EL DICTADOR. LARRY CHARLES
Després de Bruno i Borat, el duet format per Larry Charles i Sacha Baron-Cohen es convertien en la nova esperança del cinema més crític i irreverent. Tan bon punt varen anunciar l’arribada un film en el qual mostrarien les misèries i vergonyes d’un dictador, les expectatives es van dispara: ‘Per fi, un film que deixi en ridícul i que se’n foti dels dictadors, dels demòcrates i de les relacions internacionals!’. Un cop vista, el sabo de boca que queda és ben amarg. El dictador, una peli de ficció que abandona el format documental de les anteriors propostes del binomi en qüestió, ofereix algun (un o dos que altre sketch per recordar i certa dosi de crítica (infantil i previsible) cap als dictadors en general i inclús cap a la suposada democràcia nord-americana; però, en línies generals, com a molt, es queda a mig camí, en un sentit i en l’altre. Resultat final: decepció total.
Sacha Baron-Cohen interpreta a Hafez Aladeem, cap d’estat, militar i total d’un país musulmà, República de Wadiya, la qual apareix als mapes a la regió coneguda como la Banya d’Àfrica, limítrofa amb Somàlia. Aladeem controla amb mà de ferro un poderós país petrolífer sospitós de fabricar armes nuclears. Hussein, Gadafi, Kim Jong-il (a qui està dedicat el film) i algun que altre fonamentalista del poder i del terror són alguns dels personatges en els que està inspirat el protagonista. Aquest, compta amb un doble que s’encarrega de salvaguardar les seves esquenes; no obstant, aquesta suposada mesura de seguretat provoca, durant la seva arribada a Nova York, per fer un parlament a la seu de Nacions Unides sobre el seu mandat, provocant un autèntic conflicte d’interessos i de poder. Amb enemics al seu país i a l’estranger, Aladeem viu una aventura com un immigrant sense papers més als EUA, acabant com a empleat en una botiga de menjar i productes ecològica on hi predomina una ideologia anti-capitalista, on coneix a una jove activista.
El fallit Macguffin del film queda en en res per culpa a la incapacitat narrativa i fílmica de Larry Charles, qui no aconsegueix dotar de ritme (ni de res) les diferents situacions en les que es veu implicat Aladeem. Per acabar-ho d’adobar, el muntatge és un desastre, tan atropellat com maldestre; ni el pobre Sacha Baron-Cohen es salva del desastre. Però, ningú es pot esperar un gran film, cinematogràficament parlant; un espera una crítica ferotge. I aquí arriba la decepció. Poc punyent, massa benevolent, El dictador deixa escapar una bona oportunitat per deixar amb el cul enlaire la interessada relació d’occident amb els dictadors, la incongruència que suposa donar-li cova a segons quins criminals amb poder a canvi de beneficis econòmics, i sobretot, la hipocresia que regna entre les relacions internacionals, on tot es fa per la pasta; tot i un discurset final d’Aladeem, on sí posa en dubte la democràcia dels EUA, no hi ha cap crítica seriosa.
Potser les expectatives eren massa altes, o simplement, un s’esperava quelcom més que un telefilm amb algunes gotes d’humor irreverent i de crítica política. Potser, El dictador no pretén res més que això, fer passar una estona divertida a través del prototip de fanàtic ignorant que té controlat a tot un país. Ara bé, si era aquest el seu propòsit, tampoc ho aconsegueix.
Al nivell de… ?.