Els de Seattle han tret el seu novè àlbum, el primer sota el segell Universal/Island Records. Són 11 temes que continuen la línea marcada a l’anterior àlbum, Pearl Jam, amb peces d’aproximadament tres minuts, deixant de banda l’èpica de la qual fins i tot ells es van fartar. Abunden les guitarres poderoses d’ Stone Gossard i Mike McGrady, la contundent base rítmica de Jeff Ament i Matt Cameron, les melodies rabioses d’ Eddie Vedder, temes curts i contundents, però amb espai per cançons més pausades; en definitiva, un disc 100% Pearl Jam. El productor és Brendan O’Brien, un veterà del rock. Ell és qui va produïr Vs., Vitalogy, No Code, Mirrorball i Yield, a més de produïr treballs de músics tan diferents com Bob Dylan, Stone Temple Pilots, AC DC, Incubus i Bruce Springsteen.
El so de tota la vida de Pearl Jam queda representat a Gonna See My Friend (a l’alçada de Life Wasted) i Get Some (en la línea de Hail Hail), amb les que s’obre Backspacer. Temes viscerals com Johnny Guitar o el single The Fixer contrasten amb les balades acústiques on Vedder recupera el so de la banda sonora Into The Wild, com Just Breathe (possiblement el millor tema de l’àlbum, amb un aroma Flying Burrito Brothers interessant), Speed of Sound i l’explícita The End. També hi ha espai per sonoritats mig temps típiques de Pearl Jam: Unthought Known, Force Of Nature i Amongst The Waves (l’altre gran moment de Backspacer, un tema molt Glorified G). A Supersonic , amb un aire a Comatose, els Ramones apareixen per tots costats, banda que és una de les influències evidents de Pearl Jam, juntament amb The Who i Neil Young.
I com a petit homenatge a gairebé 20 anys de carrrera, farem una mica de memòria. Pearl Jam són, primer de tot, músics; però també són, en certa manera, activistes. Llur vessant solidària durant aquests anys no passa desapercebuda; recordem les lluites per les entrades amb Ticketmaster, o la participació a discos “de protesta” contra la guerra d’Irak com l’editat al 2008 Body Of War (en el que van participar per exemple Public Enemy, amb la incendiària Son Of A Bush), on van cedir la seva versió en directe de Masters Of War de Dylan, les habituals protestes d’Eddie Vedder contra el govern de Bush, l’ajut i recolzament continuu que van oferir a familiars de les víctimes del fatalment recordat concert de la gira del 2000, etc…
D’altra banda, l’activitat musical dels components de la banda no es limita a Pearl Jam. Mike McGrady era el guitarrista de la superbanda Mad Season, amb qui va gravar l’excels Above. Jeff Ament i Stone Gossard van formar part de bandes il·lustres com Mother Love Bone, Temple Of The Dog i Green River, de qui es rumoreja que poden reunir-se per gravar àlbum. Eddie Vedder ha participat a la banda sonora de Big Fish, sent-ne autor de la premiada Into The Wild, i a àlbums com el You Are Free de Cat Power, per citar un exemple. El bateria Matt Cameron, membre fundador dels desaparescuts Soundgarden, ha participat a àlbums d’ Smashing Pumpkins i de Queens Of The Stone Age.
Pearl Jam es fan grans. De la mateixa manera que es van fer grans els Ramones, The Who i Neil Young. I han sabut envellir i/o evolucionar aliens a la fama, a l’èxit i a aparèixer a més o menys portades de revistes. Van traçar la seva línea, amb patinades i errors, com tothom, però s’han aixecat i han sigut fidels a ells mateixos, mantenint un esperit que els ha permès treure discs de qualitat i dir quatre coses sobre la situació mundial, a més de participar en events benèfics, accions que no estan de més, en els temps que corren. I això no ho pot dir tothom. I després d’un disc com Backspacer, irregular però enèrgic i fins i tot positiu, ho poden dir ben alt.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=w_d6Km3QJFc]