Aquest 2012 els punks californians Rancid celebren els seu 20 aniversari com a grup, per aquest motiu la banda liderada per els incombustibles Tim Armstrong i Lars Frediksen editarà aquest any un nou treball d’estudi i s’endinsarà en una llarga gira que els portarà el dia 30 de juliol al Sant Jordi Club de Barcelona. Tenint en compte que l’última, i única, visita del grup a la ciutat data del llunyà 1996, obrint per Rage Against The Machine, la seva era una de les visites més esperades. Des de la seva explosió amb … And Out Come The Wolves (1995), els californians han estat, i són, un dels principals predicadors de la doctrina punk més clàssica, la de la cresta i la urgència, i la de fer el que realment els hi dóna la real gana. Tot i el seu èxit massiu, sobretot als Estats Units i Japó, gràcies als singles Time Bomb i Ruby Soho, Rancid han seguit el camí que han cregut més oportú en cada moment sense tenir la necessitat d’acontentar a ningú al marge d’ells mateixos.
Nascuts al 1992 a la localitat de Berkeley, de les cendres d’Operation Ivy, banda en la qual militaven Tim Armstrong i Matt Freeman, Rancid van editar el seu primer treball, l’homònim Rancid, al 1993. Aquest era un dics fortament influenciat pel so punk de la Costa Oest americana de la dècada dels 80, és a dir velocitat i mala llet en estat pur, però ja deixa entreveure una certa mirada cap el punk britànic, sobretot en la forma de cantar de Tim Armstrong. Aquest el seguiria Let’s Go (1993), un disc que segui les pautes de l’anterior però amb unes composicions molt més lluïdes i on la influència britànica encara era més forta. Però amb … And Out Come The Wolves el grup feria un salt espectacular. Per fi Tim Armstrong i Lars Fredicksen havien trobat la fórmula perfecte, i el primer deixava anar la seva passió per The Clash. Amb aquest disc el grup entregaven un conjunt de cançons on pràcticament cada una d’elles era un hit en potència; potser havien rebaixat la velocitat, però havien guanyat en melodia i matisos, i per primer cop la seva influència ska i rocksteady és mostrava de manera rotunda. Time Bomb, Ruby Soho, Roots Radical, Avenus & Alleyways, As Wicked, Old Friend, etc… tan és, aquest és un d’aquells disc que agafes un tema a l’atzar i tens una bomba que t’explota a la cara. D’ altra banda, l’esperit britànic de l’obra va fer que el grup sortís del mateix sac on estaven Offspring, Green Day o NOFX. La seva proposta era infinitament més rica i contundent que la de les altres bandes de l’escena punk californiana.
Després del desmesurat i sorprenent èxit aconseguit amb … And Out Come The Wolves, el grup va meditar molt bé quin seria el següent pas a fer. Tres anys separen aquest de la seva continuació, Life Won’t Wait (1998), un temps força llarg tenint en compte que el grup anava a disc per any. Però com els seus estimats The Clash van fer després de London Calling, la seva següent obra tenir que estar a l’altura de les expectatives creatives, que no comercials, aixecades amb el seu tercer disc. Life Won’t Wait és un revés per tots aquells que volien el mateix que havia ofert la banda fins aquell moment. Aquest és probablement el millor treball firmat mai per la banda. Tim Armstrong i Lars Frediksen entreguen un conjunt de cançons on s’obre cap un gran quantitat d’estils. Reggae, ska, rock n’ roll, pop, rocksteady, hardcore, punk, tot i té cabuda en aquest obra. El gran moment creatiu que passava la banda es nota sobretot en cançons tant rodones com: Hooligans, Bloodcot, Who Would’ve Thought, Corazon D’Oro o Hoover Street. Menys immediat i veloç que les sevs anterior obres, Life Won’t Wait certificava a Rancid com els grans successors de The Clash, i Tim Armstrong com un dels millors compositors de la seva generació. El binomi que formen Tim Armstrong i Lars Fredicksen ha estat clau perquè Rancid s’hagin convertit en la banda que són; mentre el primer aporta romanticisme i actitud, el segon fa d’excel.lent contrapunt aportant múscul i mala baba.
Que Rancid sempre ha estat una banda que ha fet el que realment els ha vingut en gana queda palès en el seu següent treball: Rancid (2000), o també conegut com Rancid 2000. Un nou treball homònim on la velocitat és torna a convertir en la protagonista. Després de la complexitat de Life Won’t Wait, el grup entrega un disc que no dura més de trenta minuts i on cadascun dels seus temes ronda al voltant d’un minut i escaig, i en molts casos ni això, a excepció de la brutal Radio Havana. Amb aquest disc el grup feia tota una declaració de principis i tornava a demostrar que no tenien res de previsibles. Desprès d’aquesta demostració d’instint, visceralitat i passió, la banda tornaria tres anys després amb Indestructible, el que probablement és el seu treball més comercial, i que per primer cop dividiria als seus seguidors, ja que per molts el disc no era digna de la banda. La veritat, en la meva opinió, no li trobo cap pega, si és cert que Tim Armstrong no passava per el seu millor moment desprès de la separació amb la seva dona, però jo no seré qui li posi pegues a un disc amb temes tan brutals com Start Now (podria haver estat firmada per Mick Jones sense cap problema), Fall Back Down, Red Hot Moon, Arrested in Shanghai (amb una forta influència de Bob Dylan en la melodia), Tropical London o Stand Your Ground. Indestructible és una continuació força coherent de Life Won’t Wait, i un altre cop el grup fa gala de la seva capacitat per fusionar diferents estils. Desprès d’aquest el grup decideix fer un parèntesis de sis anys, on cadascun dels seu membres és dediquen a diferents projectes i la formació original és veu alterada per la fugida del bateria. Tornen al 2009 amb Let The Dominoes Fall, probablement és seu treball més fluix però no per això intranscendent. El grup segueix mostrant una excel.lent forma i un gran nivell compositiu, Last One To Die, Disconnected, Lulu, Skull City o Dominoes Fall, així ho certifiquen , però si que és cert que per primer cop és mostren continuistes, cosa que per un servidor no resulta cap problema.
Des del seu èxit massiu Rancid sempre han viscut amb la crítica gratuïta constant, ja que per als més radicals s’havien convertit en unes estrelles, i Tim Armstrong ha estat el centre dels cops. Per alguns un autèntic impostar i per d’altres, entre els que m’incloc, un excel.lent compositor. És cert que Rancid sense Lars Fredicksen ja no existirien, ja que aquest aporta tota la consistència que no té Armstrong, sobretot en el directe. Però Armstrong és sense cap mena de dubtes un dels deixebles avantatjats de Joe Strummer, de fet els unia una gran amistats i va ser Arsmstrong el que va editar amb el seu segell els discs de Joe Strummer amb els Mescaleros , i al marge d’això, que el líder de The Clash doni el vist i plau ja diu molt. Tim Armstrong (perdoneu que insisteixi amb la seva figura però per mi ell és el 75% de Rancid, amb tots els respectes pel gran Lars Fredicksen), és segurament un personatge ple de contradiccions, com el propi moviment punk, però aquí és on hi ha la seva gran virtut, ja que mai les ha amagat ni ha donat cap tipus d’explicació, i sempre s’ha mostrat genuí i autèntic, dotant amb això al seu grup amb una grandesa inqüestionable i d’un caos molt atractiu. Segurament Rancid seran l’última gran banda de punk genuí en morir. Disorder and Disarray!