El món del còmic a Espanya durant la dècada dels cinquanta va viure un dels moments que defineixen d’alguna manera les diferents actituds que les persones poden mostrar davant de la vida. Juan Bruguera dirigia l’editorial El Gato Negro des de que la va fundar al 1910. Al 1933 va morir, fent-se càrrec de la mateixa els seus fills, Pantaleón i Francisco Bruguera. Aquests, al 1940, van canviar el nom a l’editorial, passant-se a dir Editorial Bruguera. Els germans Bruguera varen aconseguir que l’editorial, com és sabut, amb seu a Barcelona, es convertís en un referent ineludible del món de la historieta, no només a Espanya, sinó també a Europa, gràcies en part a la revista d’historietes Pulgarcito, la qual va veure néixer, entre d’altres, a Las hermanas Gilda, Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón , Don Pío, Carioco y El reporter Tribulete. Paco Roca i la seva novel·la gràfica El invierno del dibujante (Astiberri, 2010), ens porta a finals de la dècada dels cinquanta, quan cinc dels autors més importants de Pulgarcito varen fundar Tío Vivo, essent aquesta la primera revista d’historietes dirigida pels seus creadors. Una empresa com Bruguera veia com alguns dels autors més destacats volien apropiar-se dels seus personatges, i dirigir la seva pròpia revista, mostrant una clara voluntat de trencar amb la vida de dibuixant a l’estil del clàssic oficinista que vivien a Bruguera.
Pulgarcito era una de les puntes de llança de l’editorial. Primer amb Gato Negro, de 1921 a 1939, i un cop va tornar a sortir al carrer, al 1947, editada per Bruguera, va veure néixer alguns dels noms mítics del còmic espanyol. Josep Escobar, Francisco Ibañez, José Peñarroya, Carlo Conti i Guillermo Cigré, cansats de la rutina i de les exigències (ben pagades) de Bruguera, sobretot la que obligava a cedir els drets dels personatges, funden Tío Vivo al 1957. DER (Dibujantes y Editores Reunidos) era l’editorial, fundada per ells mateixos. Els caps de Bruguera no va acceptar aquesta decisió. La societat espanyola estava dominada per una mentalitat immobilista i intransigent de la qual ara encara es poden apreciar algun que altre rastre; posem-nos per un moment a pensar què es coïa a finals dels seixanta. Si avui en dia, iniciar un projecte propi és prou complicat, ens podem imaginar com ho deurien passar els cinc dibuixants. La valentia per iniciar un somni era prou admirable; Que anés bé, no depenia només d’ell. El projecte era inadmissible a ulls de Bruguera; l’editorial del còmic per antonomàsia no estava disposat a acceptar ni que es demostrés que els autors podien arribar a ser independents ni la competència d’una altra revista creada i editada per cinc dels seus grans assalariats. Escobar i Ibañez encapçalaven a una sèrie d’autors d’historietes que a través de la vinyeta aconseguien oblidar-se del món sense desconnectar de la realitat, oferint unes tires còmiques amb les que se’n reien de tot i oferien a tot el país un espai per la paraula sentit: sentit de l’humor, sentit comú, i inclús, sentit a la vida. Bruguera només volia que els dibuixants fessin els seu ofici, i d’aquesta feina, treure’n un rendiment que any rere any fos més satisfactori.
Amb rigorositat i realisme, Paco Roca ens apropa a uns anys on tot semblava impossible, on el món semblava, més que mai, haver perdut el nord. Tot i que possiblement és una sensació que dia rere dia no sembla marxar mai, ser un artista com ho eren els citats dibuixants, i viure, sentir i patir un panorama a tots nivells tan desolador com és l’imposat per un dictador, és una vivència que potser només pot explicar qui ho va viure. No obstant, Roca ho fa i ens endinsa de ple en uns anys on també hi havien persones que somiaven, i que tot i ser a les clavegueres com tothom, tenien l’audàcia, esperit i força de mirar cap a les estrelles. I segurament, aquest va ser llur triomf.