A finals del passat 2010, Suede editaven, The best of, un disc on Brett Anderson incloïa les que per ell havien estat les millors cançons del seu grup, convertint-se en un fascinant viatge per la vida de la que va ser, sens cap mena de dubte, una de les cinc millors bandes britàniques de la dècades dels 90. Aquest nou treball recopilatori (el 2003 ja havien editat un fluix recopilatori titulat Singles) aprofundia en l’ànima del grup incloent cançons com My Dark Star, To The Birds, Killing of a Flash Boy o The Living End, totes elles cares b dels seus primers singles, però que representen millor que les seves últimes composicions, l’essència i personalitat del grup, que es troben entre el millor que van firmar mai la dupla, Andersson/Butler. Lluny d’apostar pel camí de presentar només les cançons més celebrades del grup, la desició d’Anderson d’editar aquest àlbum, s’intueix que el cantant vol fer una rentada de cara a la seva banda, i mostrar la grandesa musical de Suede al marge de la seva popularitat.
La veritat, un cop escoltat aquest The best of, un no pot evitar fer una mirada al passat i recuperar l’obra de la banda amb autèntica devoció i admiració, i recordar el dia en que el grup és presentava en societat amb l’impactant single The Drowners (1992), i el shock que va suposar aquell riff de guitarra, al més pur estil Mick Ronson i la forma de cantar de Brett Anderson, combinat la teatralitat del Bowie de Ziggy Stardust i el lirisme i passió de Morrissey. Després vindrien, Metal Mickey (1992), i l’aclaparadora Animal Nitrate (1993), convertint el seu disc de debut en l’obra més esperada d’aquells anys. Les grans expectatives formades per aquests tres grans singles, i les cançons que les acompanyaven en la cara b, van ser confirmades amb escreix amb el debut Suede (1993), des del ritme de bateria que marca l’inici del seu gran himne So Young. Els problemes existencials d’una nova generació de joves quedaven refelexats en els tres minuts i quarant un segons que dura el tema, i el grup és convertia en un dels seus grans estàndards. La gira de presentació no va fer més que confirmar al grup com un dels grans noms del present i del futur del pop britànic, amb un discurs on jugaven amb l’ambigüitat sexual que mostrava Brett Anderson i la força de la guitarra de Bernard Butler; però dos egos tant grans com els que tenien era difícil que poguessin conviure massa temps junts i durant les sessions de gravació del seu segon disc, Butler va decidir abandonar el grup, deixant a Suede tocat de mort. El llegat deixat per Butler va seguir mantenint l’essència de la banda, i amb We are the Pigs (1994), el single que va presedir el seu segon disc, Dog Man Star (1994), les expectatives es tornaven a complir. El grup presentava un treball força més complex i ambiciós que el seu debut, carregat d’ambients cinematògrafics, amb orquestracions, vents i temes que tendien a l’èpica, i que en molts moments mostraven a Brett Anderson com un crooner del carrer. Però aquí acabava el llegat que havia deixat el guitarrista, i el grup no li va quedar més opció que reinventar-se, sense la profunditat que tenia l’aportació de Butler en les composicions. Coming Up (1996), va ser un encertat gir cap el pop més directe i amb ell el grup va aconseguir la seva màxima popularitat; però Suede havien perdut trasendència i es mostraven com un grup terrenal, sense la màgia del passat, i les seves següents obres així ho van confirmar: primer amb un mediocre Head Music (1999) i desprès amb l’oblidable New Morning (2002), dos obres poc dignes d’un grup que havia firmat Dog Man Star. El final del grup estava més que cantat. Malgrat això, la màgia de les seves dues primeres obres seguirà intacte per sempre.
Tornant al present, després de l’edició d’aquest recopilatori, i del seu retorn als escenaris, quatre anys després de la seva separació, en una gira que va passar per la ciutat de Barcelona, Suede manté l’status. La maquinària no s’aturarà aquí, i per aquest 2011 el grup té previst desenterrar el millor del seu passat en tres concerts a la ciutat de Londres el proper més de maig, on durant tres nits repassaran íntegrament els seus tres primers àlbums. El dia 19 de maig interpretaran el seu debut homònim, el 20 Dog Man Star i el 21 Coming Up. Un mes desprès, al juny, es posaran la venda unes reedicions dels seus cinc discs d’estudi; en versió remasteritzada, acompanyats de força material inèdit i d’un DVD amb imatges mai vistes. Aquestes noves reedicions han estat preparades pel grup al complert, amb la participació de Bernard Butler. Això sí, de moment res de material nou, en una gran decisió, vist els pobres resultats artístics que acumula el grup després de l’edició de Coming Up.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=i7mEB2wnDLQ]