EL TOPO. TOMAS ALFREDSON
El director suec Tomas Alfredson va aconseguir trencar amb tots els tòpics en els quals s’havia enquistat el cinema de vampirs amb l’excel·lent Dejame entrar; amb El Topo aconsegueix fer el mateix amb els films d’espies, a partir de l’adaptació de la novel·la més aclamada de John Le Carré, Tinker, Tailor, Soldier, Spy, protagonitzada per l’agent secret George Smiley, l’antítesi total del James Bond d’Ian Fleming.
El film arranca amb una missió fallida per part del servei secret britànic a Budapest, com a conseqüència de la qual els seus dos màxims responsables, Control (John Hurt) i George Smiley (Gary Oldman) són obligats a deixar el seu càrrec. Però després de la sobtada mort de Control i el descobriment d’uns documents a casa d’aquest on es mostra la sospita que hi ha un infiltrat en les altes esferes del MI-6 que passa informació als soviètics, George Smiley és reclutat un altre cop perquè s’encarregui de desemmascarar a l’agent doble. A partir d’aquí, Tomas Alfredson ens introdueix en l’autèntic món dels agents secrets. Un món gris, ranci, d’oficines fosques, mancat de qualsevol mena de glamur i d’acció plena d’adrenalina, i on la desconfiança, els silencis, i les mirades imposen més que els trets i les bales.
De realització impecable, i amb una narració clara i plena de tensió, El Topo va molt més enllà de la seva trama principal, i Alfredson se serveix d’aquesta per fer una nova dissecció, com ja va fer a Dejame entar, sobre la solitud. A partir d’aquest grup d’homes que han renunciat a tot per tal de servir el seu país, el director suec fa una perfecta radiografia del preu que han tingut de pagar, i que pràcticament els ha convertit en morts en vida, ja sigui per culpa de guardar constantment les aparences i amagar sentiments o per assumir que en algun moment o altre han estat culpables de portar a terme actes en contra de la seva voluntat. En aquest sentit el George Smiley interpretat per un excel·lent, carismàtic i contingut Gary Oldman, i més concretament la seva mirada cansada darrere de les ulleres, n’és la viva imatge, convertint-se en el gran anti-heroi del cinema d’espies de tots el temps.
Com George Smiley, Tomas Alfredson aconsegueix mesurar-ho tot, i no se l’hi escapa res en tot el film, entregant una obra compacta, laberíntica, hipnòtica, de forta atmosfera i carregada d’actuacions brillants (tots els actors estan perfectes, encara que Gary Oldman brilla per sobre de tots), que perdurarà en el temps gràcies al seu perfecte equilibri entre modernisme i classicisme.
Al Nivell de… El espía que surgió del frío.