La frenètica i irresistible marató de concerts s’iniciava dimecres al Passeig Lluís Companys, amb un escenari situat més enllà de l’Arc del Triomf, en una localització que es va anar omplint a mesura de que arribava el crepuscle solar. Els primers en aparèixer varen ser uns vells coneguts del país, com No More Lies, uns clàssics del segle BCore, que varen oferir una entregada sessió de Hardcore, justificant el nom que tenen dins del panorama musical de la nostra terra i reivindicant que es mereixen més del que han aconseguit durant més de deu anys, tot i que no és poc el fet de mantenir-se i amb l’energia que varen mostrar. Posteriorment, el sofisticats Jeremy Jay varen animar al respectable (més d’un ja tenia prou amb la presència de Jet Marschall) a base de pop cerimoniós i lineal, tot i Just dial my number, anticipant en certa manera el que ens esperava amb The Walkmen. La intensitat va pujar uns quants graus quan The Wedding Present van posar sobre la taula un d’aquells discs que no falten a les llistes de discs preferits dels 90, el Seamonsters. Amb l’incombustible David Gedge al capdavant, les poderoses i veloces guitarres i la impactant base rítmica dels britànics varen fer vibrar a les milers de persones que omplien la zona de gom a gom. El compacte, enèrgic i elèctric pop-rock que interpreten resulta un rara avis en el panorama actual, i realment, les força i la urgència de l’època en la que es varen gravar temes com Dalliance, Corduroy, Niagra o Mothers es troben molt a faltar. El fre a l’èxtasi dela vesprada el posaven The Walkmen; aquests, com a banda, tenen alguna que altra cançó interessant, sempre i quan un se senti atret per la seva proposta a mig camí entre Coldplay, U2, The National, tot i que cal dir que els de Nova York no estan al nivell musical dels dos últims, i per més inri, es mostren tan estirats i lineals com els primers. Avorrits, gèlids i previsibles, l’entrega del públic va deixar ben clar que temes com The Rat, In The New Year i Angela Surf City estan creats per satisfer el paladar dels fans del pop-rock d’estadi. Afortunadament, pels que no poden omplir l’estómac amb aquest tipus de bandes, ben aviat apareixien els Black Lips en escena, per donar la volta a la truita, posar una mica de color, i així tancar de millor manera impossible el primer dia de PS12. Immediats, festius, viscerals, imperfectes, melòdics, la suma de rock n’ roll clàssic, garatge rock i punk-rock resulta del tot addictiva, tant per temes com actitud. Directes i calents, la seva proposta sempre és una aposta segura: Bad Kids, O Katrina!, Family Tree, Go Out and Get It, Raw Meat… El bon rotllo que donen, l’energia positiva que regalen, és impagable. Fan molt bé de convidar-los cada any, i estan destinats, juntament amb Shellac, a convertir-se en una de les bandes que no poden faltar dins del cartell del festival.
I arribàvem a dijous. Un sol espatarrant cegava el Parc del Fòrum. Però, per obrir ulls i destapar oïdes apareixen en escena a l’escenari ATP uns potent-íssims A Storm of Light, una versió entre Mogwai i …And you will know us by the trail of dead carregada de metall pesat i tenebroses, i que és d’aquells grups que un s’apunta pel que puguin oferir en el futur. A l’escenari Adidas Originals, els delicats Absynthe Minded oferien el seu particular i suau pop, que convencia a tots els que no varen enfilar cap a l’escenari San Miguel, on el britànic Baxter Dury, (oh! el fill d’Ian Dury) i companyia, deixaven constància del perquè, entre d’altres, Pulp sel’s ha emportat de gira. Tres discs en gairebé 10 anys, amb un darrer, Happy Soup, que marca una evolució que els ha permès col·lar-se a algunes de les quinieles que marquen les bandes del moment. No hi ha secrets: rock n’ roll tenyit de diverses influències, entre elles les dels músics de la generació del seu pare, sobretot a Bowie, la música indie més ‘glamourosa’, Richard Hawley… i en directe no s’estan per minimalismes. Executen els temes amb una potència i precisió que els hauria de permetre fer-se un forat encara més gran dins del panorama internacional. Baxter Dury, un dels secrets més ben guardats del Regne Unit. I cap a l’escenari Ray Ban, on els Archers of Loaf arribaven precedits per la bona notícia que ens va donar Merge Records quan va decidir recentment reeditar els clàssics Icky Mettle i Vee Vee. Eric Bachmann, Matt Gentling, Eric Johnson i Mark Price segueixen igual: simples, potents, desbordats d’adrenalina, varen deixar ben clar què és realment el punk-rock, sense fissures ni contemplacions, varen suposar una de les sorpreses més agradables del Festival, tot i que no es podia esperar una altra cosa dels de Chapel Hill. Recuperar el seu llegat fa del tot justícia a una trajectòria curta però inatacable. Nostalgia, Web in Front, Last Word, Wrong,… la força amb la que sonen avui en dia cadascun dels temes dels californians deixa constància de la grandesa del grup.
I parlant de retorns, què podem dir del que vàrem sentir quan varen aparèixer en escena Greg Dulli, John Curley i Rick McCollum, els Afghan Whigs, acompanyats d’acompanyants de Dulli durant els darrers temps, com el guitarra Dave Rosser i el teclista i violinista Rick G. Nelson, i, per últim, el bateria Cully Symington. Crime Scene Part One, I’m Her Slave, Uptown Again, Fountain and Fairfax, Going to Town, When We Two Parted, Gentlemen, Crazy, My Enemy, See and Don’t See (cover de Marie ‘Queenie’ Lyons, gravada recentment pel grup), Love crimes (versió del tema de Frank Ocean) 66 i Miles Iz Ded (i medley amb Into the Floor) varen completar una hora que a alguns els hi va saber a poc, a d’altres els va permetre observar que haguessin canviat el setlist,… D’altres vàrem pensar que allò era històric, i que el fet de sentir en directe riffs coms els d’I’m Her Slave, Gentlemen, My Enemy, 66 o Miles iz Ded, i de gaudir del rock n’ roll and soul d’una banda única com ells no oferia una altra alternativa que acceptar que aquells seixanta minuts no els oblidarem mai de la vida. Com varen arrencar amb el tema inicial del Black Love, brutal, la irresistible melodia d’Uptown Again, l’energia de Fountain and Fairfax, un per un, els temes varen fer delirar a un públic que es mostrava més que entregat i emocionat per poder veure en directe, per fi, de nou, la classe i elegància de Dulli i companyia. Aquest va ser el gran director d’orquestra, mostrant-se en plena forma, física i vocalment, fent gala del que realment és: un dels grans noms de la música popular dels darrers 25 anys. Musicalment varen sonar radiants, amb Curley marcant meravellosament la base rítmica, mentre que McCollun, Rosser i Dulli creuaven riffs i harmonies, i fent vibrar i emocionar a tots els que encara pensem que els Afghan Whigs són un dels grups més importants que varen aparèixer a la gloriosa dècada dels noranta i una de les bandes de rock n’ roll més grans de tots els temps. No era senzill continuar. Un concert com el dels Whigs és per pair-lo i comentar-lo amb gent amb ganes de compartir emocions. Però, no va haver parada i fonda. Per sort, el concert de Death Cab for Cutie a l’escenari Mini, tot i els imperdonables problemes de so, va ser monumental. Mentre esperem que tornin a firmar un LP al nivell de The Photo Album, Transatlanticism, Plans o Narrow Stairs, Ben Gibbard immens i entregat, la banda executant els temes amb passió, i repertori on no varen faltar els hits de la banda. L’inici amb I Will Possess your Heart i Crooked Teeth va ser formidable, Doors Unlocked are Open va baixar un pèl la intensitat, però Long Division, Gravepine Fires, i inclús, Your’re a Tourist va apropar-nos a una catarsi que arribaria amb The New Year. Gibbard és pura passió, encara que pugui sorprendre, i contagia a propis i estranys. A Movie Script Ending, Catch…, Soul Meets Body, We Looked Like Giants i el darrer tema, The Sound of Settling, amb una apoteosi guitarrera amb Gibbard de segon bateria, varen donar forma a una monumental hora de pop-rock a l’alçada de qualsevol banda que es pugui pensar. A l’ATP, d’altra banda, hi havia sessió per un clàssic que responia al nom de Mudhoney. Mark Farm està fet de la mateixa pasta que Iggy Pop; Steve Turner cada dia que passa és millor guitarrista, tan ferotge com sempre, però a la vegada tant exacte com els més grans. Amb Dan Peters i Guy Maddison imparables mantenint el ritme contundentment, als de Seattle se’ls va fer petita l’esplanada. Varen sonar brutals, tan poderosos com en les millors nits, com si el temps no passés, és més, com si el temps els convertís en millor del que eren, que no és poc. Una hora de hits, entre elles, Sweet Young Thing Ain’t Sweet No More, Suck You Dry, Touch Me, I’m Sick, You Got It (Keep It Outta My Face), No one Has, Hate the Police (versió dels Dicks que ja és seva), Fix Me (versió Black Flag), I’m Now, Poisoned Water, una descomunal i psicodèlica In n out of grace, amb Farm menjant-se l’escenari i Turner embogint el personal a base de riffs. Rock n’ roll, punk, hardcore, Mudhoney suma i segueixen sent una de les propostes més poderoses en directe del panorama. Carisma, enormes temes, presència, nostàlgia de Seattle… Llarga vida a Mudhoney; què s’ho passen i com ho transmeten. Més tard, dilema: Beirut o Wilco. Beirut, al Mini, varen començar ben fort, amb Santa Fe, confirmant que des de la seva primera visita al festival, han millorat i molt. A destacar també Elephant Gun i Postcards form Italy, però, realment, la proposta de Zach Condon és més que recomanable en disc; però, potser en directe no acaba de funcionar, no aporta cap variant respecte el disc, i algun badall, s’escapa.
Wilco apareixien a ben puntual al San Miguel. Varen estar perfectes, potser massa. Ni de bon tros va ser el concert del Palau de la Música, però va ser el que ens podem esperar de Wilco el 2012. Musicalment rodons, van anar entrant poc a poc, però varen oferir la seva versió més soft, que és la que, pel meu gust, sempre ofereixen al Primavera Sound; un es queda amb la perillosa sensació del “sí, però…”. Des de Poor Places, passant per Art of Almost, I Might, At Least That’s What You Said, Spiders (Kidsmoke), amb la que varen aixecar el vol, Impossible Germany, Born Alone, la versió de Laminated Car, una sorpresa, i tremenda, provinent del Summerteeth, How To Flight Loneliness, Whole Love, To Fall Apart, I’m Always in Love, Jesus Inc., I’m The Man Who Loves You, i final calentet amb Dawned on Me i A Shot in the Arm, queda clar que Wilco és la banda més dolça, venerada i perfecta del panorama pop-rock actual, amb tot el que comporta. Canvi de cromos. Cap al Ray Ban, i a per l’atac contra els amants de les marques i els capitalisme, perquè Refused han tornat, i més emprenyats i rabiosos que mai amb aquest sistema, perquè els temps s’ho mereixen. Immaculats, pletòrics, l’arrencada amb Worms Of The Senses/Faculties Of The Skull i Refused Party Program”, no va deixar cap cap sense moure’s. Amb l’adrenalina a tope, Dennis Lyxzén, David Sandström, Kristofer Steen, Jon Brännström i Magnus Flagge varen ser els grans triomfadors de la nit. Tot i que alguns vàrem trobar a faltar Pump the Brakes, millor menjar-se les paraules després de gaudir de Liberation Frequency, Coup d’État, Rather Be Dead, Summeholidays Vs. Punkroutine, The Deadly Rythm Of The Production Line (!!!!), Hook, Line and Sinker, Refused are Fucking Dead, Life Suport Addiction, The Shape Of Punk To Come, New Noise, i el final, amb Tannhäuser/Derivè. Liderats per un bestial Dennis Lyxzén, i no sé que diran els afortunats que varen anar al concert de Garatge de fa anys i que ell mateix va citar durant les seves emocionals i sentides paraules d’agraïment, Refused estan més vius que mai i que Viva La Revolución, tot i, absurditat dels planeta Terra, haver de tocar l’èxtasi revolucionari a l’escenari de la coneguda marca d’ulleres. Hardcore d’alta escola, de la més alta, contingut polític, emprenyar-se quan toca, els suecs tornen i amb més fúria que mai, i amb la que està caient, que no se’n vagin mai. Després d’aquesta exhibició de força, mala baba i potència descomunal, Franz Ferdinand no podia regalar res més que el que han ofert des de que van debutar: linealitat i repetició de fórmula. Tot i que el gran públic es torna boig amb The Dark of The Matinée, Brief Encounters, Tell Her Tonight, Michael, This Fire, 40ft, Do You Want To, No You Girls o Take Me Out, sempre han estat un grup de quarta fila; fins i tot Alex Kapranos va excusar-se per la seva veu a l’inici de Walk Away. I encara hi havia qui els defensava després dels dos primers discs… Anem a una altra pel·lícula, la d’Spiritualized, perquè Jason Pierce i els seus van tornar a posar en certa manera les coses al seu lloc. Com van sonar, tremebunds, amb dues coristes com a cireretes del pastís de psicodèlia terrenal i lluminosa; el seu gran Sweet Heart, Sweet Light confima l’estat de forma de la banda. L’inici amb Hey Jane va ser grandiós; ara, per res feia preveure un final espatarrant amb Soul On Fire, Ladies & Gentlemen i Come Together, amb Pierce donant-ho tot, desfent-se de guitarra i ampli, celebrant el final de la jornada del dijous, i sobretot, celebrant, que un dia més, estem vius.
Vés a la crònica de divendres 1
Vés a la crònica de dissabte 2