Quentin Tarantino comentà un cop acabada Inglorious Basterds, traduïda a l’estat espanyol com Malditos Bastardos, que es sentia com si hagués escalat una muntanya i a l’arribar al cim hagués pogut clavar una bandera i alhora comprovar com estaven els altres cims del voltant. La sensació que li queda a un després de veure la pel·li, és que faci el que faci, sigui cine bèl·lic, sigui cine de terror o sigui cine negre, Tarantino és capaç de fer cim amb qualsevol gènere i a més de la forma més sorprenent i brillant. Aquest cop, a més, s’atreveix a canviar la història de la 2a G.M, sense moralines, fidel al seu estil canalla, fresc i contundent. Amb un guió que tenia entre mans des d’abans de presentar Kill Bill, Tarantino convida amb la seva última pel·lícula a escalar aquesta muntanya i arribar al cim que suposa gaudir i tornar al nen, qui encara el conservi dintre seu, que es quedava bocabadat mirant la gran pantalla.
La pel·li comença amb una seqüència que et situa directament en la trama i de pas presenta al personatge més protagonista de la pel·li, el coronel Hans Landa, un caçajueus destinat a França. La intel·ligència, làbia i gràcia de Landa li permeten fer perfectament la seva feina i portar al seu terreny a l’enemic. En aquesta primera seqüència demostra el seu domini dels idiomes, el seu tarannà de supervivent poca-solta i el seu temible olfacte per trobar jueus. A l’altre bàndol, trobem els caçanazis, els Malditos Bastardos, presentats al segon capítol. Un divertidíssim Brad Pitt és Aldo Apache Raine, el cap del comando. És una mena de John Wayne de la guerra; un professional de cap a peus que es prén ben seriosament això de matar nazis i treure’ls la cabellera, al més pur estil apache, com els avantpassats de Raine. Els bastards es troben amb l’oportunitat de pelar a Hitler, Goebbels i a tota la plana major del nazis quan aquests decideixen presentar a un cinema de Paris la premiére d’un film nazi; una situació així no s’ha de desaprofitar, i és així com ho pensen ells. El cinema és regentat per Shosanna Dreyfus (interpretada per Mélanie Laurent), jueva que va aconseguir escapar quan Landa va trobar la seva famíliar, i per Marcel, personatge que podria haver sortit a qualsevol film de blaxploitation. El pla es complica per culpa de Landa, però Tarantino li dóna un gir de més a la història i la finalitza de l’única manera que la podia finalitzar tal com l’havia plantejada.
Narrativament, Tarantino és capaç de tot; des de trencar la seqüència per introduir un personatge, presentant-lo amb uns crèdits espectaculars i explicar d’on ve i retornar a la seqüència un altre cop, mantenint ritme i tensió com si res, a crear una escena de presentació de personatges, anotant el nom a la mateixa pantalla perquè l’espectador no tingui cap dubte de qui és, per si les mosques. I li queda bé. Fa i desfà com li dóna la gana, té talent per escriure i rodar (només algún amb el talent de Tarantino pot crear un personatge com el de Hans Landa, per qui Christoph Walz va guanyar a Cannes), els seus referents són infinits, eclèctics i de qualitat, els millors actors volen treballar amb ell, no es casa amb ningú, i a més, té clar el què vol.
Les influències o referents són inesgotables. El director de Knoxville té més de 30.000 pel·lícules en cel·luloide, que et parla dels seus referents alhora de construir Malditos Bastardos i cita noms com Esta Tierra Es Mía de Renoir, Ser o no ser de Lubitsch, Nazi Agent de Jules Dassin, Quel Maledetto Tren Blindato (traduïda com The Inglorious Bastards als EUA) de Casteralli, Hitler’s Madman de Sirk, Revolver de Sergio Solima, per no esmentar el seu amor i domini sobre el cine exploit, el western, l’spaghetti-western, influències evidents a Malditos Bastardos, i que reinventa i reinterpreta amb una facilitat i naturalitat genials tot aquest combustible que ell utilitza per tirar endavant els seus projectes, el que és evident és que respecta el cinema i domina el llenguatge cinematogràfic i sobretot el territori que ell coneix a la perfecció. No vol quedar bé ni anar de superdotat. El creiem quan diu que és el mateix Tarantino de quan va presentar Reservoir Dogs. Amb tot el que sap, amb tot el que ha fet i tot el que significa ser Quentin Tarantino, un altre, s’ hauria convertit en un pedant insuportable.
El pastitx resultant és tan deliciós com difícil de pair. La muntanya té moments de meravellosa dificultat. Els brillants diàlegs, un rere l’altre amb un ritme imparable; els enquadres, els moviments de la càmera, el ritme, la música… Ens aturem un moment amb la música. Amb l’ajuda d’Ennio Morricone, Tarantino torna a regalar una sensacional banda sonora, on trobem temes de pel·lis com La Batalla De Argel, Amanecer Zulú, El Álamo versió de John Wayne, o el tema de Bowie Putting Out Fire que cantà a El Beso de la Pantera, creant un context intemporal únic. Els detalls creatius i explícits com el fet de tatuar l’esvàstica al front dels nazis que sortien vius després de trobar-se amb els Bastardos; o el de la sabata perduda del personatge de la Krueger, recordant el personatge d’animació famós pel mateix fet; o el fantàstic gag del personatge de Brad Pitt i companyia fent-se passar per italians, quan en realitat no en tenen ni idea, o la participació d’un actor com Michael Fassbender, qui borda el paper de britànic compromès amb la causa dels Bastardos, de la mateixa manera que ho fa Mélanie Laurent; i el gran final, un in crescendo a base de comèdia, trets, bombes, ajusticiant als nazis definitivament, consumant la venjança. Divertida, entretinguda, enginyosa, contundent…Tarantino en plena forma.
