SONIK KICKS. PAUL WELLER
Després de dos discs com 22 Dreams i Wake Up The Nation, un no només tenia ganes d’escoltar-los una vegada i una altra, sinó que venien ganes de recuperar la discografia sencer de Paul Weller, des de The Jam a Style Council, des de Paul Weller a As Is Now, i com no, tornar als dos discs citats d’entrada. Amb mig segle de vida a les esquenes, LP’s majúsculs com In The City, This Is The Modern World, All Mods Cons (com sonen avui en dia… brutals!), Introducing The Style Council, Cafe Bleu, Our Favorite Shop, Wild Wood, Heavy Soul, i algun em deixaré, oferir dos LP’s d’aquest calibre, al nivell de les seves millors obres, deixaven ben clar que el padrí del mod estava en un estat de forma immillorable, i amb una motivació extra per reinventar-se contínuament. I després de tanta eufòria, què succeeix? En qüestions musical, com en tot, hi ha un moment que es va atenuant. Ara bé, amb Sonik Kicks, el nou treball d’aquest símbol de la música britànica dels darrers 30 anys, que es diu aviat, podem seguir tirant coets. Potser no està a l’alçada dels dos anteriors, el temps ho dirà, però la capacitat per sorprendre del protagonista de My Ever Changing Moods, la biografia que li va fer John Reed, roman intacte.
Sonik Kicks posa de manifest que Paul Weller estima i sent la música com només ho fan els que composen cançons per amor a l’art i per ofici. L’inici de l’LP, amb el ritme motorik vertiginós (mirada a Neu! i al Krautrock) de Green, que contagia vitalitat immediata, evidencia que el músic no vol sentir la comoditat de repetir fòrmula triomfant; i el disc segueix brillant per tot arreu, sense lloc per la nostàlgia ni la repetició, van arribant el pop lluminós i impecable de The Attic, la urgència a l’estil The Jam de Kling I Klang, la delicadesa i emotivitat folk de By The Garden, la juganera i ballable That Dangerous Age (em venen al cap Black Grape), la jazzística Study in Blue, l’aire Bowie de Berlin de Dragonfly, la tremenda i multi-colorista When Your Garden’s Overgrown (homenatge a Syd Barrett a mig camí dels millors Blur i els Flaming Lips més inspirats), la versió crua i seca de Green que es marca amb Around the Lake, l’eclèctica i inabastable Drifters (definida per Weller com una desviació electrònica del flirteig de Coltrane amb el flamenc), la declaració d’amor a Blur que és Paperchase, la perfecció pop potser un pel nyonya a través del mig temps de Be Happy Children, el foc creuat d’electrònica, pop, krautrock i música negra, i per acabar, la joia folk rock Devotion, que personalment m`ha recordat al Cat Stevens de Moonshadow o Father and Son.
Espontani, fresc, vital i diferent, Sonik Kicks i com no, amb la col·laboració d’ Steve Cradock, i la d’algun que altra col·lega, com Noel Gallaguer i Graham Coxon, resulta un altre punt i a part d’un músic que va educar-se amb la música negra d’Stax i la Motown, que va reinventar el pop-rock a través de la perspectiva mod, que va deixar a tots amb un pam de nas amb la brillant immersió al soul, jazz, r & b que va suposar The Style Council, que va tornar a trencar amb gairebé tot amb el seu debut en solitari, consolidant una trajectòria d’autor incapaç de recórrer a la nostàlgia i menys a la repetició com a principis recurrents per assolir el beneplàcit del públic. A Paul Weller se li nota i de quina manera que estima el seu ofici, que viu per composar, entrar a l’estudi i gravar, que respira per fer cançons, que existeix per la música. I seguirà fent-ho, de la mateixa manera que ens seguirà sorprenent disc rere disc com sempre fan els artistes de la talla d’un britànic que per damunt de tot, estima i fa estimar la música.
Sona a… Paul Weller del segle XXI.
El Millor… la seguretat que dóna endinsar-se en un nou treball d’un jefe com ell: mai falla.
El Pitjor… demanar-li que torni a l’etapa dels memorables The Jam.
Vols esbrinar què amaga La Pedrera de nit?
La puta guerra d’Edlef Köppen
