De les altre seccions, destaquem:
Secció Oficial Fantàstic Panorama
The Caller, de Matthew Parkhill basada en trucades i més trucades angoixants es basa en una trama vista a Llamadas de terror, The Ring, Llamada perdida, i sobretot, la part de El teléfono de Las tres caras del miedo de Mario Bava, tot i que en una lliga de films de trucades, lluitaria per la promoció de descens. Contagio d’Steven Soderbergh esperem que no sigui el darrer film d’un dels cineastes més imprevisibles i genials dels darrers anys. El pare del cine indie (Sexo, mentiras y cintas de video) explora les debilitats d’un món hiperinformat i hiperconnectat, però a la vegada desinformat i ultra-accelerat. La irresponsabilitat informativa, en part, per culpa d’internet, accentua la ignorància, i Soderbergh estableix les coordenades que defineixen un món global, poruc i resignat. Narrativament hipnotitzant, aquest film coral (record a Traffic, també per estructura) no es limita a narrar una situació presumiblement pre-apocalíptica a causa d’un virus mortal. Indaga en les reaccions d’un blogger dogmàtic i cegat per les seves paraules i interessos (Alan, interpretat per Jude Law), un familiar d’un afectat (Mitch, interpretat per Matt Damon), els metges que lluiten per combatre l’epidèmia, … la tipologia de reaccions davant d’aquest caos no és ni previsible ni típica, i la pel·lícula esdevé una experiència real i incòmode sobre el món que vivim, el poder de la tecnologia, i la falsa estabilitat sobre la que es sustenta. Contagio és un film social, que a través de la ficció, ofereix un contundent i veraç retrat de la crua realitat, on la humanitat sembla cada cop menys humana, actitud que potser és la causa de tots els problemes i el que ens manca quan hem d’encara un gravíssim problema com succeeix en la que ja és, un dels millors films d’un dels autors més importants dels darrers vint anys de cinema. Mientras duermes de Jaume Balagueró penetra a la ment d’un porter d’escala que de dia és una persona servicial i correcte al servei de l’escala de veïns, però que per la nit mostra la seva autèntica cara. Terror clàssic en estat pur, el nou film del director de REC és un exercici auster i contingut que tensa de forma notable els nervis de l’espectador, en una mostra que les tècniques narratives dels grans autors del gènere, ben executades, són poc menys que irresistibles. Balagueró té una capacitat majúscula per ‘jugar’ amb l’espectador, de forma neta i ben cinematogràfica, utilitzant els elements propis del gènere amb sapiència i paciència: en aquest film, l’in crescendo de tensió i mal rotllo resulta definitiu. Luis Tosar aporta un suspens i un impacte que acaben per donar solidesa a un film narrat amb fermesa i clarividència. Una gran troballa pels amants del cinema d’abans, on les claus estan a l’escena, in situ rodant, per després donar-li la forma final a la sala de muntatge, sense impostures ni maquillatge tecnològic. El personatge de Tosar, César, serà recordat: interpretar algú que atempta contra la intimitat dels altres amb aquesta intensitat continguda i realisme resulta realment esfereïdor i admirable. Balagueró signa el seu millor film, amb giny d’Alberto Marini, i potser, aquest any, més que mai, mereixia el Premi Màquina del Temps del festival per la seva trajectòria, trofeu, per cert, creat per Sergio Almendros. Jane Eyre de Cary Fukunaga és l’adaptació a la pantalla gran de la novel.la publicada el 1847 per Charlotte Brontë, adaptada per Franco Zeffierelli al 1996. El desconeixement vers aquesta obra no em permet parlar del llibre. El film, de caire preciosista i fotografia excel·lent, narra la història d’una jove que entra a treballar a la mansió Rochester. Aviat, l’atracció mútua entre Jane (Mia Wasikowska) i Rochester (Michael Fassbender) sembla que acabarà amb la mala vida de la primera, perô el senyor amaga un secret. Les similituds a Chéri d’Stephen Frears en els millors moments i a El retrato de Dorian Gray d’Oliver Parker en la imatge i en les seqüències més estilitzades i la gran Judi Dench com Mrs. Fairfax podrien ser els apunts finals pel record d’aquest film d’època; ara bé, el duel interpretatiu entre els dos protagonistes esdevé poc menys que irresistible, així com el pols narratiu i el bon gust fotogràfic. Una de les grates sorpreses del festival. Verbo d’Eduardo Chapero-Jackson ens presenta a Sara, una adolescent que sent que el món és molt més del que els nostres ulls veuen. Amb una aparença, to i narració que recorda al darrer Vincenzo Natali, el director dels curtmetratges Contracuerpo, Alumbramiento i The End debuta en un llargmetratge on la ciència-ficció i la fantasia donen peu a un exercici que indaga en la possibilitat d’altres realitats. Trama coneguda i final esperat, l’esperat debut de Chapero-Jackson ofereix un màgic i ensopit punt de vista sobre la lluita per descobrir la veritat. Drive de Nicolas Winding Refn serà apte pels que estiguin disposats un indigest i suposadament estilitzat combinat de Dias de Trueno, Le Llaman Bodhi i Plan Oculto, on les carreres entre cotxes, i vacil·lades vàries donen forma a un film de delinqüents disposats a tot. Extraterrestre de Nacho Vigalondo és un film auto-paròdic sobre la inutilitat humana, amb una foto i situacions que l’aproximen als seus anys de curtmetratges. Recorda en alguns moments a Fase 7, pel to, sobretot d’inici. El punt de vista i el sentit de l’humor del director de Los Cronocrímenes tenyeix una cinta austera i honesta que va perdent gas a mesura de que la trama intenta avançar. Apollo 18 de Gonzalo López-Gallego és una mena de The Blair Witch Project a la lluna. Amb apunts de la inevitable Alien, i no és cap tòpic, mig fals documental mig film de terror de ciència-ficció explica la missió mai feta pública de l’Apollo 18. Ens introduïm a la nau espacial amb els tres astronautes, i aviat, descobrirem que a la lluna no s’està tan tranquil com sembla. La fotografia retro, situant-nos als 7O, l’aparença de video per documentar la investigació, la capacitat per traslladar la incertesa i mal auguri que senten els astronautes, amb pocs elements, personatges creïbles ben interpretats, narració continuada i ben executada, fan d’aquesta transparent i intensa proposta una de les pel.lis de terror més efectives dels darrers anys. No inventa res, però realment les virgueries que segurament s’han fet per aconseguir una imatge virada, granulada, un muntatge fragmentat, visceral, i la certa vocació experimental de la proposta, així com l’execució i factura de tot plegat, permeten entregar 80 i pocs minuts de claustrofòbia, dubte, i angoixa.
Secció Oficial Fantàstic Panorama Casa Ásia
The Unjust de Ryo Seung-wan explica la història de corrupció i joc brut en la que s’endinsa el poli dur i salvatge de torn. Unes interpretacions notables i un intens ritme narratiu doten a aquesta producció policial ben característica del cinema sud-coreà de sèrie b de l’interès necessari per aguantar les dues hores de crits,vacil.lades,mentides i cops de puny. El més destacable, segurament, a més dels actors, creïbles i contundents, és un muntatge que permet arrodonir un film d’austera factura, però extremadament entretingut. El director de The City of Violence es reivindica amb un thriller policíac trepidant en acció i crític amb la condició humana, sobretot per la debilitat per ser corrupte, passat de rosca, i amb un protagonista prou carismàtic, macarra i cabró per mantenir la història sencera i amb interès fins el final. Shaolin de Benny Chan és una superproducció d’aventures que ens presenta la resistència d’un poblat vers l’atac nazi-imperialista de compatriotes seus per una banda i dels britànics per l’altra, els quals, utilitzant la màxima divideix i venceràs. El temple budista de Shaolin esdevé el nucli moral i ètic d’una població torturada per la mentalitat neanderthal d’un exèrcit comandat per dos homes que viuen pel poder i la riquesa. Darrera d’aquesta trama tan coneguda trobem una narració intensa, uns efectes al servei del film i uns personatges ben definits i que ofereixen algunes reflexions bàsiques per ser creïbles i humans, tot i que el to alliçonador és potser excessiu. Escenes d’acció interessants, que beuen tant del western com del cinema clàssic d’arts marcials, ritme constant i fidel a una idea, la de l’entreteniment per tots els públics sense oblidar que entretenir no és només oferir un carnaval de batalles. Llàstima que el final potser s’allarga i peca de moralista, però tant de bo l’entreteniment més convencional opti per exercicis d’aquest calibre. Part reflexiva part instintiva bastant equilibrada, i en un exercici d’aquest tipus s’agraeix.
Secció Sitges Clàssics
11-S: Una dècada sota la influència: Countdown to Zero, de Lucy Walker, és un documental sectari i que es centra en dir no a les centrals nuclears sense fer un anàlisi rigorós i científic, esdevenint un pamflet nord-americà que relaxarà les consciències menys exigents i frívoles. D’altra banda, dins de la mateixa secció, Essential Killing, de Jerzy Skolimovsky, amb un gran Vincent Gallo, narra la intensa història de supervivència d’un presumpte terrorista; aquest fuig, però la deshumanització que pateix per salvar la vida arriba a extrems desoladors. Efectiva i agradablement breu, el director de The Shout mostra la cara més crua d’un sistema que colpeja i acusa abans de preguntar, narrat amb una subtilitat i realisme que l’apropa a Hurt Locker. Trascendent Man de Robert Barry Ptolemy.
Noves Visions
La mujer del eternauta d’Adán Aliaga, explica la historia d’Elsa Oesterheld, o millor dit, d’Elsa Sánchez, dona de l’autor d’El Eternauta, Héctor Germán Oesterheld. Aquesta dona va perdre marit i quatre filles durant un d’aquelles períodes que transcorren en un país quan apareix un assassí disfressat de dictador que es considera amo i senyor de la vida i la mort dels seus habitants. Videla i companyia varen ser els culpables d’una de les etapes més fosques d’Argentina, potser la que més. Elsa va salvar la vida perquè no va ser activista contra el règim com si ho varen ser marit i filles, i el documental reflexiona sobre els ideals. Ella diu que ser un heroi és sobreviure, i no morir per uns ideals com marit i filles. Ara bé, maleeix a tots aquells que varen canviar la seva vida, preguntant-se el perquè, censurant la impunitat que van gaudir aquests assassins durant tants anys, i lluitant dia a dia, encara avui, amb 85 anys, per reconstruir la memòria d’un país silenciat i trencat durant massa temps. El documental dóna per un debat apassionant: els ideals i la necessitat o no de morir per ells.
Sessions Especials
Intruders de Juan Carlos Fresnadillo és un film de terror i fantasia, amb tots els ingredients de dos gèneres amb retroalimentació continua, basada en un malson on hi apareix l’etern i trampós home del sac. Protagonitzat per un inexpressiu Clive Owen (un altre cop fent d’home exemplar) Fresnadillo va més enllà que mai en el seu estil histèric i carregat de pompositat pròpia d’una forma d’entendre el cinema on la tècnica, els efectes visuals i especials passen per sobre del llenguatge cinematogràfic més clàssic, tot i que no falten ginys a referents ineludibles com El exorcista (els cures interpretats per Daniel Brühl i un divertit Héctor Alterio) o inclùs a Rosemary’s baby (la nena es diu Mia Farrow i el turmentat personatge de Pilar López de Ayala té alguna coseta de l’interpretat per Farrow al film de Polanski). El terror d’avui es pot exemplificar amb títols com Reflejos d’Aja, la saga Saw o el remake de The Ring. No falten elements del gènere de sempre, sobretot per les trames que apareixen. Ara bé, el gènere s’ha reinventat de tal forma que alguns trobem a faltar el tractament cinematogràfic dels grans noms, com Fanju, Corman, Carpenter, a qui encara no enyorem del tot gràcies a autors que van a contracorrent com Rob Zombie. Gantz de Shinsuke Sato adapta un famós manga, on uns joves a punt de ser atropellats per un metro, en el darrer moment salven la vida. Però no és gratuït. Un bola enorme anomenada com el títol del film és el seu nou amo. Han de derrotar a una sèrie d’alienígenes, diferents entre ells, que colen conquerir el planeta. Després de superar una missió, han de superar un altre, i després un altre, fins que el sofert protagonista ha de derrotar a un Buda de bronze com el del projecte Maytreya. Amb uns cinc primers minuts curiosos, el film acaba per convertir-se en un producte passa-pantalles amb un bon pressupost per efectes especials.Realitzada i pensada com un videojoc de passar pantalles, els participants, per salvar la vida o salvar la d’un amic, has de fer 100 punts. Típic producte asiàtic per joves entusiastes de les consoles i dels jocs de mata o mor. El final, on parlen de la importància del treball en equip, del sacrifici pels altres, és vergonyant. La segona part, Gantz: Perfect answer, també es va poder veure, com tantes altres, d’aquesta i més seccions, com Seven Chances, Anima’t, Midnigh X-Treme, entre d’altres, que han format part de la 44a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.
Other Articles
Noel Gallagher’s High Flying Birds
