¡ACABAD YA CON ESTA CRISIS! PAUL KRUGMAN
Crítica
El mamons és de collita pròpia, la resta és el títol del recent llibre del Nobel d’Economia, Paul Krugman, venerat per uns, detestat per altres, però escoltat per tots, i l’home que fa un any deia que recomanava a Espanya abandonar la zona euro per poder solucionar els seus problemes econòmics. La crisi del deute que gairebé tots patim per culpa del que ja tots sabem ha permès que l’economia toqui de peus a terra i s’hagi instal·lat en el nostre dia a dia. Lluny queden els temps en els que empresaris, banquers, polítics, governants i en general, els que porten els fils del sistema, convencien a propis i estranys de que l’economia era territori per experts, els mateixos que ho han enviat tot a prendre pel sac. Les seves mentides només se les creuen ells i alguns dels seus súbdits i fidels. Afortunadament, el sistema s’ha quedat en boles, i tot i que els màxims responsables no han pagat per crear aquest suposat forat negre, ja són pocs els que es creuen les mentides dels de dalt. L’economia és fàcil d’entendre, aquesta és la pura veritat. Evidentment, els conceptes són els que són, i de bones a primeres conèixer amb profunditat els ets i uts dels tenebrosos mercats no és tasca senzilla. Ara bé, que no ens enganyin, tots podem comprendre de què va tot plegat, i per aquest motiu existeixen documents com Inside Job, Más allá del Crash, o sense anar més lluny, aquest ¡Acabad ya con esta crisis!, de Paul Krugman, i publicat a través de l’editorial Crítica. Que ens explica l’economista en el seu llibre: ens ajuda a entendre la història de la pel·lícula, per tant, assimilar de nou que els excessos ens han matat, i que retallar només té sentit quan es té benefici, no en temps de crisi. Des d’una perspectiva no crítica amb el sistema i sí amb els que manen, sembla ser que ell entén que es podria evitar aquesta pantomima tan innecessària com cruel. Ell ho explica amb bones paraules, amb raó, sentit i rigor. Però, qui diu la veritat?
Amb un eloqüent I ara què fem?, aquest defensor i podríem dir amant del lliure mercat inicia el seu assaig, on intenta fer-nos comprendre que el desfalc provocat pels de sempre no és més que una mala jugada per un 99% i un perfecte moviment per un 1% que seria capaç de vendre a sa mare: un feina feta des de dintre, ni més ni menys. El que va passar als anys 30, definit per Keynes com un estat crònic d’activitat inferior al que és normal durant un període de temps considerable, sense tendència definida ni cap a una recuperació ni cap a un enfonsament complet, és, ni més ni menys, el que ens passa ara. Els temps de bonança, de benefici, són realment els temps d’austeritat, tal i com deia Keynes. I, com possiblement marca la condició humana, i com tots sabem, s’ha fet el contrari. I ara, que no hi ha un duro toca ser austers perquè ho diuen a Alemanya, que, amb un 6,8% d’atur, no estan per la labor de tapar un forat més gran. Ara bé, Krugman afirma, parafrasejant a Keynes, que en temps de crisis el que cal és gastar més, sobretot per en investigació, desenvolupament, i com no, en feina, en crear llocs de treball. Aquests no arriben abaratint el comiat, com és lògic i racional. I el que també ha de quedar clar és que la voluntat d’estalvi no té perquè convertir-se en un fet. Si un individu té problemes per estalviar (no ens enganyem, els que estalvien són uns privilegiats), imaginem els problemes que suposa per un estat. Un altre punt interessant arriba quan l’economista ens recorda el concepte de l’economista Irving Fisher, la deflació del deute: qui ens assegura que retallar els pressupostos minvarà el deute? La manca de capacitat de reacció quan va arribar el moment Minsky (eufòria generalitzada dels inversors capitalistes en temps de bonança que es converteix en por per l’acumulació de deute, i rep el nom en honor a Hyman Minsky), la falta de confiança de la ciutadania per les diferents accions efectuades per part dels governants, començant per les retallades, acabant per les reformes aplicades, sense oblidar les maneres i discursos de presidents i dirigents de la Comunitat Europea, en general, tot plegat, ha conreat un ambient de por i inseguretat que encara no queda clar com podrà acabar. Si no es salva l’Euro, hi haurà ‘corralito’, com va dir el mateix Krugman? El que sí queda clar és que viure sota el mandat d’un sistema que va en contra de l’interès general és un insult a la intel·ligència humana: i això és una opinió personal.
Paul Krugman no ataca el sistema, al contrari. Ataca la forma d’encarar els problemes, i les solucions que s’estan duent a terme. I aquí és on estarem d’acord molts. Ara bé, ell diu que cal injectar líquid, que és una fal·làcia que aquesta acció provoqui inflació. De fet, quan es centra en la zona euro, al capítol 10, deixa ben clar que abandonar la moneda nacional impedeix una recuperació més ràpida i efectiva, i més, si s’actua retallant per tot arreu. La crisi de l’euro ve donada per un excessiu endeutament, per no haver promogut l’austeritat quan hi havia benefici. !Acabad ya con esta crisis¡, precisament, denuncia amb arguments la mala praxis que és retallar en temps de crisis, quan el que es necessita és recuperar el concepte clàssic d’economia, que és el d’un economia entesa com un protector social, i no com un lladre invisible que escura les butxaques de la ciutadania. Ara bé, sr. Krugman, no serà que el sistema capitalista ha fracassat?
La gent no vol treballar, diuen alguns. Krugman recupera un fragment de El Tesoro de Sierra Madre de B. Traven per respondre als que s’atreveixen a fer tal afirmació: Todo el que quiera trabajar y lo quiera de verdad encontrará un puesto de trabajo, sin duda. Lo único que no hay que hacer es ir al hombre que te está diciendo esto, pues él no tiene trabajo que ofrecer ni sabe de nadie que sepa de un puesto libre. Esta es precisamente la razón por la que te aconseja tan sabiamente; por amor fraternal, y también para demostrar qué poco conoce este mundo. Per si no ha quedat prou clar, apuntar que durant l’abril del 2011, McDonalds va anunciar la contractació de 50 mil llocs de treballs. Van rebre un milió de sol·licituds. Uns altres que també resulten especialment molestos són els que gosen d’un bon nivell de vida, pels motius que siguin, i que consideren poc intel·ligents o poc treballadors als que no tenen una situació socioeconòmica com ells. A part de saber ben poc d’aquest món, com ja deia B. Traven a la citada novel·la, estan massa poc informats per opinar, perquè només cal recordar que al 2007 ja varen haver, només als EUA, més de 20 milions de comiats, i això, que es parlava de prosperitat i de bon moment, econòmicament parlant, no només pels nord-americans, també pels països desenvolupats. Ara bé, evidentment, tot depèn de la mirada que cadascú tingui del món: els cobdiciosos són com són, mai tenen prou, i aquest món està construït a base de guerres i cobdícia.
Què volem d’un món en el que un 1% acumula el 43% de la riquesa total? Com a mínim, volem canviar-lo. Tot i que de moment ens hem de conformar (?) amb comprendre el perquè, el què i el com, i que no podem oblidar la feina de gent com Paul Krugman, qui, en definitiva fa una crida als governs perquè gastin més diners per crear llocs de treball i incentivar el creixement econòmic de forma sincera i honesta, obviant que els recursos naturals s’estan esgotant i que potser caldria canviar la idea de món i canviar el creixement pel decreixement. I sí, ¡Acabad ya con esta crisi! ajuda a comprendre una mica més de què va tot, però, recordem-ho, des d’un punt de vista capitalista. El mercat lliure no és perfecte, però els problemes que causa són petits respecte a les seves avantatges; … la globalització dels mercats ha estat tremendament beneficiosa per la humanitat, és una de les seves darreres reflexions. Ara bé, ell és partidari d’un lliure mercat amb una limitació de capitals, sempre en casos extrems; una regularització, que evidentment, no existeix. L’autor, entre d’altres, de Después de Bush: el fin de los neocons y la hora de los demócratas (2008) i de El retorno de la economía de la depresión y la crisis actual, publicats també per Crítica, intenta amb la seva nova obra oferir una nova versió dels fets, perquè, segons ell, la versió oficial no és veraç.
Estem en mans d’uns inútils, d’uns mamons, d’uns cobdiciosos o d’uns il·luminats? Potser, els homes, com a espècie, no dóna més de sí, i, per aquest motiu, ja estem contents si onze paios amb la samarreta d’un mateix color guanyen o si podem anar al nostre bar preferit cada setmana; no ens atrevim o no sabem deixar enrere aquest sistema i cercar la manera d’introduir canvis des de ja. Som esclaus del que hem creat, per tant, perquè no canviar unes regles del joc que ens hem inventat nosaltres? Com? Poc a poc, la solució no arriba en dos dies, però, com diu Teresa Forcades, si una majoria no està d’acord amb les reformes, aquesta democràcia, òbviament, no té caràcter democràtic. Ara bé, l’economia s’ha menjat la política. Què hem de fer? ¡Acabad ya con esta crisis! només proposa canvis dins d’un mateix sistema; els que s’auto-anomenen liberals (com s’han carregat la paraula, per cert), com ell o Rajoy, ho tenen més clars que els que no ens creiem res de tota aquesta estafa premeditada.
