TAKE SHELTER. JEFF NICHOLS
El binomi Jeff Nichols i Michael Shannon ens presenta una obra tan plena de matisos interessants com insubstancial. Narrativament correcte, Take Shelter narra la història de Curtis, un home turmentat per uns malsons que afecten en la seva vida de forma tan contundent com desagradable, i que tot plegat el fan preveure que aviat hi haurà una tempesta que arrassarà amb tot, motiu pel qual s’embarca de forma obsessiva en la construcció d’un refugi al jardí de casa seva. Família, feina, amics, tot es veu afectat pels problemes de Curtis, que haurà d’esbrinar, amb l’ajut de la seva dona (formidable Jessica Chastain com a Samantha, la dona de Curtis) què li passa realment: Curtis pateix els mateixos problemes psicològics que pateix sa mare o bé és una mena de vident que rep senyals de futurs perills?
Una fotografia excel·lent (Adam Stone), unes interpretacions entre notables (Michael Shannon) i excel·lents (la citada Jessica Chastain), una narració sòlida i intensa, que recorda al Todd Haynes de Safe i al Terrence Malick de Malas Tierras, sense oblidar el to oníric pel meu gust fallit, a l’estil de La vida secreta de las palabras de Coixet o Hacia Rutas Salvajes de Sean Penn, tot i que Nichols no aconsegueix arrodonir els personatges, entre d’altres, no són eines suficientment ben executades per confeccionar un film que pateix en tot moment les mancances d’una trama insípida i limitada a l’afectació del protagonista, Michael Shannon, i sobretot, a la insignificança de les diferents sub-trames de les que es nodreix la línia argumental principal del film. Senzillament, els problemes de Shannon es fan excessivament repetitius. Al cap de mitja hora, els fets queden perfectament presentats, i a partir d’aquest moment, dóna la terrible sensació de que la trama no avança. Les interpretacions i l’efectiva càmera sustenten una pel·lícula excessivament redundant i repetitiva. Certament, Nichols encerta no només en la posada en escena, també en la inclusió de la reflexió vers la paranoia dels nord-americans envers el desconegut i els perills externs, l’èmfasi que en fa sobre els problemes sanitaris i el gran problema que suposa que 50 milions de nord-americans no tinguin cobertura mèdica, i en general, el drama social que viuen les famílies angoixades per les tremendes hipoteques i per no perdre una feina que més que un deure acaba sent un simple fil a través del qual s’aguanta una llar. No obstant, Jeff Nichols no passa d’aquí. Apunta però no dispara. Traça unes línies ben interessants, però després de dues hores de pel·li, un es queda igual, amb la sensació d’un insuficient ‘si, però…’. El film arrenca de forma impecable, genera tensió en algun que altre moment, però es va desinflant mica en mica, tot i que la millor seqüència del film arriba cap el final, quan un meravellós Michael Shannon (tot i que se’l recorda sempre per papers massa similars) esclata i perd finalment els estreps. I tampoc es pot menysprear que al final de la pel·li un vol saber que és el que li passa realment a Curtis, tot i que es fa inevitable pensar que el metratge del film és excessiu.
La sensació que queda després del visionat de Take Shelter és contradictori. No hi ha dubte de que Nichols sap explicar històries, com ja va demostrar amb la seva òpera prima, Shotgun Stories. Les constants cinematogràfiques es repeteixen, i si bé demostra que és un autor a seguir i tenir en compte en el futur, amb unes virtuts innegables (narració, posada en escena i punt de vista) també cal dir que els seus personatges resulten un xic difuminats, donant la sensació que si per una banda el film avança de forma fluïda i natural, tant els seus protagonistes (i crec que no és culpa ni de Shannon ni de Chastain) com les diferents línees argumentals (crítica al sistema sanitari nord-americà i la crisi econòmica) queden massa desdibuixats i inclús, massa forçats, ficats amb calçador. De la mateixa manera que a Shotgun Stories, els personatges de Michael Shannon, Douglas Ligon i Barlow Jacobs es situaven en un context immobilista i perenne, sense gaire evolució al llarg del film, a Take Shelter passa tres quarts del mateix, amb la sorpresa de que d’entrada tant Curtis com Samantha passen de la satisfacció al desencís en una sola seqüència, i no convenç. A partir d’aquí, la trama, sub-trames i els personatges s’encallen cap a un final digne i honest, perquè afortunadament, el desenllaç dóna sentit a tot el que hem vist fins el moment, sense oblidar que Nichols allarga l’agonia de tots plegats excessivament. No obstant, el final és ben suggeridor i interessant, tot i que de tensió i intensitat, cinematogràficament parlant, ben poca, i permet fer moltes lectures: Curtis és una mena de profeta o bé està com un llum? O Nichols ens fa veure la importància de ser previngut i estar alerta, que els temps que corren obliguen a ser-ho? És tot plegat una metàfora de la realitat en la que vivim?
No obstant, hem de ser optimistes. És només la segona pel·lícula de Jeff Nichols. Per tant, ens quedarem amb tots els detalls positius d’un cineasta que apunta grans maneres però que encara no ha sigut capaç d’aplicar-les. Ara bé, no em queda cap mena de dubte que tard o d’hora serà capaç de crear una gran pel·lícula que permeti donar la benvinguda a un nou gran autor i creador del setè art. No ho ha aconseguit amb Take Shelter. Però, temps al temps.
Al nivell de… Shotgun Stories.