Tenint en compte el potencial del seu últim disc, Sensory Overdrive, l’actuació de Michael Monroe es presentava com una nit força excitant, i el finès no va defraudar a ningú del presents. Podem afirmar que el seu serà un dels concerts d’aquest 2011. Tot i que la sala no presentava una entrada a l’alçada del protagonista (tans sols la meitat de l’aforament; espero que l’altra meitat estigués almenys a la Plaça Catalunya), l’ex-Hanoi Rocks va fer tota una demostració de força i energia. Ell és rock n’ roll de l’escola més autèntica, de la marcada per Iggy Pop, New York Dolls, The Clash o The Ramones, i un personatge així ho dóna tot davant de 500 persones o 10.000. Acompanyat d’una banda de somni per qualsevol amant del bon rock, amb Ginger i Steve Conte a les guitarres, Karl Rockfeits a la bateria i el gran Sami Yaffa al baix (a aquest tio no se li acabarà el seu carisma mai a la vida), Monroe obria amb la demolidora Trick of The Wrist, donant inici a un concert d’aquells que avui en dia no es veuen massa, carregat d’urgència, i de ritme vertiginós. Al primer tema de Sensory Overdirve, el seguirien Got Blood i Modern Day (també del seu últim disc), Motorvaitin’ d’ Hanoi Rocks i Hammersmith Palais de Demolition 23, una cançó que s’ha convertit en un dels seus millor estàndards vista la reacció del públic que no va deixar de corejar en cap moment la lletra de la cançó, convertint-se probablement, juntament amb Nothing’s Alright i Disfunctional (també de Demolition 23) en els millor moments de la nit.
La resta de repertori va anar intercalant cançons del seu últim àlbum, unes contundents ’78, Superpower Superfly i Bombs Away, amb hits com Not Fakin’ It, Dead, Jail or Rock n’ Roll (impressionat lectura), amb clàssics de la seva etapa Hanoi, com Back to The Mystery City o Malibu Beach Nightmare; frenètiques versions de The Damned, Love Song i Machine Gun Ettiquete, o I Wanna be Loved de Johnny Thunders, i per tancar el concert tota una declaració de principies com és Blitzkrieg Bop de The Ramones, amb Monroe fent les funcions de bateria i Ginger a les veus. Tot aquest repertori sonant de la millor forma possible gràcies al gran ofici i l’entrega de la banda, i a un Michael Monroe que és una autentica bèstia escènica. Nit de Rock n’ Roll amb majúscules.
White Cowbell Oklahoma, van fer les funcions de teloners, i la veritat que la seva proposta entre AC/DC, Thin Lizzy i Lynyrd Skynrd, executat a la mateixa velocitat que ho farien Supersuckers, i amb un personatge amb look de cowboy que es mostrava com una versió red-neck del Bez de Happy Mondays, va resulta força convincent com a forma d’esperar a l’autèntic protagonista de la nit.