REBIRTH. JIMMY CLIFF
Parlar de Jimmy Cliff sense recordar la seva història és impossible. Mite vivent del reggae, autor d’himnes com Many Rivers to Cross, Vietnam o Trapped, o de la BSO de The Harder They Come, que li va donar l’impuls definitiu per consolidar-se com un dels imprescindibles del gènere dels darrers quaranta anys, el jamaicà es mereix tots els honors pel seu passat. Ara bé, parlem en present, i en clau futur, i més, després de publicar Rebirth, amb producció de Tim Armstrong. Jimmy Cliff mai havia marxat. Punxar el seu darrer treball, un d’aquells discs que deixaries sonar dia i nit, dia i nit, sense parar, així ho confirma.
Entrar en un nou treball d’algú com Jimmy Cliff amb un tema com World Upside Down no hauria de ser cap sorpresa. Rock steady, reggae, melodia addictiva, el riff entre-tallat característic, la vitalitat i ritme de sempre, un tema rodó. Versos com Looking at the world today /I am implored to say /So much war and poverty /While few enjoy prosperity acaben per donar tot allò que ha de tenir una cançó seva. A One More accelera el ritme, i amb idèntic resultat, donant a lloc una cançó que s’ho emporta tot per davant. Cry No More, en forma de mig temps, bella i conquistadora, Children Bread, tornada als inicis, i la profunda Bang, ens condueixen a la brutal versió dels Guns of Brixton, on un ja es dóna per vençut, acceptant que estem davant d’un Lp destinat a conviure amb nosaltres durant molt de temps. Reggae Music, que ja ho diu tot, plena de bon rotllo i bones vibracions (com tot el disc), la magnífica i energètica Outsider, pletòrica de funk, el classicisme i l’activisme de Rebel Rebel, tota una declaració d’intencions, una altra versió dels The Clash, una notable Ruby Soho, i finalment, les dolces i pausades Blessed Love i Ship is Silling, tanquen aquest excel·lent i captivador treball de l’autor d’ Strugging man i Save Our Planet Earth.
Potser no ens ho esperàvem, però, aquí està, de nou, Jimmy Cliff, per posar les coses impossibles als aspirants al seu tro. Possiblement, tot és més senzill: és tan gran, que quan s’hi ha posat, ha estat capaç de superar les prestacions de l’interessant Black Magic, i posar-se a l’alçada dels seus grans treballs. Lluny queden els anys de Hurricane Hattie i Dearest Beverley; més de quatre dècades més tard, Rebirth torna a col·locar-lo allà on es mereix:
El Pitjor… res.
Other Articles
