TEMPLE BEAUTIFUL. CHUCK PROPHET
Si fa uns anys li diuen a l’ex-Green on Red Chuck Prophet que gaudiria del reconeixement que ara mateix té, no s’ho creuria ni ell ni la seva àvia. Però el món de la cultura popular, generalment injust, populista i amb un caràcter capritxós i hedonista que regala èxit i fama a més d’un que altre vòmit creatiu, ha estat just amb ell, i sobretot, amb la seva música.
Treballs com No Other Love (2002), Age of Miracles (2004) van fer que el seu nom sigués considerat com quelcom més que un compositor decent i pirrat per Ray Davies, Tom Petty, Lucinda Williams o Jonathan Richman. Però no va ser fins que varen arribar Soap and Water (2007), Dreaming Waylon’s Dreams (2007) Let Freedom Rin (200) que el bo de Prophet no va donar el pas definitiu per ser considerat un dels músics més interessants del panorama rock actual. El músic nord-americà ha picat pedra durant molts anys per arribar a un estatus que el permet, finalment, viure del seu ofici i ser respectat per les seves pròpies composicions. Els darrers treballs l’han situat a l’orbita adient per volar cap a on es troba ara mateix, en un lloc de privilegi que ha trobat a base de rock n ‘roll clàssic i intemporal. En l’obra de Prophet, conegut per alguns pels concerts que va realitzar versionant, amb tot l’atreviment, i a més, amb nota, l’immillorable London Calling, hi trobem marques pròpies d’un músic que sent passió per un ofici i que disc rere disc s’ha confirmat com un excel.lent compositor.
Temple beautiful és el darrer disc de Chuck Prophet, on ret homenatge a la ciutat on viu des de fa un temps, San Francisco. Estem davant d’un LP on hi trobem influències que van del pop-rock més irresistible, seguint pautes de l’escola Big star,com la magnífica Castro Halloween al rock més de carrer, de garatge, com Play the Song Again, Willy Mays is Up At Bat i I Felt Jesus, detalls glam rock com a Temple Beautiful, brutals exhibicions en una vessant més crooner, com a Museum of Broken Heart i la fosca i continguda Who Shot John, mitjos temps pletòrics d’americana amb melodies rodones com The Left Hand and The Right Hand i He Came from So Far, exercicis de classicisme com Little Girl, Little Boy, o, finalment, homenatges vestits d’excel.lents cançons, com White Night White City i Emperor Norton in The Last Year of His Life (1880), on, respectivament, es posa de genolls davant de dos de les seves màximes referències, Lou Reed i John Lennon.
A Prophet se li poden reconèixer un munt d’influències: Marc Bolan, The Clash, Bruce Springsteen, Jerry Lee Lewis, The Replacements, Steve Wynn, els citats Big Star… Però sobretot el que cal reconèixer és que amb individus com ell, que es passen per on li dóna la gana les modes o tendències del moment, el rock n’ roll, a dia d’avui, respira més tranquil.
Sona a… Steve Wynn + Big Star
El Millor… Play That Song Again, Castro Halloween, Museum of Broken Heart, The Left Hand and The Right Hand, I Felt Jesus, Who Shot John, Emperor Norton in The Last Year of His Life (1880).
El Pitjor… Perdre’s un dels discs de l’any.
