De la ruptura d‘Oasis ha donat com a resultat dos versions diferents del grup. Una més immediata, bàsica, i que busca el ressorgiment mirant als seus inicis, la que representa Liam Gallagher i els seus Beady Eye, i una altre més madura i que mira endavant de la mà de Noel. És cert que el treball de Liam amb la resta dels membres del grup recuperava gran part de l’essència dels primers dies dels de Manchester, i la urgència que desprenia el treball tenia alguns moments força inspirats, però no deixava de ser una recreació previsible. Liam aconseguia tirar el seu disc endavant a base d’actitud i arrogància, però la sensació que queda d’aquell disc amb el pas del temps és el d’un conjunt de cares b, algunes d’elles força efectives, dels primers dies d’Oasis, i segurament cap d’elles haguessin format part del grup de cançons titulars que formen els seus dos primers àlbums. La de Beady Eye és una resposta força digna de part de Liam Gallagher, però massa obvia i en cert punt precipitada. Per la seva part Noel Gallagher ha decidit madurar força el seu retorn, i al contrari del seu germà, ha optat per seguir just on ho havia deixat amb Oasis, volent fer amb aquest treball un pas endavant en la seva carrera, que segurament no hagués pogut fer al costat del seu germà.
Noel Gallagher’s High Flying Birds recorda força a Oasis, fet evident tenint en compte que Noel va ser l’autor de pràcticament tots els temes que van donar-li la glòria a Oasis, però inclou un esforç per allunyar-se del seu antic grup i sonar simplement a Noel Gallagher, i en aquest punt el disc aconsegueix en gran part el seu objectiu. El de Beady Eye no deixava de ser un disc d’Oasis sense Noel, i en aquest sentit el de Noel no és un disc d’Oasis sense Liam, simplement és un disc de Noel Gallagher, amb les seves virtuts i els seus defectes. If A Had A Gun, (I Wanna Live in a Dream In My) Record Machine i Stop de Clocks, les dues últimes cançons les tenia dels seus dies amb Oasis, mostren la seva cara més previsible, la més èpica i pomposa del gran dels Gallagher, i sense deixar de ser bones composicions, veuen massa del patró de Champagne Supernova o The Masterplan, i no haguessin desentonat en cap treball de la seva antiga banda, convertint-se en el punt més dèbil d’un treball força notable que ens torna el Noel Gallagher més inspirat des dels dies de (What’s Story) Morning Glory. L’inici amb Everybody’s On The Run, evoca al debut de George Harrison al marge de The Beatles; mentre a que Dream On, Soldiers Boys and Jesus Freaks,(Stranded On)The Wrong Beach o The Death of You and Me recorden al millor Ray Davis, introduint nous matisos en el seu so com una secció de vents al més pur estil New Orleans; amb AKA…What a Life flirteja amb força èxit amb el funk rock, deixant que el tema sigui conduït per una contundent línia de piano; i amb AKA… Broken Arrow firma un dels seu millors temes en anys, encara que en certa manera resulti una versió actualitzada del seu famós Wonderwall. Totes i les diferents referències que ens venen al cap a mesura que escoltem les cançons de l’àlbum, també queda força palesa la personalitat del seu autor, que agradarà més o menys, però que és indiscutible que posseeix un gran talent alhora d’escriure bones melodies, sí més no efectives. El de Noel és un disc sincer i directe, amb més encerts que errades, i tindrà més recorregut que el de Beady Eye, alhora que deixar clar que se les apanya força bé sense els seus companys de grup, i es que segurament en l’apartat estrictament musical Oasis eren simplement, Noel Gallagher.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=kFx_IniNjfE]
