La vida i obra de Pasolini en un còmic

PASOLINI. DAVIDE TOFFOLO

451 Editores

L’extensíssim i contundent llegat artístic i intel·lectual de Pier Paolo Pasolini no ofereix cap dubte: estem davant d’un dels autors més fascinants del segle XX. Nascut a Bolónia, fill d’un soldat famós per salvar la vida de Mussolini, en el seu currículum observem que va participar a la Segona Guerra Mundial, que va pertànyer al Partit Comunista fins que el van fer fora per no acceptar idees autoritàries no dogmes absolutistes, que ben aviat va destacar com a poeta, que posteriorment va dedicar-se també a la novel·la, i finalment va triomfar com a cineasta. La producció artística de Pasolini, segons afirmava, està marcada per un instintiu i profund odi contra l’estat en el que vivia, entenent estat com l’estat de les coses i l’estat capitalista. Estem davant d’un artista fascinant, sense pèls a la llenguda, d’aquells que tan es troben a faltar avui en dia. Hi ha moltes maneres d’apropar-se a la figura d’un dels autors imprescindibles del segle XX. Ens arriba, gràcies a 451 Editores, l’obra de Davide Toffolo, Pasolini, enginyosa i naturalista novel·la gràfica, idònia per assolir un primer i fructífer contacte amb la figura de Pasolini, a través d’una entrevista impossible de l’autor del còmic amb l’hiperactiu i polifacètic artista.

La mort de Pier Paolo Pasolini encara és un misteri. Brutalment assassinat el 2 de novembre de 1975, l’ombra de l’artista italià és massa allargada per no recordar, no només la seva obra, també el llegat intel·lectual i crític. Escandalitzar és un dret, com ser escandalitzats és un plaer, va dir durant la seva darrera entrevista, un dia abans de que el matessin, i que ell va titular com Estem tots en perill. No és notícia dir que pel sistema resulta incòmode, i sovint se’l titlla com antisistema a algú, com Pasolini, que considera el consumisme una manifestació perfeccionada i silenciosa del feixisme, el poder com un sistema educatiu que ens divideix en subjugats i subjugadors i que la única ideologia existent era la imposada a través de la publicitat i la propaganda. L’italià deia veritats com punys, i es sospita que potser, la seva actitud davant la vida i la perspectiva que tenia envers el sistema capitalista finalment, varen dictar sentència. El veritable feixisme és precisament la societat de consum… ens trobem en els orígens de la que probablement serà l’època més horrible de la història de l’home, l’època de l’alienació industrial. Pasolini és un d’aquells artistes que permet gaudir de l’art i a la vegada, reflexionar sobre la vida. I és així com ens el presenta Davide Toffolo, a través d’una novel·la gràfica intensa i amb una vocació biogràfica i didàctica que fan de Pasolini una lúcida immersió en l’univers de l’artista de Bolònia. Familia, vida, obra, pensament crític, visió de l’art, de la societat, del món polític, Toffolo aconsegueix un retrat veraç, entusiasta i motivant de la Pasolini, cedint tot el protagonisme a la perspectiva intel·lectual, vital i artístics de l’autor de Edipo Rey. D’inici, Pasolini reconeix que la història de la meva vida és la història dels meus llibres, porque sóc escriptor, recordant que el seu primer llibre de poemes, està dedicat al seu pare militar, amb qui  mantenia una relació ben complicada, al tenir punts de vista oposats. El seu amor per sa mare així com el sentiment de rebuig que sentia pel seu pare, que suposava per ell una representació de l’estat, varen ser claus per entendre l’inici artístic de Pasolini. La meva producció està marcada per un instintiu i profund odi contra l’estat en el que visc, i dic precisament l’estat en el sentit de l’estat de les coses i esta polític, l’estat capitalista petit burgés que vaig començar a odiar des de la infància, és l’explicació que dóna Pasolini per entendre perquè no ha creat cap obra que denunciés de forma directa la societat capitalista i tot el que comporta: el detesta tant que no pot crear res en contra d’aquest, però a la vegada el motiva a expressar-se. Per ell, l’únic sentit possible per un escriptor és el sentit existencialista, és a dir, la necessitat d’expressar-se, de la mateixa manera que es té la necessitat de menjar, dormir, i en definitiva, d’existir. De caràcter ‘mozartià’, segons indica, afirma que va escollir ser cineasta per la possibilitat d’expressar la realitat a través de la realitat. Estimo el cinema perquè amb el cinema romanc sempre en el nivell de la realitat. És una mena d’ideologia personal, d’amor per viure dintre de les coses. El cinema com llengua de la realitat. Si parlem de Pasolini com l’artista total, no estem dient cap canallada; i si parlem d’ell com l’artista compromès amb l’art i tot el potencial instintiu i reflexiu d’aquest, estem ajustant-nos al seu perfil: Durant aquests anys he fet tot com poeta, inclús el cinema… El cinema és íntimament poètic perquè té el caràcter de somni, un arbre, una cara humana o un paisatge reproduït són poètics. La materialitat és poètica en sí mateixa, perquè és una aparició plena de misteri. L’arbre es converteix en el símbol d’un sistema lingüístic, i qui parla a través d’un arbre sinó déu i la pròpia realitat? Per això el cinema és substancialment poètic. El problema és la comercialització de tot això. La poesia no és mercaderia, no es pot consumir. És hora de dir-ho: el fet de comparar l’obra amb un producte i els seus destinataris com consumidors pot ser una metàfora divertida i graciosa, però res més. Si algú diu seriosament quelcom semblant, és un imbècil. I va més enllà, consolidant una opinió crítica respecte la independència política: Odio la independència política, així que la meva soledat és per tant una independència humana; Pasolini va ser rebutjat per les esquerres, per les drets i per qualsevol tendència política i cultural: era crític i mordaç amb tots, i quan es diuen les veritats, ningú et vol. L’home tendeix a adormir-se, perd el costum de jutjar-se, ja no sap preguntar-se qui és… llavors es crea artificialment l’estat d’alerta. I qui sóc jo per crear aquest estat? Qui s’encarrega de crear-lo som els poetes, els sempre indignats, els campions de la ràbia intel·lectual, de la ira filosòfica. Anti-racista, poc amic de la burgesia, només en qüestions relacionades amb l’art, detestava tot allò que signifiqués odi cap al que és diferents o odi cap a una majoria globalitzada que no tolera ni respecta les minories, però que defensa sense miraments la ideologia consumista. Si avui hagués de tornar a fer les meves pel·lícules, no ho podria fer. Si volgués parlar una altra vegada del lumpenproletariat romà, no el trobaria, perquè el conformisme consumista s’ha empassat la realitat. Els fills que ens rodegen, especialment els més joves, els adolescents, són gairebé tots monstres. El seu aspecte físic és pràcticament aterrador, infeliç… Són màscares d’alguna iniciació bàrbara.

Toffolo espedaça a Pasolini per poder-lo entendre i comprendre tot el que avarca el seu pensament. Amb un dibuix simple però precís, de traç lliure i sec, el dibuixant italià és capaç de plasmar una panoràmica concisa i entenedora de l’autor de Teorema. La ideologia consumista s’ha convertit en la única ideologia. Gairebé 40 anys després de la seva mort, el món és s’apropa a la deplorable era d’alienació industrial. Ara bé, cada dia es troben més a faltar autors com Pasolini que posin a prova l’estat de les coses, i que apuntin al cor del sistema. La intemporalitat del seu pensament resulta aclaparadora. Per tots aquests motius, recuperar el seu llegat és tota una font d’inspiració. Pasolini de Davide Toffolo resulta una excel·lent, concisa i comprensible radiografia d’un artista que cal recordar cada dia, que ho veia tot tan negre que resultava massa realista i clarivident.

L’home nascut d’aquesta mutació (la del consumisme), sense importar la seva reivindicació d’autonomia i d’individualisme, ja no es pertany a sí mateix. Pier Paolo Pasolini