John Maloof, President de la Societat d’Història de Chicago, estava preparant l’any 2007, un llibre sobre el barri de Portage Park. En la seva recerca d’imatges per documentar el seu treball va adquirir unes caixes amb una gran quantitat de negatius, al voltant de 100.000 (40.000 sense revelar) i fotografies en una subhasta a Chicago. Maloof va observar aquelles fotografies i les vas desestimar perquè no acaben de mostrar el que ell buscava. Setmanes després l’historiador va mirar-se aquelles imatges amb més detall, i va quedar totalment fascinant per elles. Sense cap noció, ni massa interès per la fotografia com a art fins aquell moment, Maloof va començar a introduir-se en el món de la fotografia i va adquirir algunes antologies de Henri-Cartier Bresson i Harry Callahan, i va descobrir que les imatges que havia adquirit no s’allunyaven massa de les obtingudes per als grans mestres de la fotografia de carrer. John Maloof va tornar a la casa de subhastes i va preguntar per la procedència de les fotografies que havia adquirit. La informació que li van proporcionar era força escassa, tan sols un nom, Vivian Maier, la qual havia venut els seus mobles per pagar uns deutes. Aquelles fotografies i negatius estaven guardats en un d’aquells mobles, sense que ningú sabés de la seva existència fins aquell moment. Els responsables de la casa de subhastes li van aconsellar que no es posés en contacta amb l’antiga propietària, ja que estava força malalta. Maloof va seguir investigant sobre l’autora d’aquelles imatges i als pocs dies va veure una esquela en un diari amb el nom de Vivian Maier. La fotògrafa havia mort a l’edat de 83 anys.
Ningú coneixia a Vivian Maier en el món de la fotografia. El seu nom era desconegut senzillament perquè mai va mostrar res del seu treball a ningú. Al mateix temps que investigava més sobre la vida de Maier, Maloof va adquirir la mateixa càmera de mig format que utilitzava l’autora, i va començar a recórrer els mateixos indrets que ella, per intentar captar imatges similars, adonant-se de la dificultat per obtenir-les i arribant a la conclusió que la visió de Vivian Maier era força privilegiada, i només a l’abast d’un autor amb passió per la fotografia. Maloff va revelar la gran quantitat de rodets, alhora que les seves investigacions donaven els primers resultats descobrint qui era realment Vivian Maier. Maloof és l’autor del magnífic documental, Finding Vivian Maier, a partir del qual va sorgir una polèmica amb els drets de les seves fotos que en aquest enllaç s’explica la mar de bé.
Vivian Maier (1926-2009), va néixer a França i va emigrar a Nova York de molt jove. Allà va començar a fer les seves primeres fotografies. Al cap d’un temps es traslladaria a Chicago on aconseguiria un treball com a mainadera dels fills d’una família burgesa. Des d’aquell instant Maier combinaria la seva feina amb la seva passió per la fotografia. Quan no estava cuidant als nens, sortia al carrer a captar tot el que l’envoltava. Mentre l’edat i els diners li van permetre (el seu treball comprèn quatre dècades: 1950-1990) Maier va disparar i retratar tot el que succeïa als carrers de la seva ciutat, però mai va ensenyar ni explicar a ningú aquesta cara de la seva vida. Vivian Maier va ser una fotògrafa fantasma que va subsistir al final de la seva vida gràcies a l’ajuda d’aquells nens que havia cuidat de petits, que la van ajudar comprant-li un pis quan es van assabentar de la seva precària situació econòmica. Poc més se sabia de la vida d’aquesta fotògrafa fins el documental de Maloof. Un cop aconseguit aquest petit perfil, Maloof va publicar un blog a internet dedicat a la fotògrafa, on va començar a mostrar el seu treball, convertint-se en el seu autèntic mecenes. Ràpidament l’efecte viral d’internet va donar a conèixer, i per fi a fer justícia, el nom de l’autora, i al dia d’avui el seu treball ha estat exposat en galeries de Berlín, Londres, Nova York i Chicago, i ha estat recopilada en el llibre, Vivian Maier, American Street Photography. A través del treball de Maloof, Maier s’ha convertit en un nom indispensable per entendre la fotografia de carrer del segle XX.
Qualificar a Vivian Maier de fotògrafa amateur perquè mai va exposar en vida, perquè va ser autodidacta, o perquè no figura en els llibres d’història de la fotografia, és un autèntic disbarat. La seva obra no té res a envejar a cap dels grans noms de la fotografia de carrer: Cartier-Bresson, Robert Frank, Helen Levitt, Harry Callahan, William Eggleston o Francesc Català-Roca, per cintar-ne alguns, si no tot al contrari. La mira de tu a tu, i en alguns casos la supera. I, com ells, mostra un estil propi, i una capacitat innata per aconseguir retenir i captar aquelles dècimes de segon que marquen la diferència entre una foto passi a formar part de la memòria o es quedi en no res; a part d’un gran sentit per la composició. L’única diferència és que Maier no va tenir la sort de trobar-se amb algun personatge que l’introduís en el món de l’elit, reafirmant la teoria que en el món de l’art els contactes són sovint més importants que l’obra d’un autor (força trist, per cert).
El treball de Maier és realment fascinant, en les seves imatges, carregades de nostàlgia i plenes de lirisme, el principal és l’acció i no el context o marc en la que es produeix aquesta, Maier es fixa en els petits grans detalls, tancant l’enquadrament, per així dotar-los de més força i convertir-lo en instants eterns. I a la vegada ella es mostra i s’integra en el món que fotografia a partir d’una gran quantitat d’autoretrats, aprofitant reflexos o ombres, convertint-se en la seva manera de mostrar-se com a fotògrafa, ja que en pràcticament tots surt amb la seva càmera disparant. I així era com es mostrava com artista, res de paraules vanagloriant-se del ser un artista, sinó fets, evidenciant una autenticitat com pocs autors han mostrat, i mantenint-se fidel a ella fins al final dels seus dies. A Maier no li calia dir el que era, senzillament perquè la seva obra la definien. L’obra i vida de Vivian Maier, i el treball de John Maloof envers ella, són les millors definicions de quina és l’essència autèntica de l’art sense adulterar: la passió.
https://youtu.be/NBFAB1NMIHM
