Ty Segall és lo puto John Lennon

GOODBYE BREAD. TY SEGALL

Publicat a mitjans del 2011, Goodbye Bread suposa el gran salt de qualitat de Ty Segall. Els referents apuntats són tan evidents com intocables, en un disc on apareixen gran part dels clàssics del rock n’ roll que tant venerem els apassionats de la vessant més elèctrica i intemporal del gènere musical més canalla i rebel. El cinquè LP en estudi del músic californià seria un punt d’acord per tots els que senten com se’ls hi posa la pell de gallina amb un riff de guitarra ben primitiu i cru. Poca broma; en l’imaginari del disc hi figuren, el primer de tots, John Lennon, i per tant, ja ens podem fer una idea de la resta. Estem davant d’un exercici de rock n’ roll directe i explosiu, a través de composicions que beuen dels ídols d’un Ty Segall que ha sabut assimilar.

Goodbye Bread també és el tema que obre l’LP. De  nou l’ombra de John Lennon és tan allargada com agraïda: el so de la guitarra, la melodia, les harmonies,… tot apunta ben alt, i així es confirma amb l’entrada de California Commercial, que recorda a un altre dels noms de l’actual panorama que s’agenolla davant dels clàssics del rock n’ roll, com és Deer Tick. La mítica banda de Gerry Roslie i els germans Parypa apareix amb Comfortable Home (A True Story), mentre que Lennon irromp de nou amb I Can’t Feel It. La melodia a l’estil Bowie amb un cert aire a Sweet Dreams de My Head Explodes, molt Flamin’ Groovies, les zeppelianes i magnífiques The Floor i Where Your Mind Goes, l’homenatge al pop dels seixanta, I Am With You, amb uns quants matisos que evoquen els Beatles, amb final infectat de garatge rock i de nou, l’abraçada al llegat de John Lennon que suposa Fine, el tema final, completen un dels discs més destacables de l’any passat.

En els seus inicis, Ty Segall es presentava com una nova versió de l’enyorat Jay Reatard, representants tots dos d’una nova generació melòmana i visceral, que apuntava tant als orígens del rock com al costat més visceral del gènere, per tant, des de Chuk Berry a Iggy Pop, passant per John Lennon i Kurt Cobain. Disc rere disc, Segall ha trobat la pausa i la maduració artística que l’ha permès crear un cançoner de rock n’ roll impecable, a través de deu temes que retraten tot allò pel que qualsevol banda vendria la seva ànima al diable: temes immediats, contundents, melòdics i pletòrics d’adrenalina, rebel·lió i passió. Long Live Rock n’ Roll!

Sona a… John Lennon + Deer Tick
El Millor… gairebé tot… i la demostració que el rock n’ roll és etern.
EL Pitjor… que alguns es pensin que el rock n’ roll és una moda a la que es pot acollir un a través del vestuari.