Joaquin Phoenix i Casey Affleck ens van fer creure a tots que el primer, en una decisió del tot al·lucinant, havia decidit abandonar el món de la interpretació i el cinema, per convertir-se en cantant de hip hop. La imatge descuidada que lluia Phoenix, durant la presentació de Two Lovers o a l’entrevista del programa de David Letterman, amb una espectacular barba i el cabell del tot descuidat, amb actitud passota i anunciant que canviava de feina, van ser ben aviat carn de youtube. Després vindrien la imitació que Ben Stiller va fer d’ell a la cerimònia dels Oscar d’aquell any, mostrant-nos que la seva decisió no havia passat per alt als seus col·legues de professió, i per acabar, l’anunci de que Casey Affleck s’estava encarregant de filmar el canvi radical del seu cunyat, per després editar un documental. Tot això i l’aspecte cada cop més radical de l’actor feien que la cosa semblés del tot real. Finalment, al Festival de Cinema de Venècia 2010, on es va presentar el film, es va destapar tota la veritat, i els dos principals implicats van explicar que tot és tractava d’una ficció, d’ un fals documental on res era real. Per tant, I’m Still Here ens l’hem de prendre com el que és, una gran comèdia.
El film ens fa un retrat de Joaquin Phoneix (Joaquin Phoneix), un famós actor d’ Hollywood fart del món del cinema, i que decideix fer el salt com a cantant de hip hop, la seva gran passió en aquesta vida. Acompanyat del seu cunyat i amic, Casey Affleck (Casey Affleck), que s’encarrega de filmar tota aquesta transformació, l’actor farà tot el possible per triomfar en el món de la música rap. Del primer que se’n riuen Phoenix i Affleck en el film és d’ells mateixos. El primer, amb la seva contundent actuació, tant física com emocional, i el segon, en el seu rol de documentalista, que no té cap problema en filmar com el seu amic fa el ridícul i poc a poc s’enfonsa en un pou. A I’m Still Here, tot és portat a l’extrem, induint al personatge cap a situacions força extremes, com per exemple l’actuació en una discoteca de Miami o la trobada amb el productor Sean ‘P Diddy’ Combs (on Phoenix demostra perquè és un dels millors actors de l’actualitat), aconseguint un film força provocador tant en contingut; tampoc no hi falten les drogues, prostitutes i moments escatològics. En forma i fons, el plantejament d’Affleck en la realització és clar i directe: sempre sobre l’acció, i sense cap tipus d’artifici.
Al final, la broma ha acabat sent un retrat força notable, contundent i divertit sobre el món del cinema i l’star system en general, això sí, amb la complicitat de tots els que apareixen en el film, cosa que resta una mica de força a l’impacte final. Aquesta circumstància em porta a la reflexió de com hagués estat el film si tant sols Casey Affleck i Joaquin Phoenix haguessin estat els dos únics còmplices de tota la situació.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=wz6CU7pgiKc]