Pocs fotògrafs han aconseguit moure’s entre dos móns tant antagònics com són el de les celebrities i el dels suburbis, sense perdre la seva identitat i la seva autèntica consciencia com autora. El treball de Mary Allen Mark està fortament marcat per el contrast que produeixen aquests dos extrems de la nostra societat; per una banda trobem els seus treballs que immortalitzen estrelles com Johnny Depp, Woody Allen, Pamela Anderson, Dita Von Teese, Jeff Bridges o rodatges de films com Apocalypse Now, Marathon Man, Satyricon, Sweeney Todd, Sleepey Hollow o Alguien Voló Sobre el Nido del Cuco; i per l’altra, reportatges sobre prostíbuls de Bombay, centres de malalts mentals a Islàndia, drogoaddictes a Anglaterra o la cara més dura d’Amèrica. Però, l’autora sempre ho ha tingut tot molt clar quin és el seu autèntic propòsit com a fotògrafa: els primers l’ajuden a sobreviure i els segons són el seu veritable motiu per dedicar-se aquest art. Sense els diners que li donen participar en rodatges de superproduccions cinematogràfiques o retratar als personatges del moment per publicacions com Vanity Fair, Rolling Stone o Life, no podria finançar-se els seus viatges a la cara més amarga de la societat.
Defensora de la càmera analògica, el carret i el blanc i negre, el seu treball recorda a de Dorothea Lange, pel seu classicisme i missatge, i al de Diane Arbus per la seva cruesa, dinamisme i llibertat compositiva. Nascuda en un suburbi de Philadelphia al 1940, i formada a l’agitada dècada dels 60, la seva obra ha estat marcada per l’entorn on va créixer, sense ser capaç de desprendre’s mai de l’afinitat que sent amb la gent que viu al límit i sobreviuen com poden. Va començar treballant de fotògrafa en rodatges de films com El restaurante de Alicia (Arthur Penn), o Catch 22 (Mike Nichols) a principies de la dècada dels 70, treballs que li van permetre publicar el seu primer llibre, Passport (1974) on recollia els seu primeres reportatges, que anaven des de comunitats de ionquis a Anglaterra fins al dia a dia de les dones protestants a Irlanda del Nord. Al 1975 va ser contractada per Milos Forman perquè fotografiés les dones de Ward 81, un centre de salud mental d’alta seguretat on enviaven les malaltes més perilloses, per poder preparar amb el màxim realisme el seu film Alguien volo sobre el nido del cuco. Com a resultat d’aquest treball es publicaria el llibre Ward 81 (1979), coincidint amb la participació de la fotògrafa en el rodatge d’Apocalypse Now. Aquest dos treballs van acabar per consagrar-la com una de les millors autores de l’actualitat, i en ells ja s’evidencia el seu estil del tot desenvolupat: directe i cru, captant l’essència dels protagonistes dins de l’entorn. Desprès d’aquests el seu treball s’aniria alternant en aquests dos móns mostrant la cara més real d’ells. Aconseguint unir amb el seu personal punt de vista dos extrems tant separats, gràcies a mostrar amb humanitat el que no veiem de la realitat i de la ficció, i retratant els seus protagonistes de la forma més natural possible.
El citat Ward 81, Falkland Road (1981) on retrata la vida en un prostíbul de Bombay o American Odyssey (1999), o s’endinsa en la cara més fosca dels Estats Units són alguns del seus treballs més impactants, i on hi trobem algunes de les seves millors instantànies. Col·laboradora habitual en els últims films de Tim Burton, la fotògrafa no és mossega la llengua a l’hora de denunciar la tendència de la fotografia actual: des del criteri dels editors alhora de publicar reportatges, afirmant que les imatges que posen de manifest les misèries del món actual ja no interessen, per la senzilla raó que els anunciants de les revistes no volen que els seus productes s’associen amb aquest tipus d’imatges, fent perdre diners a les publicacions; també opina sobre les noves tecnologies, afirmant que la fotografia digital li resta autenticitat a la forma i dota al fotógraf de mals hàbits.
