LA INVENCIÓN DE HUGO. MARTIN SCORSESE
La noticia sobre que el nou film del director de Taxi Driver, Toro Salvaje i Uno de los nuestros, era una pel.lícula infantil i en 3D em va desconcertar força, la veritat. Vista la visceral·litat que ha demostrat en pràcticament la totalitat de la seva filmografia (exceptuant moments molt puntuals com l’excel·lent La edad de la inocencia), i les seves dues últimes contundents propostes (Infiltrados i Shutter Island), no entenia molt bé que volia demostrar Martin Scorsese endinsant-se en un film familiar, infantil, i a priori, amb una història tant poc motivadora, més tractant-se d’un autor tant fascinat per el costat salvatge de la vida; però tenint en comte de qui es tracta, s’ha de tenir fe. Ara bé, un cop vist el film, tots els dubtes i interrogants plantejats s’esvaeixen, i un arriba a la conclusió que aquest era un film necessari per el director de Nova York, per tal de deixar anar la seva part més cinèfila, i així fer una homenatge a l’art que l’ha tingut enamorat tota la vida: el cinema.
La invención de Hugo, adaptació de l’obra de Brian Selznick, són dos pel.licules en una: per una banda tenim la trama infantil centrada en Hugo Cabret, un nen que viu en els mecanismes d’un rellotge de l’estació de tren parisenca de Montparnasse, i que la seva gran il.lusió és reparar un autòmat que és la única herència rebuda del seu pare, mort en un incendi, i que aquest va intentar reparar sense èxit. Per tal d’obtenir les peces necessàries per poder posar en funcionament l’autòmat, Hugo es dedica a robar algunes peces en un botiga de joguines propietat de Papa Georges (un excel·lent Ben Kingsley). Hugo farà amistat amb la filla del propietari i junts aconseguiran posar en marxa l’autòmat, destapant un secret que porta guardat que traurà a la llum una veritat plena de màgia. A partir d’aquest instant el film adquireix una nova dimensió, i la trama deriva cap a terrenys plens d’emotivitat cinèfila i carregats de passió i amor cap al setè art, cosa que ja s’intuïa en la primera part però que aquí passen a un primer pla, deixant com a secundària la trama centrada en Hugo Cabret.
Tècnicament prodigiosa, sobretot en la seva seqüencia inicial amb la que el director ens endinsa a París, fins portar-nos a l’estació de tren, amb un travelling a l’abast de molt pocs directors, la pel.lícula viu una dualitat constant pel que fa a la seva narració, ja que el director juga amb acontentar tant al públic infantil com a l’adult: els primers seguiran sense problemes la historia d’Hugo Cabret, i d’aquí que Scorsese no s’emboliqui en sub-trames ni en aprofundir molt en els personatges, i per els segons, i més curtits en el món del cinema, els hi planteja un lectura deutora del cinema mut, on les imatges són el principal i autèntic motor narratiu al marge dels diàlegs, amb una forta presència de la magistral banda sonora de Howard Shore. Scorsese es dedica a filmar com els pioners del cinema als qui fa homenatge en el film, dels germans Lumière i Méliès, fins a Harold Lloyd o Chaplin. La invenció de Hugo és una reverència i agraïment a tots ells per haver creat el llenguatge cinematogràfic.
Other Articles
