La dels 50 va ser una dècada força agitada per Hollywood, que en aquells dies era el gran referent mundial del cinema, vivint una sèrie de canvis que acabarien per marcar el futur del setè art. La caça de bruixes dels Senador McCarthy, els judicis contra els grans estudis pel monopoli que exercien, i que va acabar amb la pèrdua de la distribució de les pel.lícules per part d’aquests; o l’aparició de la televisió que va fer restar públic a les sales de cine, serien les causes principals que van fer que Hollywood hagués de mirar endavant i reinventar-se per tal de mantenir-se en vida. El cinema vivia el seu primer gran moment de maduresa creativa i d’estabilitat econòmica, i la seva producció era realment alta, però l’arribada d’aquesta tempesta va fer trontollar tot l’imperi. Si fa no fa el cinema va passar per una situació, salvant les distàncies, com la que viu avui en dia, i si avui Internet ha fet replantejar-se el seu futur, en aquells dies va ser la televisió. La societat va canviar i és evident que el cinema va tenir de fer el mateix. Hollywood va buscar solucions tècniques va donar més atractiu a les seves produccions i així és va instaurar el Cinemascope, el format panoràmic que era impossible veure i gaudir en una pantalla de televisió, i d’aquesta manera intentar convèncer al públic perquè anés a les sales (el mateix reclam que avui en dia és el 3D), alhora que els grans estudis van començar a crear films destinats exclusivament a la televisió (que vindrien a ser les sèries de TV que avui en dia arrasen). Començava a néixer un nou Hollywood amb una clara tendència cap a la rendibilitat de les seves pel.lícules envers de la creativitat, un canvi hostil per als amants del cinema com a art que va acabar per sembrar la llavor de la rebel.lió a una generació de directors que ho dinamitarien tot a la dècada dels 60.
Coincidint amb l’inici d’aquesta nova dècada s’estrenava el nou film de Billy Wilder, El Crepúsculo de los Dioses (Sunset Boulevard), que acabaria per convertir-se en una pel.lícula premonitòria. Wilder va atacar directament al centre neuràlgic del cinema amb la història d’una antiga estrella del cinema mut que no va saber, ni voler, adaptar-se als canvis que van succeir al seu voltant. Wilder entregava un film amb nombroses lectures: la creació de les estrelles de cine per part dels estudis de Hollywood per després abandonar-les en busca de noves; la renúncia a la fama per part d’aquestes estrelles; un homenatge a una forma de fer cinema que corria el risc a desaparèixer; la necessitat de canvi en el món del setè art i eliminar defectes enquistats en ell per tal de donar-li un aire nou, etc. El film de Wilder inaugurava, amb força polèmica, una nova dècada de cinema que quedaria representada en la mirada de Gloria Swanson, l’última gran dècada del classicisme, i al seu costat Hitchcock, Bergman, Wells, Mankiewicz, Kurosawa, Dmytryk, Clouzot, Kubrick, Ford, Fellini, Ozu o Preminger, entregarien algunes de les seves obres mestres, alguns entrant ja en la part final de la seva carrera i d’altres tot just començant-la a definir.
