Kurt Vonnegut comentava que la música és l’únic motiu per creure en Déu. A la muntanya de Kobetamendi es varen posar de manifest diferents maneres d’entendre la música, i algunes d’elles, confirmarien el que va dir l’autor de Matadero cinco. En un cartell com el del Bilbao BBK Live, el públic que segueix la música popular hi trobaria algun motiu per apropar-se a la capital d’Euskal Herria, comunitat autònoma ideal pels que ens agrada tenir-ho tot a mà. Pels que aprecien la música com ho feien els grans clàssics de la música popular, entenent clàssic com algú que ha ‘creat escola’ i que ha fet créixer l’art; pels que valoren el concepte d’stadium band i aposten per la grandiloqüència a tots els nivells; pels que busquen el hype del moment; pels que volen ballar fins que el cos aguanti; pels que aplaudeixen a bandes diguem-ne petites que es mantenen fidels a unes arrels i filosofia que els dota d’una envejable autenticitat; pels que busquen el passar-s’ho bé sense més i reconèixer aquella cançó que tant els agrada;… Bilbao BBK Live pensa en tothom, i aposta per una diversitat que en alguns moments és del tot sorprenent, i que any rere any ha demostrat que pot ésser guanyadora. I així ha estat aquest any. La organització ha presentat uns números d’espectadors, més de 100 mil, un 26% més que al 2010, i de beneficis, uns 16 milions d’euros, que certifiquen que l’edició d’enguany ha estat un èxit d’assistència i de xifres. El festival ha rebut també el Premi Green’s Clean, pel seu compromís pel medi ambient. No falten motius per tirar coets. Ara bé, el més important ha estat poder veure a The Black Crowes fent una classe magistral de rock ‘n’ roll, a Suede deixant en evidència als grans grups de pop-rock del moment, a The Twilight Singers calentant a tot el personal a base de passió i macarreria elegant, a Les Savy Fav redefinint la paraula espectacle rock i a Seasick Steve reclamant que potser el Boss és ell. Com apuntàvem però, s’ha vist de tot, perquè aquí també tenen cabuda propostes de tot tipus, al més pur estil Glastonbury, i vist el resultat, i parlo de la quantitat de concerts que han satisfet a tot tipus de públic, aquesta edició del Bilbao BBK Live situa la cita musical entre les més importants a nivell europeu, que es diu aviat. Tot i que, de nou, tots i cadascun dels grups s’han posat al seu lloc, perquè és en el directe, on un queda retratat. Veiem-ho.
Dijous 7
El nostre particular festival l’iniciàvem a l’escenari 2 (recordarem que és un festival amb dos escenaris principals, un més gran que l’altre, i quan acaba un concert, comença el següent a l’altre escenari), amb la banda de Gernika Ken Zazpi i el seu pop-rock melòdic i reconfortant, de lletres reivindicatives, que feia les delícies dels seus seguidors. El primer plat fort del dia venia després, amb Russian Red a l’escenari 1. Lourdes Hernández venia acompanyada d’uns senyors amb esmoquin al més pur estil banda dels 50: Manu Cabezalí, Charlie Bautista, Alberto Rodrigo i Pablo Serrano; la perícia i aplom dels músics donava solidesa a la coneguda i accessible proposta de la madrilenya, deixant ben clar que el camí triat és el dels seus adorats Belle and Sebastian, en una proposta de clara vocació indie amb reminiscències clàssiques on els temes de Fuerteventura creixen plàcidament; perquè Everyday Everynight, The Sun The Trees, January 14th, The Memory is Cruel, Tarantino i la que titula el citat darrer disc, per exemple, van sonar meravellosament. The Twilight Singers varen ser els encarregats de provocar el primer gran incendi artístic del festival. Un Greg Dulli en plena forma, acompanyat del fidel guitarra Dave Rosser, del baixista Scott Ford, del bateria Greg Wieczorek i dels multi-instrumentista Rick Nelson, des d’inici, amb Last Night in Town i Fat City, donaven motius perquè algunes llàgrimes saltessin de l’emoció de veure un cop més a un dels compositors de pop-rock més grans de les dos darreres dècades. Com és habitual, el concert va anar de menys a més, però amb el tercer tema, Gunshots, amb l’esplanada de l’escenari 2 ben atapeïda, només quedava gaudir de la classe, força i carisma de Dulli: una definitiva Bonnie Brae posava de manifest que l’ex-Afghan Whigs ha decidit cuidar-se, o almenys, aquesta és la sensació al comprovar la forma de cantar del de Cincinnati durant el concert de Bilbao. La veu arriba a on no arribava a les darreres gires, i la mare que em va parir quan va atacar sense pausa Too Tough To Die, Decatur Street (un dels moments del festival), el medley format Another Brick in the Wall+No Seen No Devil+Milez is Dead, la furiosa lectura d’Annie Mae, després d’una extraordinària Love, o l’orgasme que és On the Corner… com es podia posar fi a aquesta catarsi rock and soul? Doncs amb Esta Noche, intercalada amb Everlasting Love, i un Greg Dulli abandonant l’escenari movent subtilment la pelvis, ballant la dansa del guanyador, del que s’ho ha passat de nassos a l’escenari, del que ha emocionat i alegrat el dia al públic, mentre la banda seguia tocant fins posar el punt i final al millor concert del dijous, almenys, pels que entenem la música com l’entén el nostre home de negre.
I un servidor s’hagués anat de birres i pintxos per Bilbo, per comentar el concert una i una altra vegada, i tot i no poder seguir als suggeridors Sweet Oblivion a la petita carpa que fa les funcions de tercer escenari, resultava reconfortant saber que Greg Dulli donava el relleu a Liam Gallagher i a Beady Eye. El repàs al seu disc va ser total, i des de Four Letter World, el grup es va mostrar tan contundent com rude, mostrant la vessant més visceral de cadascun dels temes del disc. Menció especial per The Roller, per una apoteòsica Bring The Light (dedicada a Noel Gallagher) i The Morning Son, tot i que la cover de World of Twist, Sons of the Stage, Man of Misery, Millionaire i Beatles and Stones varen mantenir la línia, la d’un grup que segueix la línia d’ Oasis i que poc té a envejar als grans noms de l’escena pop-rock del moment. Per temes i actitud, no serà, i poden oblidar-se d’on vénen i mirar endavant amb garanties. Amb un frontman com Gallagher, i uns músics com Andy Bell, Germ Archer i Chris Sharrock, hi ha futur, com així ho van demostrar, oferint la xulesca versió rock dels seu notable cançoner pop.
Amb bon sabor de boca i Kobetamendi ple com un ou, l’escenari 2 esperava a Blondie. Prescindint de Panic of Girls, va tirar de clàssics: Atomic, Call me+Maria, Heart of glass, One way or another, The Tide is high, entre d’altres, varen ser motius més que suficients perquè la seva legió de fans s’ho passés pipa. Blondie no entén de modes, almenys ara, sempre està allà, amb una proposta tan coneguda com respectable, i així ho va demostrar amb Rapture, mesclada amb Fight for Your Rights de Beastie Boys. El pas del temps la manté intacte, cosa que encara no podem dir de Coldplay. La última gran banda de masses va posar en marxa el seu particular circ de luxe i lucre. Els de Chris Martin varen fer saltar a pares, mares, nens, adolescents, nois, noies, senyores i senyors amb un espectacle basat en un escenari ple d’atrezzo, tret indispensable per entendre les stadium bands, aquesta vegada, amb pantalles per veure perfectament una pel·li a casa i dreamcatchers. Les noves cançons, del seu esperat cinquè treball varen tenir el seu protagonisme. Hurts like heaven va obrir el show, amb un director de programa efectiu i entregat a la causa.
El gran moment va arribar ben aviat, amb una guitarrera lectura de Yellow, en un dels pocs moments on el protagonisme de les sis cordes permetia oblidar la resta. Després, i no per aquest ordre ben bé, In My Place, Politik, Lost, Viva la Vida, Shiver, The Scientist i Everything’s not Lost, i més nous temes, com Major minus, Us against the world i Charlie Brown. Petards, globus o pilotes gegants, explosions de papallones de paper,… el final va arribar amb Clocks, Fix You i un altres dels nous temes, Every Teardrop Is a Waterfall, en una exhibició molt apte per qui pugui vibrar amb aquest tipus de propostes. Després, arribarien Crystal Castles, i no varen faltar Not In Love, Celestica, Untrust Us i Fainting Spells varen sonar de la única manera que els pot fer sonar un grup que viu de la tendència de marcar-se una pose i fer creure que darrera hi ha una actitud. Res més lluny de la veritat, i aquest electro-pop tenebrós que fluctua constantment de textures sorolloses a més melòdiques. Els grups cool es posen en evidència en un festival, on comparar resulta tan perillós com definitiu. Per molta Alice Glass, després de l’exhibició del dia, la de Greg Dulli i els seus cantants del crepuscle, el partit ja estava guanyat des de feia hores.
Divendres 8
Era el dia de Suede. I així va ser. Abans, Zarama inundaven de punk-rock transgressor el festival. Roberto Moso desprèn carisma i inconformisme vital, i tema rere tema, la potència de la banda acaba per hipnotitzar. Passió i guerrilla es donen de la mà. Varen atacar, entre d’altres, Bidea Eratzen, Dena ongi Dabil, Gasteizko Gaua i Euritan, col·locant de forma visceral l’adrenalina al seu lloc, convertint-se en un primer plat ideal per despertar neurones i consciències. Varen emocionar a la gent de Subversion -X (amb la versió d’Eskizofrenia), de Seiurte i seguidors en general de la banda, que no són pocs. A continuació, The Noisettes, desconeguts del tot per un servidor, varen posar sobre la taula una proposta que intenta combinar els sons propis de bandes com les Ronettes i aromes pop-rock actuals. El guitarra Dan Smith va demostrar que els seus dits funcionen, i Shingai Shoniwa doncs té la seva gràcia. Optimisme retro pop prou efectiu.
A l’escenari 1 arribava el primer gran del dia: The Mars Volta. Els de El Paso, liderats per Omar Rodríguez-López i Cedric Bixler-Zavala, o a l’inrevés, no varen donar lloc a que hi hagués queixa per l’horari que els havia tocat, a les sis i vint, a ple sol. Però, això és un festival, ni més ni menys, i així són les coses. I des del primer segon, si algú havia trobat a faltar les guitarres, una base rítmica demolidora, un so aclaparador, allà estaven els texans per solucionar-ho. Els falsets de Bixler-Zavala, el magnetisme d’Omar, el so, tot plegat irradia una descomunal potència; Teflon, Aegis, Goliath i sobretot Tarantism i Inertiatic ESP varen ser una demostració de rock barroc en el que s’hi troben influències més clàssiques fins a les més actuals, sempre amb una energia que va posar les piles als que sí van saber valorar la seva proposta. Una llàstima haver-los vist sense el seu repertori ben assimilat.
I si fins el moment aquest havia estat el concert de més volum i plecs del dia (i potser del festival), a l’escenari 2, Tv On The Radio estaven a punt de fer la permanent a tots els presents. Implacables i nítids, amb Tunde Adebimpe, Kyp Malone i David Sitek al capdavant, des del principi, amb Halfway Home, es varen mostrar intractables. Contagiaven ràbia i lluminositat a parts iguals, amb el volum a tope, amb un so tan cru com harmoniós, i sense donar treva. Repetition, Red Dress, Caffeinated Consciousness, Will Do, Staring at the Sun, The Wrong Way, Dancing Choose, i un brutal final amb Wolf Like Me, no només va donar motius per moure’s en tot moment, sinó que varen reivindicar (i de quina manera) totes les vessants de la seva proposta, tant la pop com la jazzística i la més rock ‘n’roll, i a un volum tan alt podia incomodar als més delicats.
Tocava canvi de terç, i a l’escenari 1 apareixien Vetusta Morla, que no varen poder començar millor, amb una intensa i voluminosa lectura de la notable Los días raros del seu darrer treball, Mapas, on es troben The New Raemon, Standstill i Arcade Fire, amb un final de cançó, amb tots els músics entregant-se a les notes finals com si tanquessin el festival, que sens dubte va suposar el gran moment del dia fins el moment. La tendència a l’himne de la banda és del tot celebrada pels seus seguidors, que no són pocs, i així es va demostrar durant un recital on no varen faltar peces del primer treball, com Sálvese quien pueda, Copenhague i La cuadratura del círculo. En el Río, Lo que te hace grande, Escudo Humano, El hombre del saco varen ser corejades sense respir per un públic entregat a un grup que proposar un pop-rock èpic, de lletres elevades, que no oblida que la visceralitat ajuda a contrastar propostes com la seva. A l’escenari 2 teníem cita amb Kasabian, que no van enganyar a ningú i varen deixar ben clar fins on arriben. Els de Tom Heighan varen arrencar amb Club Foot, provocant l’eufòria a través de la psicodèlia i esplendor pop amb la que van assaltar un repertori on no van faltar Shoot The Runner, Empire, Where Did All The Love Go?, Underdog, Vlad The Empaler, Fast Fuse allargada amb Misirlou de Dick Dale, sense oblidar Switchblade Smile, que apareixerà en el seu proper disc, Velociraptor! El final, amb Fire, posava la guinda a un grup que com a màxim, s’assembla a Primal Scream en dues coses: són britànics i tenen influències del pop-rock psicodèlic.
Suede, per fi, apareixia a l’escenari gran, i de quina manera. The Drowners per començar, i un servidor, es va oblidar de tot: Beautiful Ones, She, We are the Pigs, Can’t Get Enough (un altre dels moments del festival), So Young, Metal Mickey, Animal Nitrate, Trash, Filmstar, We are the Pigs, Everything Will Flow, Saturday Night, The Wild Ones,… i per morir-se de gust. Brett Anderson, inflamable com si estigués presentant el primer treball, liderava un recital, acompanyat pels carismàtics i mesurats Simon Gilbert, Mat Osman, Richard Oakes i Neil Codling, que no es mereixen res més que una reverència, de la mateixa manera que li podríem fer a Amy Winehouse, perquè la seva baixa va permetre comprovar com s’ha d’executar un directe si de veritat vols ser una de les millors bandes de pop-rock. Ells ho han estat durant els darrers vint anys, amb parèntesi inclòs: què dir de les cançons, només cal sentir-les i apreciar la qualitat. Ara bé, com les interpreten, això és grandiós. Potents, delicats, rugosos, elegants, viscerals, elegants, càlids, sofisticats,… Suede ens varen regalar la segona catarsi musical, i era la segona en dos dies, i per uns moments, ens van deixar muts, meravellats i amb el sincer dubte de marxar, perquè, el que havíem vist, era almenys per aquella nit, insuperable. Al cap de no sé quant, Kaiser Chiefs varen saltar a l’escenari, al mateix, on alguns encara vèiem a Suede, amb una lona que col·locava el seu nom a l’escenari, sent tan redundants com ho és la seva proposta. D’inici, una corejada Everyday I Love You Less And Less, i la sensació de que sempre es repeteixen, però bé, són els Kaiser Chiefs,… Ruby, Never Miss a Beat, I predict a Riot, Angry Mob, la vacil·lada entonant Rehab d’Amy Winehouse, en l’enèsima exhibició de rock juvenil, enganxós i enèrgic dels de West Yorkshire. I el final de festa va ser per Nic Offer i els seus !!!, mostrant-se menys frenètics que abans, però tan intensos i imparables com sempre. Must Be the Moon, The Hammer, Jamie, My Intentions Are Bass i Heart of Hearts, realment, demolidors, però alguns encara teníem entre cella i cella el concert de Suede, i així ens vàrem anar al catre, amb la plenitud que sent un després de veure el recital els autors del grup liderat per un animal de l’escenari anomenat Brett Anderson.
Dissabte 9
Ben d’hora ens quedàvem gratament sorpresos amb el concert de Japanese Vouyeurs a l’escenari ú. J Mascis canta un tema en el seu imminent primer treball, i era motiu més que suficient per apropar-se a Kobetamendi. I com les gasten aquests londinencs, proposant un rock dur que recorda a White Zombie i als primers Dinosaur Jr. Primitius, brutalment rudes, i una frontman, Romily Alice, que dota de la melodia necessària a unes textures denses i contaminades per ritmes frenètics de bateria, teclats i baix, i per unes notables harmonies de guitarra, tan poderosos com addictives. Per cert, Yolk, títol del seu debut, surt en uns dies. Sacsejats i de valent per aquest descobriment, a l’escenari 2 ens trobaríem el gran descobriment del festival, que no és altre que Seasick Steve. Després de que KC Douglas l’ensenyés a tocar la guitarra, aquest es va dedicar a fer de músic d’acompanyament i a produir discs, entre ells a Modest Mouse, però afortunadament, al 2004 va publicar el seu primer treball, Cheap, amb 63 anys. I a donar autèntics recitals de blues, folk, rock, i més d’una lliçó, sense voler-ho, de la vida.
Doncs aquest home té 70 anys, i dubto que es pugui ser més natural i autèntic que ell, i és una pena que la seva manera d’entendre la vida no sigui elogiada ni imitada avui en aquests temps on el que triomfa és l’aparença i anar per la vida com un zombi addicte a les modes, tendències i marques. Amb instruments elèctrics de corda únics i totalment artesanals, i com ell va anar presentant, la Three-String Trance Wonder, com una Fender de tres cordes que les ha vist de tots colors, One-Stringed Diddley Bow, una fusta rectangular amb una corda, i la Morris Minor Guitar, guitarreta de tres cordes fabricada amb dues llantes de cotxet i un pal d’escombra, es va fer amo i senyor del festival amb una lliçó magistral de boogie-woogie, però, sense piano. Les guitarres de Seasick Steve i la bateria de Dan Magnusson són els únics instruments i músics en escena. Com va dir Steve, per ser només dos no està gens malament. Blues, folk, bluegrass,…aquest home pertany a una altra època…Va presentar el seu darrer treball, You Can’t Teach An Old Dog New Tricks, on hi col·labora en un tema John Paul Jones, i després de descobrir-lo, doncs confirmar que els seus discs recuperen l’essència de Robert Johnson i Woody Guthrie, ni més ni menys, i així va ser en directe, on vàrem fer un retorn al passat, i vàrem reviure els anys on la música era una forma de viure tan autèntica com transgressora, i un sentiment que no es pot descriure, però sí viure, com ho viu Seasick Steve, en un concert que servia de perfecte preludi pel que ens oferirien hores després els grans corbs negres.Immediatament després, en estat de shock després d’haver-se trobat amb el gran Seasick Steve, com qui no vol la cosa, sense cap mena d’opció a fer una pausa, Tim Harrington no trigava ni un minut en ensenyar totes les cartes de la pròxima partida.
Les Savy Fav feien acte de presència a l’escenari gran, i el gran dissabte anava agafant més i més forma. El cantant dels del NY es va desfasar molt més que en el Primavera Sound de fa dos anys. Aquí tenia tota una muntanya per ell sol. I així va ser. A l’escenari va deixar dues maletes plenes de disfresses, perruques i tot tipus d’atrezzo amb els que va tornar bojos al públic, als responsables de l’escenari i a tot quisqui que es posés per davant. Va recórrer l’esplanada diverses vegades, buscant el contacte continuu amb el públic, es va tirar a sobre d’un xaval que estava estirat a uns 50 metres de l’escenari i que es va atrevir a desobeir a Harrington quan aquest va dir que volia a tothom dret… no va para ni un moment, amb una hiperactivitat que va hipnotitzar a la majoria. I aquesta banda no és només un cantant amb ànima de pallasso (i dels bons, per cert). Amb temes com What Wolves Would Do, Lips n’ Stuff, Let’s Get Out of Here, Appettites, Dirty Knails, Patty Lee, Excess Energies, alguns dels que varen tocar, i que van sonar tots ells atronadors; i per qui no vulgui mirar a Harrington, té com a mínim dos motius per anar a veure a Les Savy Fav, i responen al nom de Seth Jabber i Syd Butler, els dos guitarres i autèntics capitans d’aquesta banda de punk-post-rock (?) que recorda a Fugazi, a Built to Spill, i que gràcies als tres membres citats, resulten poc menys que irresistibles. No perdem la calma. Serenem-nos, perquè immediatament després, a l’escenari 2 apareixia la banda liderada per Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, és a dir, M-Clan, que presentaven el seu darrer treball, Para no ver el final. Amb una descarada vocació de reivindicar el rock ‘n’ roll de tall clàssic, es varen guanyar el respecte i l’aplaudiment de tota l’esplanada; agradaran o no, però són fidels a un estil, i així ho van demostrar amb Miedo, Roto por dentro, Maggie despierta, la versió de Baba O’ Riley i Pasos de equlibrista, amb la que van tancar el seu concert. Són honestos, no van de res, i a sobre, només els va faltar posar-se de genolls quan van parlar dels Black Crowes. I si uns es mereixen tot el respecte, Jared Leto i els Thirty Seconds to Mars, només el tindran d’aquells que entenguin la seva proposta. Es tracta de la versió pop-rock dels que entenen la vida com una mena de Second Life, on es tracta d’aparentar, d’anar d’estrella, d’estar catxes, ser guapo, i de voler semblar perfecte. Quan el malson protagonitzat pel protagonista de Réquiem por un sueño, a l’escenari 2 la música va tornar, de la mà de Jack Johnson. I almenys, desapareixien els fantasmes.
Ara bé, nosaltres estàvem a les primeres files de l’escenari 1, on faltaven més d’una hora perquè aparaguessin els Black Crowes. Passaven cinc minuts de la mitjanit, quan Chris Robinson, Rich Robinson, Steve Gorman, Sven Pipien, Luther Dickinson i Alan McDougall sobrevolaven l’escenari. Ja res importava, era un autèntic punt i a part. Salutacions, reverències, èxtasi, i un somriure, el de Chris Robinson, que va il·luminar-ho tot. Els primers acords de Jealous Again varen certificar que allò era veritat, que allò estava passant, que només quedava gaudir, somriure com el cantant dels corbs negres,… només és rock ‘n’ roll, però com encén i com ens fa vibrar, i Chris Robinson aplaudint, movent-se i cantant com només ho feien Mick Jagger, Jim Morrison, John Lennon, Sam Cooke, … La tercera catarsi en tres dies era una realitat, i Hotel Illness va encendre tot el que encara no estava encès. La banda sonava de meravella. La veu, les guitarres, amb un virtuós com el North Mississipi AllStar, Luther Dickinson, amb Rich Robinson a l’esquerra comandant el grup de forma silenciosa, amb el seu germà, i la base rítmica, amb Pipien i Gorman donant forma i marcant la pauta, què més es podia demanar. Doncs un Good Morning Captain, Soul Singing, on ja es van deixar anar del tot, i un Wiser Time que va ser el gran moment del festival. Quan un es troba amb un grup així, si t’agrada la música, és poc menys que tocar el cel. Són els nostres Led Zeppelin. per actitud, discografia, llegat, i potser ja no els veurem més, potser sí… El Poor Elijah – Tribute to Robert Johnson, cançó de Delaney Bramlett, Jim Ford i Leon Russell, així com Been a Long Time (Waiting on Love), segon i darrer tema que van interpretar del seu últim treball, l’excel·lent Before the Frost…Until the Breeze, varen convertir el BBK Live en una festa, a través d’unes jam sessions que varen posar la pell de gallina a qui s’exciti amb la música a pèl, com va demostrar un embogit Seasick Steve mentre seguia el concert bocabadat. I que es pot afegir? Només dir Thorn in my Pride, Hard to Handle, She Talks to Angels, No Speak No Slave, i el bis, Remedy, amb la que van posar punt i final al millor concert del festival… impressionant, com van sonar cadascuna d’elles, mostrant que les Majestats dels Rock són ells, i així s’escriu la història. Aquest va ser el setlist donar continuació i final a un concert que recuperava l’essència de la música en viu, de la música rock, i de la passió per l’art, i perquè bandes d’aquest calibre mai s’oblidin, i si és possible, mai deixin d’existir. Com es mou i com canta Chris Robinson, quines melodies, quina naturalitat, classe i calidesa, com toca Luther Dickinson, és una màquina de fer riffs i solos, com domina l’escenari i el tempo Rich Robinson… D’aquí uns anys, quan nomenem als més grans de la història del rock, entre ells, direm The Black Crowes,… varen fer-nos volar durant gairebé noranta minuts, i encara estem flotant.
Doncs sí, ha estat un BBK Live 2011 intens, inclús superb, almenys pels que hem vibrat amb la música en estat pur. I cadascú dirà la seva, com és recomanable… i se’m passava totalment, no deixarem de mencionar a Chemical Brothers, que amb un concert gairebé calcat al d’un Summercase a Barcelona, al 2007, en una sessió excessiva, i més després de qui van tocar, on no van faltar Hey Boy Hey Girl i un final alienígena amb Block Rockin’ Beats, van provocar una eufòria gairebé contagiosa. Però, el meu eclecticisme té límits. I després de veure a la increïble colla dels germans Robinson, el punt i final, gloriós i inoblidable, ja estava posat. Personalment, per molta nau espacial que muntin, per molt pallasso malèfic a les pantalles, el poder de les guitarres, de l’electricitat més artesanal, del talent natural i humà que és veure a uns músics tocar uns instruments i executar els seus temes de forma pròxima i genial, com van fer tots els grups que no ens hem cansat d’elogiar, és definitiu. I així ho van demostrar, sí, els corbs negres, els primers de la classe, però també varen contagiar energia i entusiasme The Twilight Singers, Suede, Seasick Steve, Les Savy Fav, Tv on The Radio i Japanese Vouyeurs. Són bandes, entenc, que a través de la música, contagien vida, amor i art, i sense focs d’artifici, sense accessoris i sense parafernàlia excessivament cara, només amb instruments i una passió ben honesta. I sí, cadascú sent la vida, l’amor i l’art a la seva manera. I que així sigui, any rere any, a un festival de música, com el Bilbao BBK Live.