A La noche de los muertos viventes i Zombi (aka El amanecer de los muertos, 1978), George A. Romero ja deixa clar que el principal enemic dels protagonistes no són els zombis, sinó els propis companys. L’ésser humà, egoista i individualista, no és capaç d’entendre’s amb els altres ni per sobreviure, provocant d’aquesta manera que es redueixin dràsticament les seves possibilitats. Imatges com la dels protagonistes tancats al centre comercial a Zombi, saquejant les tendes en una voràgine consumista, mentre els morts vivents es dirigeixen cap allà, ja que és el lloc que millor recorden de la seva vida, demostren el concepte que el director té de la societat. Un concepte que deixaria perfectament clar a La tierra de los muertos (2005), on queda palès que el pas del temps no ha fet si no augmentar el pessimisme del director. De fet, en aquest film és on, per primer cop, els zombis comencen a adquirir (almenys un d’ells) consciència de classe. La pel·lícula es desenvolupa en una ciutat fortificada, estructurada per nivells, no només d’alçada si no també socials, on es refugien els supervivents d’una plaga que ha arrasat el món, convertint a tota la població en morts vivents. Possiblement aquesta sigui l’obra més crítica de Romero envers l’ésser humà, ja que les decisions que prenen al llarg de la història demostren fins a quin punt l’estupidesa acaba imposant-se al sentit comú.
A partir de les primeres obres de Romero, van començar a sorgir noves propostes, amb més o menys qualitat i sort, que intentaven aprofitar el fenomen. Als 80, dues propostes van destacar sobre la resta. El regreso de los muertos vivientes (Dan O’Bannon, 1985) optava per la vena humorística, aconseguint una pel·lícula enaltida pels fans del gènere i La serpiente y el arco iris (Wes Craven, 1987) desfeia el camí que havia fet George A. Romero, recuperant esl zombis ressucitats mitjançant rituals haitians. Per últim, La noche de los muertos vivientes (Tom Savini, 1990) no era res més que l’adaptació del clàssic de Romero per part d’uns dels seus alumnes més brillants, Tom Savini, que, juntament amb Greg Nicotero, van revolucionar el maquillatge i els efectes especials en el cinema de terror.
Però és amb l’arribada del segle XXI quan aquest subgènere gaudeix de més acceptació i fama. Al 2002 apareixien Resident Evil (Paul W.S. Anderson) i 28 días después (Danny Boyle). A la primera, basada en el videojoc del mateix nom, no se li pot negar l’èxit obtingut, malgrat ser el producte que és. La segona, en canvi, donava un salt de qualitat, presentant-nos uns zombis ràpids, àgils i aportant una vessant dramàtica més treballada, i de la que se li recorden un primers quinze minuts notables en intensitat i terror.
Saga Resident Evil apart (ja van quatre, cada una inferior a l’anterior, que ja és dir) l’aparició de El amanecer de los muertos (Zack Snyder, 2004), remake del Zombi de Romero, i 28 semanas después (Juan Carlos Fresnadillo, 2007), continuació de 28 días después, combinaven hàbilment un ritme frenètic més actual amb un gran respecte per les bases que Romero havia establert quasi 40 anys abans.
La divertidíssima Zombie’s party (Edgar Wright, 2004), la magnífica Planet terror (Robert Rodríguez, 2007) i les més recents Bienvenidos a Zombieland (Ruben Fleischer, 2009), i Zombies Nazis (Tommy Wirkola, 2009) explotaven la vena més humorística dels zombis, apropant-los al gran públic a base d’un humor irreverent i, perque no dir-ho, força intel·ligent. Un humor àcid i amb força mala llet que també comparteix Dead Set, sèrie anglesa estrenada el 2008, on els únics supervivents d’un apocalipsi zombi són els habitants de la casa de Gran Hermano, amb tot el que això suposa.
Menció especial mereixen La resurrección de los muertos (Robin Campillo, 2004) i Le Horde (2009). La primera és una proposta força original que, val a dir, pretén anar molt més enllà, plantejant el dilema que pateixen els familiars dels morts quan aquests tornen a casa anys després de morir, pretenent seguir amb les seves antigues vides i desencadenant tota una sèrie de situacions força dramàtiques. Le Horde, de Yannick Dahan i Benjamin Rocher es va estrenar després dels incidents a la Banlieue de París, i fa incidència a aquests fets de forma (in)directe. La trama s’inicia amb uns polis corruptes accedint a un edifici de les afores de París per pelar a uns delinqüents, com a venjança per la mort d’un company d’armes. Un cop a dins, les hostilitats s’inicien, però és a l’exterior on tot esclata: l’apocalipsi zombi devora París, i polis i lladres no tenen altre opció que conviure i pensar com sortiran vius davant del final de la civilització.
Sense deixar de recordar a Jesus Franco, qui va entregar Virgen entre los muertos vivientes (1971), La tumba de los muertos vivientes (1983) i La mansión de los muertos vivientes (1985), ens aturem en REC i REC 2, de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Suposen una illa dins el panorama cinematogràfic espanyol, poc donat a oferir productes que respectin i que es respectin a ells mateixos dins el gènere fantàstic i de terror. La història de dos reporters de televisió, atrapats en un edifici de Barcelona durant una epidèmia que transforma els inquilins en zombis i filmada des del punt de vista de la càmera d’un d’ells, resulta vertiginosa, original i força aterradora, provocant un remake americà decepcionant titulat Quarantine (John Erick Dowdle, 2008) i fins i tot que George A. Romero utilitzés la mateixa tècnica a la decepcionant Diary of the dead (2008).
Sovint s’ha maltractat aquest subgènere, catalogant-lo com cinema gore sense cap més sentit que transmetre uma sensació de fàstic a l’espectador. Només cal veure alguna de les pel·lícules esmentades per veure que no és així, o inclús, els primers capítols de la triomfant sèrie The Walking Dead, ara mateix, en boca de tots, zombis i no zombies. És més, vist el camí que està prenent la nostra societat, els zombis (entesos com a criatures incapaçes de pensar amb l’únic instint d’alimentar-se), semblen més reals que mai. Aviam si ara resultarà que tots ho som, d’alguna manera o altra.
One Comment
Comments are closed.