LA FELICIDAD CONYUGAL. LEV TOLSTÓI
Acantilado
Lev Tolstói no necessita cap mena de presentació, i menys, quan el llibre que ens ocupa, La felicidad conyugal (Acantilado, 20012), ofereix un impecable retrat de l’escriptor en un dels plecs de la portada del llibre. No descobrirem ara la grandesa de l’autor de Guerra i Pau, Anna Karénina o Resurrecció, entre d’altres, però si que ens fixarem amb aquest nou llibre publicat en castellà i que ha estat Premi Nacional de Traducció, gràcies a la tasca de Selma Ancira, qui ha traduït amb precisió i respecte aquesta novel·la curta, com també va fer amb l’edició de Diarios (publicats en dos volums per Acantilado, el 2002 i 2003), Correspondencia (Acantilado, 2008) i la magnífica biografia Vida de Tolstói, de Romain Rolland (2010).
Publicada el 1859, La felicidad conyugal narra la història d’amor entre Maria Alexandrovna i Serguéi Mijáilich, administrador de les propietats i patrimoni de la família Alexandrovna, que viu a cavall entre la ciutat i el camp, en una de les similituds més que guarda aquest personatge amb el propi autor; recordem que Tolstói es va casa l’any 1962 amb una jove de Pokróvskoie, la mateixa localitat de naixement de Masha, filla d’una amic seu. L’admiració i respecte que sent Maria, o Masha, de 17 anys, per Serguéi, de 36, es va transformant en un amo incondicional incentivat pel caràcter afable i protector d’aquest. Finalment, la relació es consuma, no sense passar per les incerteses i desajustos propis de la irracionalitat de l’amor. El matrimoni s’instal·la a San Petersburg, i l’admiració que desperta Maria a les mitjanes i altres esferes de la societat no fa gaire gràcia al seu marit. Les dificultats s’acumulen, però l’honestedat i la comunicació existent entre Masha i Serguéi permet entendre que Tolstói deixa entreveure que no hi ha res més gran que acceptar la vida tal com ve, no enganyar-se i ser honest amb un mateix i amb els altres. Destacar que l’obra està narrada en primera persona del passat pel personatge de Maria, sent particularment destacable l’enorme capacitat de Tolstói per parlar en nom dels sentiments i emocions d’una noia. Els dubtes, dilemes, incerteses, alegries, decepcions, somnis, i sobretot, la realitat que hi ha implícita en qualsevol relació, donant per assumit que cada relació és un món tot i que és inevitable establir punts en comú, van apareixent a mesura que la parella va assumint deures, responsabilitats, obligacions, problemes, discussions i malentesos típics i propis de la convivència, i sovint, de la falta de comprensió i de maduresa emocional de la parella, maduresa a la que sovint s’arriba de forma individual, circumstància que permet atendre, respectar i entendre les vicissituds de l’amor.
Tolstói reflexiona alhora sobre si la felicitat conjugal és el concepte màxim de felicitat: una feina útil i que es pugui compaginar amb la vida familiar, unes inquietuds basades en la literatura, la música i l’art en general, i una vida social i familiar òptima i enriquidora. Com el mateix autor va preguntar-se, de forma oberta: Es pot aspirar a res més? Els fronts oberts per l’escriptor ofereixen un retrat intemporal de la vida en parella, tot i les inconveniències pròpies de l’època, algunes, inexistents avui en dia. No obstant l’amor és universal i etern, quin descobriment, per tant, l’excel·lència narrativa i la profunditat i proximitat de les paraules de Tolstói conformen un ambiciós i amè relat sobre l’enamorament, l’amor, la parella, i els pros i els contra de tot el que envolta a un dels misteris més irresistibles de la nostra existència, consolidant un retrat de com neix, creix i es desenvolupa l’amor entre una dona i una muller, i el misteri que amaga l’amor, on també hi juga un paper clau la forma d’entendre la vida i la felicitat. I vet aquí, a l’excel·lent La felicidad conyugal, ens trobem amb un matrimoni que tasta els clars i obscurs d’aquests misteris. Així és la vida; així és l’amor, i així ens ho explica un dels grans referents de la literatura.
Creo que sé lo que hace falta para la felicidad. Una vida apacible, recogida, en la lejanía de nuestra provincia, con la posibilidad de hacer el bien a esas personas a las que es tan fácil hacer un bien al que no están acostumbradas; luego, el trabajo…, un trabajo que, según parece, es de provecho; luego, el descanso, la naturaleza, los libros, la música, el amoral prójimo; ésa es la felicidad para mí y no pienso que haya nada superior a ello. Y ahora, por encima de todo esto, una persona amada, una familia, quizá todo lo que un hombre puede desear. Serguéi Mijáilich a La felicidad conyugal.