Han passat set anys des de que el músic de Pomona va entregar la seva última obra d’estudi, Real Gone (2004). Temps suficient per editar un triple treball format per cares B i rareses vàries, sota el nom d’ Orphans: brawlers, bawlers & bastards (2006); un notable doble disc en directe, Glitter and doom live (2009); però sobretot, ha tingut temps per compactar idees creatives. Amb Real Gone el californià havia arribat al moment màxim d’experimentació, en una recerca constant de noves sonoritats, i textures, que vestissin les seves sempre excel·lents composicions. En aquest sentit, Bad as me és un treball oposat en aquell, mostrant-se directe i donant importància a les cançons per sobre de tot, convertint-se en un viatge per l’univers del músic, i per extensió per la música tradicional americana; sense aportar res de nou, tampoc dóna cap instant per la treva.
Acompanyat per els seu còmplices habituals, la seva dona Kathleen Brennan, l’harmònica de Charlie Musselwhite, la guitarra de Marc Ribot, Larry Taylor al baix i el seu fill Casey a la bateria, Waits ens introdueix de forma immediata en el seu nou treball amb la frenètica Chicago, un tema immediat i cru dominat per una constant secció de vents, que es converteix en la millor presentació possible. A partir d’aquí, Waits ataca amb tots els seus registres; des del blues sec de Raised right men o Satisfied; passant per les balades on mostra la seva cara més crooner i noctàmbula, Face to the highway , Back in the Crowd o Pay Me; el jazz amb Talking at the same time; la seva particular forma d’interpretar el folk amb Last leaf; el rock and roll desbocat amb Get Lost; la contundència primitiva de Hell broke Luce; el groovie infernal que desprèn Bad as Me; per acabar pràcticament a ritme de vals amb New Year’s Eve. Aquest Waits va per feina, aquesta és la sensació amb la que et quedes un cop acabat el disc, alhora que es mostra més contingut, donant més protagonisme al músic que al personatge. Keith Richards, Flea, Les Claypool i David Hidalgo de Los Lobos, són els convidats de luxe que van desfilant per els diferents temes que formen el treball, però les seves participacions, a excepció de la Dave Hidalgo a New Year’s Eve, queden en simples anècdotes al costa de l’ànima diabòlica i essència primitiva de Waits. El músic, amb Bad as Me, s’ha fet un autèntic i gran homenatge.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=B6Ta3H-ck6s&ob=av2e]