Si hagés de quedar-me amb una banda dels darrers vint anys, em quedaria amb els The Brian Jonestown Massacre. Ni són els més bons, ni són els que han gravat els millors Lp’s, ni tan sols són els que més m’agraden. No obstant, a part dels Beatles, Led Zeppelin, Slayer, Black Crowes, Afghan Whigs i Ryan Adams, a poques bandes he dedicat més temps que a ells. Varen aparèixer en un moment important de la meva vida, i es van quedar per sempre. Aquests dies he tornat a pensar en aquells dies, en el moment que van irrompre a la meva vida les melodies psicotròpiques d’Anton Newcombe i companyia. I lògicament els he tornat a escoltar sense descans. El motiu no pot ser millor. El pròxim 6 de setembre ens tornaran a visitar, a la sala Razzmatazz 2. No serà el concert de la teva vida, però serà un concert que no oblidaràs mai. Els motius us els intentaré explicar a continuació.
Spacegirl & Other Favorites (1993) és el seu disc de debut, gravat el 1993, amb una tirada mínima. Pop psicodèlic bàsic i directe, on destaquen cançons com That Girl Sucide o Hide and Seek, on miren descaradament al passat, però deixant de manifest que el shoegazing ha calat en el seu so. I així ho demostren a Methodrone (1995), disc per enamorar-se del grup per sempre: Evergreen i Wisdom obren una obra injustament infravalorada, i que hauria d’aparèixer a totes les llistes de millors discs de l’exigent i enyorada dècada dels noranta. L’ambició del grup sembla no tenir límits, i així ho demostren amb Hiperventilation, on el record a My Bloody Valentine i Spacemen 3 es fa evident. Take it From the Man (1996) és més accessible, fent un gir cap al garatge rock, i hi trobem Vacuum boots, Who?, Straight up and Down, entre d’altres, que són del tot imprescindibles per entendre el seu pop-rock més immediat. La darrera és la sintonia de capçalera de la sèrie The Boardwalk Empire. Anton Newcombe, autèntic gurú i executor, torna a deixar-se anar i graven un immens treball que respon al títol de Their Satanic Majestic Second Request (1996). All around you, Miss June’75, Jesus, (Baby) Love of My Life…i Anenome. El disc és un repàs a les seves influències, que van des del pop més lluminós al més dens i cru, anem dels Kinks a Ride, dels The Seeds a The Jesus and Mary Chain, de The Guided by Voices a 13th Floor Elevators… i un altre disc de la dècada dels noranta per recordar.
I el tercer disc del 1996 és Thank you for Mental Illness, i cançons com Ballad of Jim Jones, Stars, Down o Sound of Confusion, posen de manifest, de nou, que Anton Newcombe és un inconformista que no pretén agradar a tothom, i que en la seva música deixa entreveure una personalitat tant inestable com incorruptible. Ell no vol èxit ni guanyar públic. Aposta per un pop-rock psicodèlic, en alguns moments realment accessible, però a poc a poc, s’anirà accentuant el seu costat més fosc. Sound of Confusion és un exemple. Give it Back! (1997) i Strung out in heaven (1998) donen un respir, i són dos treballs idonis per conèixer al grup; en el primer recuperen l’essència Beatles i Stones, i en el segon miren a Galaxie 500, una influència que ja no deixaran. Del disc del 1997, podem destacar, per exemple, This is why you Love Me i Not If You Were the Last Dandy on Earth, una mena de burla a Courtney Taylor-Taylor dels Dandy Warhols, qui representa d’alguna manera l’àlter ego antagònic de Newcombe, en un amistós duel que tindrà el seu punt més àlgid gràcies al documental Dig!, i representen el costat més lluminós de la banda. Els Ep’s Bringing It All Back Home – Again i If I Love You suposen un punt d’inflexió definitiu. L’experimentació s’introdueix de forma definitiva, tot i que hi ha encara un equilibri amb la seva vessant més convencional. Com és evident, les referències als seus ídols en els títols dels treballs són freqüents. Bravery, Repetition and noise (2001), un notable treball amb Jim Jarmusch a la portada, conté Just for Today, Telegram, Stolen, Open Heart Surgery, Nevertheless, Sailor,… gairebé res, ara bé, el següent treball, …And this is our Music (2003), potser la seva gran obra, confirma que finalment, Newcombe havia trobat l’equilibri entre el pop-rock més clàssic i la seva obsessió pel shoegazing i per l’experimentació: Starcleaner, Here to go, When Jockers Attack, Prozac vs. Heroin, You look great when I’m fucked up, Here it Comes, A new low in getting high… per mi, un dels millors àlbums de la passada dècada.
L’Ep We Are the Radio (2005), amb la col·laboració de Sarabeth Tucek , és un curiós exercici psych-folk, un entretingut aperitiu que serveix de llarg parèntesi, que posa de manifest els problemes de Newcombe amb ell mateix i amb la resta de membres de la banda. Només cal veure la de vegades que ha canviat la formació, amb entrades i sortides contínues…i retorns, com el de Matt Hollywood i Joel Gion. L’èxit de Dig! un any abans col·loca el grup en òrbita, una ben diferent, més experimental i alimentada per un estat lisèrgic fins ara insospitat. Però fins al 2008 no hi ha LP. Newcombe obre el seu propi segell, A Records, primer pas per enlairar la seva música a atmosferes poc transitades pel mainstream amb el que hi havien coquetejat en algun moment però amb el que sempre havien acabat a hòsties. Quan apareix el trencador My Bloody Underground (2008), el seu 10è LP, els títols de les primeres cançons deixen entreveure que Newcombe és un autèntic outsider: Bring Me the Head of Paul McCartney on Heather Mill’s Wooden Peg (Dropping Bombs on the White House), Infinite Wisdom Tooth / My Last Night in Bed With You, Who Fucking Pissed in My Well?, We Are the Niggers of the World… Shoegazing contaminat d’LSD només apte per oïdes acostumades als perills del rock psicodèlic més incòmode i reconfortant, on hi col·labora Mark Gardener, i suposa un retorn al passat i als principis bàsics dels Massacre, i que ja no abandonaran mai, allunyats del pop-rock més accessible que havien conjugat en algun moment de la seva trajectòria. Instal·lat a Berlín, i visitant sovint Islàndia, entre el 2009 i el 2010 grava 3 Ep’s, Just Like Kickin Jesus, Smoking Acid i Jesus (el seu 10è Ep, per cert), i un LP, Who Killed Sgt. Pepper?, enèssima mostra d’amor als Beatles. Cançons de pura psicodèlia, instrumentació pop-rock, estructura krautrock i atmosfera shoegazing, allunyant-se de les melodies més contagioses i addictives de Give it Back! i Strung out in heaven.
Who Killed Sgt. Pepper? (2010), un exercici d’inconformisme sorollós i psicotròpic que situa a The Brian Jonestown Massacre a un nivell on només poden arribar, ara per ara, Bobby Heckhser i els seus Warlocks, i les bandes successores i hereves, la nova generació encapçalada per Psychic Ills, Black Market Karma, Elephant Stone, The Shivas, Acid Baby Jesus, The Band in Heaven i similars. I quan ens pensàvem que no podrien anar més lluny, el 2012 apareix Aufheben, el dotzè disc en estudi, on les influències de Krafwerk, del Bowie de l’època de Berlín i New Order passen pel particular filtre d’un Newcombe instal·lat en el terreny indie més pantanós. I arribem als seus darrers Lp’s, tot i que algún que altre Ep ha gravat però al qual no hem pogut accedir. Amb membres de Les Big Byrd, Asteroid No. 4 i Dimmer, grava Revelation (2014), que es podria considerar una continuació d’Aufheben, amb moments estel·lars com What You Isn’t o Goodbye (Butterfly), on les textures més arrossegades i d’evasió es creuen per crear unes melodies que beuen tant de la Velvet Underground com del krautrock, posant de manifest novament l’ambició i l’inconformisme creatius de Newcombe. I el 2015 publiquen Musique de Film Imaginé, un projecte que durant molts anys va tenir al cap: una banda sonora per un film imaginari que beu directament de la música de les pel·lícules de la nouvelle vague, convertint-se en un treball on Newcombe torna a mostrar que per ell la música és experimentació i que sempre està a punt per intentar noves aventures artístiques. Els canvis sempre han estat a l’ordre del dia a la banda. I no només en temes de creació musical. La formació, com ja he apuntat abans, ha patit molts canvis. Com ja sabem, la banda és ell, Anton Newcombe. A part de Joel Gion i Rob Campanella, i també podríem dir Matt Hollywood, Rick Maymi, Collin Hegna i Dan Allaire, per la banda han passat més de deu músics, a part dels citats. Potser no són tants en més de vint anys de trajectòria, però el que és més curiós és que vagin rotant. Per exemple, dels citats, tots ells han abandonat la banda en algun moment, han tornat, han marxat de nou, i novament han tornat. Inclús, alguns han abandonat la banda després de sortir a hósties de l’escenari a mig concert. Ara mateix, un altre cop sense Matt Hollywood, a qui podríem considerar la part més pop dels Massacre (quan ell ha tingut pes a la banda, el so ha estat el més accessible), Anton Newcombe, Ricky Maymi, Ryan Van Kriedt, Collin Hegna, Dan Allaire, Joel Gion, Rob Campanella, si no hi ha sorpreses, i mai se sap amb Newcombe, és la banda que veurem tocar a Barcelona.
La música psicodèlica dels darrers vint anys no es pot entendre sense The Brian Jonestown Massacre. Pels més neòfits, sempre és possible introduir-se en l’univers de la banda liderada per Anton Newcombe a través de The Singles Collection, un doble cd amb tots els singles de la banda de San Francisco, així com temes inèdits i d’altres que varen gravar quan s’anomenaven Acid. El doble àlbum recopila cançons gravades des de 1992 fins a 2011, i servirà per reivindicar a un grup que va ser capaç d’aglutinar textures pròpies de clàssics del pop-rock com els inevitables Beatles i The Rolling Stones, de la psicodèlia nord-americana i britànica de finals dels seixanta, i del pop britànic de finals dels vuitanta i principis dels noranta, amb un accentuat caràcter lisèrgic i experimental que finalment ha sigut i és el seu segell creatiu.
Ara bé, qui vulgui assaborir-los sense filtres, a part de repassar la seva discografia (no patiu, la trobareu en streaming a Spotify, sense anar més lluny), el 6 de setembre, de la mà de Live Nation, The Brian Jonestown Massacre estaran a l’escenari del Razz 2.