L’any 2009, Rob Zombie va estrenar (bé, en aquest país no) dos films tant dispars com The haunted world of el Superbeasto i Halloween II, fins ara els seus dos últims treballs cinematogràfics. La primera va ser un projecte personal, d’aquells en els que el director de Massachussets s’hi troba tant a gust, sense pressions dels productors i mantenint un control absolut del resultat final. La segona va ser un encàrrec, continuació del Halloween que ell mateix va dirigir l’any 2007, en la qual, tot i tenir força més llibertat que en la primera entrega, de la qual va acabar força insatisfet, no disposava del grau de control sobre la història que un creador de la seva categoria mereix. Així i tot, supera amb escreix la primera part i s’apropa força a l’imaginari habitual del director.
I és que una de les característiques principals de Rob Zombie és la fidelitat a la seva idea del cinema, motiu pel qual ha deixat de banda un nou encàrrec de la productora Dimension Films, que pretenia que acceptés dirigir un altre remake de The Blob (un film de terror de l’any 58 dirigit per Irvin Yeahworth i protagonitzat per Steve McQueen, ja revisionat l’any 88 amb el títol de El terror no tiene forma), per treballar en un projecte molt més personal que portarà per títol The Lords of Salem i que serà fruit de la col·laboració entre Haunted Movies (la productora fundada pels creadors de Paranormal Activity, Jason Blum, Steven Schneider i Oren Peli) i Alliance Films. Totes dues garanteixen a Rob Zombie un control total sobre el guió, el repartiment (on ben segur no faltarà Sheri Moon Zombie, la dona del director, que apareix a tots els seus films i vídeos musicals) i l’edició final.
És important destacar que la primera col·laboració entre les dues productores va permetre James Wan fer la seva millor pel·lícula (per molt greu que els sàpiga als fans de Saw), Insidious, que va suposar l’apropament més digne amb diferència al cinema de gènere terror (sub-categoria cases encantades) dels anys 80. Per tant, aquesta història sobre un grup de bruixes de 300 anys d’edat que ataquen el poble de Salem en ple segle XXI sembla ideal tant per als productors com per a Rob Zombie. El fet d’haver nascut a l’estat de Massachussets (on es troba el poble de Salem) el fa coneixedor de les llegendes de la zona sobre el tema i si això unim l’atracció que sent per tot el que ve com més del sud millor, les expectatives no poden ser més altes.
La qüestió és que venim d’on venim. Les anteriors ocasions en que el Sr. Zombie va gaudir de llibertat per crear un projecte a la seva mesura la impressió que va causar va ser del tot positiva, arribant al punt d’encuriosir espectadors menys avesats al cinema de terror. Estem parlant, esclar, de La casa de los mil cadáveres(2003) i Los renegados del diablo (2005), a més de The haunted world of el Superbeasto (que és tema apart). La primera, un fantàstic i violent exemple de com s’ha de fer una pel·lícula de terror, no carent d’humor negre i farcit de personatges carismàtics (sobresortint el Capità Spaulding que borda Sid Haig), ja va significar un gran toc d’atenció pel nivell d’una òpera prima (si obviem els vídeos musicals) que prenia com a referència clàssics com La Matanza de Texas o Las colinas tienen ojos (o qualsevol de Roger Corman a les seqüències del Dr. Satán) per revitalitzar el gènere de terror juntament amb altres obres com el remake de Las colinas tienen ojos, del director francès Alexandre Aja, autor també de la infravalorada i molt divertida Piranhas 3D.
La segona va ser un punt i a part. Tot i continuar just després dels fets narrats a La casa de los mil cadáveres, amb els mateixos personatges, Los renegados del diablo ja eren paraules majors. Qualificar-la de cinema de terror és quedar-se molt curt. Bé, és com no dir res. La immersió total en el seu món farcit de white trash i escòria surenya, combinats amb una profunditat de guió inacabable (arribant a qüestionar el que significa el bé i el mal i oferint-nos uns personatges en evolució constant conflicte rere conflicte que resulten del tot memorables, tots i cada un d’ells) porta aquesta secuela més molt més enllà que la seva primera part. Bevent sobretot del millor Sam Peckimpah, Rob Zombie construeix un híbrid perfecte de road-movie, western, terror psycho killer i certes dosis de psicodèlia banyats en una banda sonora acuradíssima que permet hores i hores d’anàlisi i que va molt més enllà que qualsevol pel·lícula de gènere del últims anys. Inevitablement, es va convertir a l’instant en una peli de culte i va crear molta expectativa al voltant del seu següent projecte.
The haunted world of el Superbeasto, un llargmetratge d’animació basat en el seu propi còmic sobre un lluitador emmascarat (Superbeasto) i la seva germana Susie-X (amb veu de la sempre present Sheri Moon) en lluita amb el malèvol Dr.Satán, va ser un còctel explosiu de violència, sexe i un humor radicalment negre que va demostrar que trepitjar altres terrenys amb altres tècniques no li anava gens gran.
Afegint les dues entregues de Halloween pel camí, només dir que demostraven que malgrat no tenir el control absolut sap mantenir el seu estil i introduir el seu propi imaginari a un clàssic reverenciat, reformulant-lo i posant-lo brillantment al dia) ens trobem amb que Rob Zombie ha mantingut la calma, arriscant-se (i sobrevivint) al risc de fer un remake i descartant ofertes amb molts zeros i moltes restriccions per poder seguir amb coherència el seu propi camí. Un camí del que de moment s’ha quedat fora el seu gran projecte, Tyrannosurus Rex (res a veure amb dinosaures), que deixa aparcat per a properes ocasions. The Lords of Salem serà una nova prova de foc per a un cineasta que ha fet girar-se molts caps amb vàries demostracions de pur talent. Si pot treballar tranquil, que sembla que sí, el resultat promet.
Veiem un dels teasers de The Lords of Salem:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=-FAQhnt3GoI]