mundial.
Amb un estil narratiu àgil i alhora ric, Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947) trama una canyamissa on van apareixent i cobrant importància els diversos protagonistes de la seva obra, la majoria dels quals viu pensant en una o una altra utopia. Cadascun dels capítols del llibre està escrit des del punt de vista d’un dels personatges. Joves i grans veuen, però, com les seves utopies es van desmuntant. Joves i grans són personatges desencantats de la vida. I el resultat d’aquests desencants es cosifica en objectes descatalogats, objectes que han deixat de tenir cap funcionalitat: allò que es repara a l’Hospital dels Objectes Trencats, la casa abandonada de Sunset Park, les fotografies de les possessions oblidades en les mudances…
La novetat estilística de Sunset Park és que en aquesta darrera obra Paul Auster opta per una escriptura lineal, una narració en present i en forma contínua. L’autor justifica que, d’aquest mode, remarca les semblances entre la ficció relatada i la realitat nord-americana, una realitat esquitxada de dalt a baix per la crisi immobiliària i econòmica per la que travessa el país. La crisi està exemplificada, també, en aquells objectes trencats, oblidats o abandonats que van apareixent en el text.
Sunset Park no està exempta de crítiques. Hi ha qui diu que Paul Auster ha entrat en un ritme rutinari de publicacions, hi ha qui diu que ha abandonat el seu estil narratiu, hi ha qui diu que és un venut… De ben segur que aquesta no és la millor obra de l’escriptor eternament enamorat de Brooklyn, però sí que és un petit bombó narratiu que atrapa el lector i que el fa identificar amb un o més personatges, amb una o més situacions idealistes que, malauradament, solen acabar en desenganys.