MOONRISE KINGDOM. WES ANDERSON
Una vegada més, i que siguin les que ell vulgui. Wes Anderson ens ha tornat a emocionar, pels mateixos motius de sempre, però amb altres paraules. Aquest cop ens explica la història d’amor de dos nanos pre-adolescents incompresos que tenen la fortuna de trobar-se i enamorar-se. Durant una representació de Noye’s Fludde de Benjamin Britten, Sam i Suzy es creuen, i a partir d’aquí, neix la nova aventura on tot evoluciona sense enemics, sense crueltat, i amb el romanticisme, sensibilitat i sentiment que només un autor com Anderson és capaç d’expressar. No obstant, perquè el seu regne d’amor sigui una realitat hauran d’assimilar el seu passat i present, dels inconvenients que neixen de no saber encaixar o no trobar un lloc, i, sobretot, de fugir de dos grups de perseguidors, un format pels rudes i plans companys de campament de Sam, i l’altre integrat per uns adults que no se n’adonen de res més que del que passa per davant dels seus nassos. Tot passa a la inventada ïlla de New England, New Penzance, durant l’estiu de 1965, on l’orfe Sam Shazusky (Jared Gilman) i la desenfocada Suzy Bishop (Kara Hayward) posen marxa el pla traçat un any abans: una odissea d’iniciació d’amistat, amor, sexe, amistat i coneixement que permetrà crear Moonrise Kingdom. El seu pla ha d’intentar passar per sobre dels pares d’ella, dos advocats cap-quadrats i amargants interpretats per Bill Murray i Frances McDormand, de la policia local dirigida per Bruce Willis, i de l’esperit Khaki Scout del campament liderat per Edward Norton.
Serena, tan minimalista com detallista, tan emocional com emotiva, Moonrise Kingdom, escrita a quatre mans amb un altre dels seus habituals, Roman Coppola, és un pas més enllà en la cinematografia de l’autor de Life Aquatic. Es troben detalls dels Tennenbaums, tan en la presentació de la família Bishop, en una potent mostra de moviments de càmera, amb tràveling lateral i vertical que ens evoca als temps de La Calle de King Vidor o d’ El Séptimo Cielo de Borzage, sense oblidar Todo Va Bien de Godard, com en la identitat d’un personatge com Suzy Bishop, que s’emparenta directament amb Margo Tennenbaum, o la rotació amb la que ens situa a les diferents localitzacions d’un mateix pis. Tampoc falta l’estilitzat gamberrisme d’Anderson, perfeccionat des de que Anthony Adams i Dignan donaven pel sac a tort i dret a Bottle Rocket; Sam, Suzy, i quan finalment s’uneixen els altres companys de campament del primer, s’aproximen a l’esperit de Fantastic Mr. Fox i la seva tropa, i també als aromes d’historieta (i de còmic) d’aquesta, i també al dels germans de Viaje a Darjeeling. Què seria un film seu sense entrar en detall en el que signifiquen les relacions humanes? D’altra banda, es detecta que l’autor d’Academia Rushmore aprofita la màxima de que sovint, menys és més, i és així com s’aprecia un intent d’higienitzar la narrativa, expressant de manera diàfana i amb un sentit pletòric d’autoria cadascun dels detalls i matisos que van omplint cadascun dels fotogrames. Ha polit al màxim el seu poder narratiu, sent capaç d’explicar les històries la facilitat i fluïdesa dels més grans; narra amb una simplicitat magistral les tones d’informació amb les que omple cada seqüència, aproximant-se a Aki Kaurismäki, també pel que fa a la interpretació d’alguns dels seus personatges. Ara bé, mentre que en el finés tot és qüestió de mínims, en Anderson els mínims estan reduïts a la narració i als actors. Tornant a la planificació i als moviments de càmera, aquest cop, el director és més ambició que mai. Descartat el recurs habitual de la veu en off, a Moonrise Kingdom escriu amb la càmera: des dels plans més oberts i generals, a les transicions de seqüència a seqüència, els plans més curts i tancats, i els citats moviments de càmera, en tot moment la història s’explica a través de les imatges. Perquè és cinema. Els diàlegs són tan mínims i encertats com la narració; la càmera és qui narra, i el pols d’Anderson es mostra més ferm i precís que mai, sense oblidar la tasca a la fotografia d’un Robert D. Yeoman que ha crescut al costat del gran director d’orquestra. La música d’Alexander Desplat, amb un inici grandiloqüent de film plasmat a través de The Young Person’s Guide To The Orchestra, Op. 34: Themes A-F, de Leonard Bernstein i la filarmònica de Nova York, pinzellades de Hank Williams (Kaw-Liga, Long Gone Lonesome Blues, Ramblin’ Man), Françoise Hardy (Le Temps de l’Amour), i alguna que altre peça musical que delata els nivells de sofisticació cultural de l’autor, acaben per arrodonir el setè llarg de la seva filmografia. I influències? Des de Truffaut (Los 400 golpes) a Malle (Un Soplo en el Corazón), passant pel citat Kaurismaki i Tati, i arribant a Mia Hansen-Love (tot i que Un Amour de Jeunesse li deu més a Anderson del que aquest li deu a ella) i com no, Sofia Coppola, per to i atmosfera, les maneres del director nascut a Houston fa 43 anys són les d’algú que s’ha emborratxat de cinema, però que ha sabut crear un discurs identitari i personal, on no només es repeteixen els temes, que no són altres que els intangibles del dia a dia; Bill Murray, Jason Schwartzman, Mark Mothersbaugh, el seu germà, Eric Chase Anderson, els mateixos Roman Coppola, Yeonam i Desplat tornen a col·laborar a la nova faula del director de Viaje a Darjeeling.
Moonrise Kingdome trasllada amb una perfecció mil·limètrica i una desmesurada emotivitat tot el que dóna de sí l’extensible i inacabable imaginari de Wes Anderson. Tot el que ens va explicar a Los Royal Tennebaums ens ho explica amb molta més subtilitat, i per tant, amb més riquesa de recursos. Moonrise Kingdom és l’altra cara de Life Aquatic, on l’exuberància cinematogràfica va arribar a cotes insuperables. En el seu darrer film es mostra tan precís que dóna la sensació de que sigui la història sigui real, tan genial que sembla que s’improvisi de la naturalitat que desprenen els personatges, i tan sentimental i sensible que sembla d’un altre planeta; l’autor és un cant a l’amor, a la bondat i a l’empatia tan universal com genuí. El què i el com, amb Wes Anderson assoleixen una transcendència vital que ens haurien d’empènyer a ser millors espectadors i millors persones. Després de veure el film, el somriure que es dibuixa a l’ànima, als ulls i a la cara és tan gros com el talent d’Anderson.
Al Nivell de… Fantastic Mr. Fox.
Other Articles
