HOSPITALITY. HOSPITALITY
Què passaria si Russian Red fossin d’Austin? I si Triángulo de Amor Bizarro ens haguessin arribat de les Illes Britàniques? Què diríem de Cancer Moon o de Lagartija Nick, o inclús, com parlaríem de Los Planetas si tots ells fossin bandes anglosaxones? Darrera d’aquestes preguntes tan estúpides s’amaga una rerefons potser un pèl més interessant: Perquè ens avergonyim de les ‘nostres’ bandes i en canvi sobrevalorem el ‘producte’ estranger? En altres paraules: No ens passem, per exemple, valorant a grups com, per exemple, Cults, Wavves, Cloud Nothings, Beach Fossils, Wild Nothing, Veronica Falls, Twin Sister, Pterodactyl i Neon Indian? D’acord, per opinions que no sigui, perquè, no ens enganyem, només és pop-rock. Ara bé, perquè tendim a obligar-nos a estar a la última i vanagloriar-nos de que hem escoltat el grup de torn que no fa res més que copiar referents a través de cançons sense identitat ni cap mena de personalitat?
El darrer exemple el trobem amb Hospitality, grup de Brooklyn que va publicar un EP sota el mateix títol i que va cridar l’atenció del músic Karl Blau, que els va donar una empenta perquè les seves cançons tinguessin notorietat a Stereogum.com. Entre pits i flautes i alguna desgràcia familiar, la banda va desperdigolar-se un temps, però durant l’any passat varen estar treballant a consciència per publicar el recent primer LP, també titulat Hospitality. I què ens trobem? Doncs aromes a bandes exageradament elogiades, com The Babies, Spectrals, o al Pete Doherty més soporífer i previsible, i evidentment, les citades anteriorment… I totes elles, a qui imiten? Sobretot, a Belle and Sebastian i derivats, i, lògicament, a les que tots intentaríem copiar si forméssim una banda de pop-rock. Ara, que com afirma David Bowie, per copiar cal saber-ne, i fer-ho amb identitat, i no és el cas d’Hospitality. Una veu melosa que recorda a la de Lourdes Hernández (sense la gràcia, personalitat i profunditat d’aquesta, tot i que sembla que la imiti, sobretot per les melodies d’ Eight Avenue, Sleepover i Argonauts i Liberal Arts), unes guitarres que ofereixen harmonies prou correctes però massa repetitives i impersonals i algun que altre apunt desenfadat i canalla, com el tema Friends of Friends o The Right Profession, ajuden a que un no se li acabi de caure la cara de vergonya, o si més no, que no es quedi amb una cara de tonto total, tot i que amb cançons com Betty Wang (una fatal imitació dels Babyshambles més acabats), The Birthday, Julie i All Day Today no sap un si està amb un grup de pop-rock (quin riure més agredolç sorgeix quan a grups com aquests se’ls titlla d’indies) o amb el proper convidat a la festa del Super 3.
Però, no ens ho prenguem a la valenta. Com diem, només és pop-rock, i cadascú tindrà el seu criteri. L’oïda dictarà sentència… la de cadascú… tot i que aquests Hospitality són ben fluixos, i més avorrits i previsibles que el soroll de la pluja. Una bona manera de saber-ho és comparant bandes del mateix gènere. Posem-nos el debut dels Pains of Being Pure at Heart, Real Estate, Yuck, o inclús, Girls, i parlem-ne.
Sona a… Echobelly + Pterodactyl
El Millor… El disc és curt; poc més de trenta minuts.
El Pitjor… no s’aguanta per enlloc.. quina manca d’ànima i d’actitud!
Other Articles
Les velles i eternes idees de Leonard Cohen
Què és la música?
