De Darren Aronofsky, president enguany del jurat de la Biennale de Venècia, concretament, de la 68a Mostra d’Art Cinematogràfic, només es pot esperar que, talment com fa quan dirigeix, defugi el camí més convencional per endinsar-se en terrenys més inexplorats a l’hora de dictar sentència sobre els premis d’un festival que aquest any venia força carregat de grans noms amb, si fem cas de la reacció de crítica i públic, bones obres sota el braç. Roman Polanski, David Cronenberg, Alexandr Sokurov, Todd Solondz, Tomas Alfredson, Steven Soderbergh i molts d’altres van rebre, qui més qui menys, els aplaudiments del públic i l’aprovació dels crítics fent ballar les apostes sobre els favorits, un joc que encanta als cinèfils de tota mena. Així, tot i que no hi havia un favorit clar, el jurat va acabar atorgant un Lleó D’Or sorprenent per arriscat i, segons Darren Aronofsky, de forma unànime.
Faust, d’Alexandr Sokurov, va ser la mereixedora del gran premi del festival, agafant a gairebé tothom per sorpresa. I el cert és que el cinema de Sokurov, hereu i deutor del seu compatriota Andréi Tarkovski, no destaca per ser fàcilment assimilable i, per tant, poc apte a crear unanimitats en festivals de cinema o esdeveniments semblants. Amb Faust, adaptació molt personal de l’obra de Goethe, Sokurov tanca la seva tetralogia sobre el poder, formada per la present més Moloch, Taurus i El Sol (basades respectivament en Hitler, Lenin y Hiroito). Autor a més de l’excepcional El Arca Rusa, el director es va endur alguns pals de més de la crítica, que es va posicionar clarament del costat de Shame, d’Steve McQueen, la radiografia, segons sembla un punt pujadeta de to, d’un addicte al sexe interpretat per Michael Fassbender, favorit clar i guanyador de la Copa Volpi al millor actor per la seva interpretació.
El Lleó d’Or al millor director va anar a parar a les mans de Cai Shangjun, director de Ren Shai Ren Hai. Es tracta de la història d’un home que busca venjança caçant l’assassí del seu germà, història que serveix d’excusa al director per examinar les obsessions del seu protagonista i els motius que el porten fins al seu destí.
Deanie Yip, protagonista absoluta de A simple life, de la directora de Hong kong Ann Hui, es va endur la Copa Volpi a la millor actriu en el paper d’una criada que, després de 60 anys servint a la mateixa família, pateix un infart i és ingressada en una residència en pèssimes condicions, fent-se càrrec de la seva cura i manutenció el fill de la família per a la que treballava. Aquest film va rebre encesos elogis de la crítica i del públic per la seva capacitat d’enfrontar els personatges amb la realitat amb severitat i petites dosis d’humor.
L’Ossella al millor guió va ser atorgat a Yorgos Lanthimos (també director del film) i Efthimis Filoppou per Alpis, obra que segueix el camí iniciat amb Canino, amb la família com a centre de tot. En aquest cas, un grup de persones es dediquen a consolar d’altres que han perdut un ésser estimat, substituint-lo.
El premi del jurat va recaure en Terraferma, d’Emanuele Crialese, una història sobre la capacitat d’adaptació als canvis que ens proposa la vida ambientada en una illa italiana.
A banda del llistat de premis, volem destacar pel·lícules que marxen amb les mans buides, ja sigui perquè no van tenir la sort d’endur-se cap premi o perquè anaven fora de concurs, son les següents:
The Ides of March, de George Clooney, suposa la tornada al cinema polític del director de Buenas noches y buena suerte després de la relliscada de Ella es el partido. Amb un repartiment de grans noms (Ryan Gosling, Philip S. Hoffman i Paul Giamatti), Clooney sembla que torna amb força a la direcció, reservant-se, això si, un paper principal. Molt aplaudida.
Carnage, de Roman Polanski. Després de la meravella anomenada El escritor, el director polonès (nascut a París) es passa a la comèdia negra per retratar l’absurditat dels convencionalismes socials amb una història sobre l’enfrontament de dos matrimonis a causa d’una baralla entre els seus fills. Sembla que el director dispara amb bala utilitzant un humor subtil i la seva ja clàssica habilitat per portar històries i personatges al límit. El repartiment, estel·lar (Kate Winslet, Christophe Waltz, Jodie Foster i John C. Reilly).
Un método peligroso, de David Cronenberg. La parella cinematogràfica que formen David Cronenberg i Viggo Mortensen ja ens ha donat dos exemples del seu enteniment (Una historia de violencia i Promesas del Este). Ara tornen en un biopic de ficció sobre la relació entre els mestres del psicoanàlisi Sigmund Freud i Carl Jung (interpretats respectivament per Mortensen i un -darrerament- omnipresent Michael Fassbender). Molt ben rebuda, suposa terreny abonat per a un director que gaudeix endinsant-se en les profunditats de la psicologia humana i les seves reaccions.
Contagion, d’Steven Soderbergh, sembla una d’aquelles obres del director més properes al cinema comercial, el que no vol dir forçosament que hagi de ser una obra menor (i si no només cal recordar Ocean’s twelve, una pel·lícula que conjuga rendibilitat i qualitat a parts iguals). La seva capacitat per experimentar i el seu característic estil visual al servei d’una història sobre una pandèmia amb grans noms al repartiment (Kate Winslet, Matt Damon, Marion Cotillard…).
El topo, de Thomas Alfredson. El creador de la preciosista Déjame entrar ens ofereix aquest cop una història d’espies (adaptació d’un llibre de John le Carré) per a la que ha comptat amb actors de solvència contrastada (Gary Oldman, Colin Firth, John Hurt…). Si demostra el sentit del ritme (lent, lentíssim, però espectacular) i estètic que va mostrar a Déjame entrar ja té la feina feta. Ovacionada al festival.
4:44 Last day on earth, d’Abel Ferrara. El controvertit realitzador de, per exemple, Teniente Corrupto, s’apunta a la moda de la fi del món amb un film biactoral sobre un matrimoni que espera l’arribada de la fi del món al seu apartament de Nova York, d’on l’acció no surt en cap moment. Willem Dafoe i Shanyn Leigh en són els protagonistes.
Life without principle, de Johnnie To. El director de Hong Kong deixa de banda la yakuza i conceptes com l’honor per passar a retratar allò que mou el món avui en dia (com ell mateix ha afirmat), els diners i les mentides que calen per aconseguir-lo. Ara és l’engany el que, en comptes de la violència, serveix per aconseguir acumular poder. El director de les dues parts d’Election o d‘ Exiled parla sobre aconseguir el mateix d’una altra manera. Menys violenta de l’habitual, va agradar força.
Mildred Pierce, de Todd Haynes. Sorprèn veure una mini-sèrie en un festival de cinema, però els noms i la qualitat apunten alt. El director de la original I’m not there torna una mica a l’esperit que desprenia Lejos del cielo en una història sobre una dona que decideix separar-se del seu marit quan aquest l’enganya. Tenint en compte que tot succeeix als anys 30, la seva vida es complica amb dues nenes per tirar endavant en un món masclista i amb altres costums. Kate Winslet (un altre cop) n’és la protagonista.
N’hi ha hagut moltes més (a sota trobareu el palmarès complert), com Dark Horse, De Todd Solondz, en una pel·lícula que diuen recupera l’humor negríssim de Happiness o Killer Joe, la nova proposta “tarantiniana ” del veterà i intermitent William Friedkin, però no puc deixar d’esmentar un dels premis, el que ha rebut l’actor i director Al Pacino, que presentava el seu nou film, Wilde Salomé, amb el que fa més o menys el mateix que en el seu moment va fer amb el Ricard III de Shakespeare a Looking for Richard, però aquest cop amb l’obra Salomé d’ Oscar Wilde. Una nova lliçó del que significa passió pel teatre i el cinema i una atronadora ovació per part del públic quan va sortir a recollir el Glory to the filmmaker award.
En resum, ha estat una de les millors Biennales dels últims anys i així ho han confirmat tant la crítica com el públic. Potser per això Madonna hauria d’haver escollit una altra edició per presentar la seva última pel·lícula i s’hagués estalviat els xiulets que va rebre. N’hi ha que no aprenen.
Palmarès complert del festival:
Lleó D’Or a la millor película: Faust d’Aleksander Sokurov
Lleó de plata al millor director: Shangjun CAI per Ren Shan Ren Hai
Premi especial del jurat: Terraferma d’ Emanuele Crialese
Copa Volpi al millor actor: Michael Fassbender perShame d’ Steve McQueen
Copa Volpi a la millor actriu: Deanie Yip per Tao jie (A Simple Life) d’ Ann Hui
Premi Marcello Mastroiani al millor actor/actriu novell: Shôta Sometani i Fumi Nikaidô por Himizu de Sion Sono
Premi Osella a la millor fotografia: Robbie Ryan per Wuthering Heights d’ Andrea Arnold
Premi Osella al millor guió: Yorgos Lanthimos y Efthimis Filippou por Alpis (Alps) de Yorgos Lanthimos
Lleó del futur/Premi “Luigi de Laurentiis a la millor òpera prima: Là-bas de Guido Lombardi – Semana Internacional de la Crítica
Secció Orizzonti:
Millor llargmetratge: Kotoko de Shinya Tsukamoto
Premi especial del jurat: Whores’ Glory de Michael Glawogger
Millor migmetratge: Accidentes Gloriosos de Mauro Andrizzi y Marcus Lindeen
Millor curtmetratge: In attesa dell’avvento de Felice D’Agostino and Arturo Lavorato
Mencions especials: O Le Tulafale (The Orator) de Tusi Tamasese i All The Lines Flow Out de Charles LIM Yi Yong
Secció Centrocampo:
Millor película: Scialla! de Francesco Bruni
Millor curtmetratge: A Chjàna de Jonas Carpignano
Millor documental: Pugni chiusi de Fiorella Infascelli
Mencions especials: Al documental Black Block de Carlo Augusto Bachschmidt i a Francesco Di Giacomo per la fotografia de Pugni chiusi
Lleó d’Or a la trajectoria: Marco Bellocchio
Premi Glory to the filmmaker: Al Pacino
Premi persol 3D al treball més original de l’any: Zapruder Filmmakers Group (David Zamagni, Nadia Ranocchi, and Monaldo Moretti)
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=iqkoLV81E3c]